Nens i nenes que no aprenen allò que s’ensenya a l’escola, que es queden bloquejats als controls, que retenen pocs continguts, que comprenen les lectures amb dificultats, que quan participen a l’aula les intervencions són inadequades… en coneixeu més de quatre, oi?
Què els passa?
On primer busquem la resposta és en un hàndicap de l’infant: discapacitat intel·lectual, capacitat límit ? un trastorn d’aprenentatge? dislèxia, discalcúlia, dèficit d’atenció? trastorn emocional, de conducta, psicològic ? …
Però molt sovint les observacions, tests i proves no indiquen evidències de dèficit ni trastorn.
Aleshores la mirada enfoca a l’entorn familiar: una criança inadequada, infants consentits, sense limits… no se’ls escolta, massa maquinetes, se’ls permet tot… famílies amb problemes, pares separats, infants sols…
Però molt sovint, els entorns familiars no justifiquen el baix rendiment.
Així que l’escola s’interroga: cal motivar-los més? com interessar-los? adaptacions curriculars? reforços? educació especial? canviem metodologies?…
Però els resultats continuen sent insuficients en nens i nenes “normals”, que viuen en famílies “normals” i que van a escoles “normals”.
Què passa?
De raons segur que se’n troben, però dependran molt del punt de vista de qui respongui: és un nen amb TDAH, bloqueig emocional perquè hi ha problemes familiars, l’escola està antiquada i no sap donar respostes, amb més recursos se’ls atendria millor..
Segurament serà una mica d’aquí i una mica d’allà, però mentrestant no som capaços de donar una resposta educativa efectiva a uns infants que van de cap al fracàs escolar.
Jo fa temps que hi dono voltes i algunes idees em passen pel cap però no acabo d’embastar-les. Així que ara sí que us demano aportacions i comentaris. En la propera entrada comparteixo el que em ronda pel cap al respecte.
Bona reflexió.
És ben cert que sempre intentem buscar una raó a aquests nens que tenen una baixa comprensió, que no exposen tot el que saben en els examens, que normalment tenen baixa autoestima i inseguretat, i moltes vegades no la trobem.
I aquest nens, a vegades, es queden sense resposta educativa, perquè “no tenen res”, i queden atrapats en això, durant tota l’ESO i són nens de fracàs escolar, perquè ho intenten fins que llencen la tovallola.
Gràcies pel comentari Sofia.
Toques uns conceptes molt importants:
INSEGURETAT. Molts infants se senten insegurs a l’aula, naveguen. Saben que han de respondre i que ho han de fer bé, però se senten insegurs fins i tot a l’hora de donar les respostes més fàcils, que segur que coneixen. I busquen la mirada i l’aprovació de l’adult. Per què busca tant el nen la mirada de l’adult? Mancança ???
Dius “no exposen tot el que saben en els exàmens”. I això em fa reflexionar sobre el sentit de l’avaluació. Serveix per comprovar què saben per tal de passar a un tema de major complexitat? o per veure si executen les habilitats necessàries per l’entrada dòcil a la societat , com per exemple aguantar la pressió (has d’aprovar!), tolerar a frustració (si no te’n surts), ser competitiu (treure bona nota), individualista (no copiar, no deixar copiar, no preguntar, no ajudar), ser normatiu (no surtis de les normes dels exàmens, no siguis creatiu, segueix les normes d’ortografia), comprèn bé les instruccions (les preguntes de l’examen), etc, etc…
Gràcies per aquest espai de reflexió i per aquesta frase:
“Què passa? Dependrà molt del punt de vista de qui respongui…”
És que segons les ulleres que ens posem veiem coses diferents. D’un mateix nen de les característiques que he descrit es podria afirmar:
– Té un TDAH (cal medicar-lo!).
– Laterallitat creuada.
– És justet, pobret.
– Té alguna cosa neurològica.
– Mmmmm, sembla una mica TEA, no?
– Trastorn emocional.
– Té les funcions executives alterades.
– Està deprimit, té pors, l’autoestima baixa.
– És gandul !
– Dèficit en la funció simbòlica.
– No té els reflexos primaris ben integrats.
– Hi ha dificultats familiars importants
– Manca d’estmulació.
– No hi ha un bon encaix sensorial.
– Pateix bullyng escolar.
………
………
Consti que no exagero! Jo he escoltat tot això d’infants molt semblants, expressat per mestres i per professionals de la psicopedagogia i de la psicologia clínica.
Als pares se’ls pregunta poc i als infants encara menys.
Doncs sí, Sílvia.
Jo parteixo d´aquesta frase que has escrit: ” Però els resultats continuen sent insuficients en nens i nenes “normals”, que viuen en famílies “normals” i que van a escoles “normals”.”Què passa?”
Si tot és normal, el normal seria aprovar oi?
Però i si resulta, pels motius que siguin, que l´interès del nen/-a no va paral.lel a l´interès de la societat?
Vull dir el següent.
L´escola és un instrument de socialització que, en principi, prepara i modela l´alumnat per tal que sigui integrant i membre actiu de la societat imperant. Podria haver un décalage entre els objectius de la societat i els objectius de l´alumne/a que fes que, malgrat tota la “normalitat” en tots els àmbits, el nen/-a visqués com al.liè, imposat i, per tant, poc motivador i sense sentit tot el circuït i activitat educativa?Mmmmm…. Quina distància…
I què en pensem de la contradicció que s´estableix entre una societat basada en la immediatesa. “liquidesa” (Baumann) i praxis utilitarista i una estructura educativa que pretén el contrari?
I què en pensem quan es pot obtenir el saber (possiblement i en molts casos mal comprès i mal filtrat) de manera immediata a través de les noves tecnologies i dosificat a gust del consumidor? Vull dir escollint el què, el quan i el cóm (sense el qui).
Se m´estan acudint aquestes coses. No sé què en penseu.
Quan tingui un altre moment, tornaré a escriure.
Gràcies, Sílvia, per obrir aquest blog, ja que les preguntes que et fas també me les he fetes jo.
Hola
Fa dies que hi penso també.
Jo sovint em trobo en casos així que falta il·lusió. Lligaria amb la inseguretat personal i amb la necessitat d’adaptar-se i ajustar-se al que s’espera. I pot anar tant per la banda del nen com de l’adult.
Hi ha alumnes que han perdut o no han desplegat el desig d’aprendre, de conèixer i de créixer a través dels aprenentatges. No han tingut una experiència satisfactoria de sentir-se mirats per ulls adults que valorin els fruits de la seva persona o la seva creativitat per exemple. I pot ser la proposta de l’escola els resulta molt llunyana o inaccesible. O massa normativa per una persona especial.
Per una altra part també estan les inseguretats dels adults que sovint es compensen amb rigidesa i mètode allunyant-se del que batega de fons que és el cor i l’emoció de les vides que es troben en el procés. Es canvia l’eficiència per la il·lusió . Quan en qualsevol feina no hi il·lusió i plaer la productivitat sempre es més baixa.
Dius:
” Hi ha alumnes que han perdut o no han desplegat el desig d’aprendre, de conèixeri de créixer a través dels aprenentatges.”
No podria estar-hi més d’acord.
La qüestió és: com l’incentivem ?