projecte afa
Un altre bloc d'XTECBlocs
“Obres són amors i no bones raons”
18 anys
Sembla mentida la quantitat de paraules que algunes persones gasten per a convèncer als altres sobre algun punt que creuen interessant! Comencen a xerrar i no hi ha qui els pari …
En sentir-los hom té ganes de repetir allò dels nostres vells : “obres són amors i no bones raons!”. El que manquen són fet i no paraules.
Quan ens trobem amb algun d’aquests “ propagandistes” hauríem d’aguantar-los pocs minuts i dir tot seguit: pareu, si us plau. De tot això que esteu parlant, ens en podríeu donar alguna demostració pràctica o alguna garantia?
És clar que això convé que cadascú comenci per aplicar-s’ho a ell mateix, que cadascú examini com està de “ xerrameca” inútil sobre el que faria o el que voldria.
Val més que es dediqui a fer coses amb els mitjans i possibilitats que tingui a mà.
Sempre en traurà més profit que si es queda amb simples raons i paraules, per boniques que siguin.
“Menjar, jeure i no fer res”
18 anys
Abans quan es volia indicar en què consistia un decans complet, solia dir-se : “ofici de burgès: menjar jeure i no fer res “. Amb aquestes paraules semblava reduir-se el descans a un oci total.
Avui es defineix el descans ideal com un simple canvi d’ocupació o bé com una disminució del ritme del treball ordinari. En el primer aspecte – canvi d’ocupació- hom veu que els dies de vacances convé realitzar alguna o altra activitat.
Així, per exemple, les vacances són un temps adequat per a llegir amb calma, per a dedicar- se al esport, per a fer excursions, per a visitar amics llunyans, per aprendre idiomes,etc.
També hi ha persones que dediquen les vacances a arreglar la llar, a col·laborar en les activitats socials com “colònies”, campaments, etc.
El que no pot fer-se és allò de no fer res de res. Cal doncs estar sempre ocupat, precisament les persones treballadores solen trobar més gust a realitzar alguna activitat que no pas a estar amb els braços plegats.
“No es pot matar tot el que és gras”
18 anys
Hi ha persones que han de viure pràcticament soles. No poden ser amigues de ningú. Troben defectes a tothom i, a més a més, no saben en acceptar-los ni comprendre’ls. L’única solució sembla que seria fer desaparèixer tots els que no pensen com ells, els que tenen gustos diferents.
Potser llavors es quedarien tranquil·les, segures de que ningú els portarà la contrària, que tothom estarà d’acord amb les seves idees.
Els nostres vells es miraven les coses amb més parsimònia. Deien que en aquest món “ no es pot pas matar tot el que és gras”. Això és: en aquest món cal acceptar i passar per alt moltes coses i també moltes que no ens fan cap gràcia.
Cal fer-se càrrec que les persones som diferents per a fora i també per dins. Entestar-se que tots siguin iguals que jo és una solemne ximpleria. I, desgraciadament encara existeixen persones d’aquestes. Només cal ser un xic observador per a descobrir-les.
“Quan jo mai!”
18 anys
Sovint es troben persones, petites i grans, que exclamen “ quan jo mani!…!”. Caldria preguntar a moltes d’aquestes persones si solen tenir unes idees genials per a manar els altres; ara, per obeir ells, o per a manar a casa seva, solen ser un desastre.
Així, per exemple, parlen de la manca de justícia i ells escatimen tot el que poden a un i altre, tant si es tracta de comprar i vendre, com de complir els deures del treball.
Parlen d’ordre i de pau i no són capaços ni de fer creure el més petit de la família, si no és que ells mateixos no paren de fer guerra a un i altre.
Parlen de llibertat , però ai aquell que s’atreveixi a sostenir una opinió diferent a la seva! Que es calci!
Llavors potser convindria dir a aquestes persones que deixin córrer això de voler manar…o que abans estiguin un bon temps practicant ells tot allò que pensen imposar als altres…
“Paraula de català, tant és avui com demà”
18 anys
Molta gent es queixa de la manca de formalitat d’algunes persones. Fas un tracte i no el compleixen. Es comprometen per a una cosa qualsevol i després no la realitzen. Et donen una hora per a una reunió i no són puntuals a la cita.
Què passa? Què s’ha fet d’aquella dita antiga: “paraula de català tant és avui com demà”? Temps enrere quan una persona del nostre país deia que allò era pa, hom podia pujar-hi de peus. Tenia més seguretat la paraula donada, que l’escriptura d’un notari. Per què ara moltes vegades ja no és així?
Resulta difícil trobar les causes d’aquest canvi. És cert i cal fer-ho notar, la gent més complidora és encara la gent més senzilla, la gent dels pobles, dels camps. Són gent que accepten totes les conseqüències del que afirmen o prometen: ho compleixen tant si els és favorable com desfavorable.
Al contrari, sembla que més aviat són la gent de les ciutats els qui han començat a oblidar-se del valor de la paraula donada. Són dades que ens haurien de fer reflexionar.
“Molta diligència i poca consciència”
18 anys
Hi ha una dita que diu: per fer diners es necessita molta diligència i poca consciència… si es poguessin revisar a fons els sistemes que han emprat algunes persones riques per adquirir la seva fortuna, s’hi trobarien “jugades brutes”. Mentides, enganys, influències, abusos de càrrecs, etc., solen ser ingredients normals en l’ amuntegament dels bitllets de banc. I si la consciència és realment poca a l’hora de fer els diners, també ho és a l’hora de gastar-los, en vicis…
Es diu que “per guanyar cabals cal confiar en el treball i en l’estalvi”… Hi podem afegir que es pot confiar també en l’enginy, etc.
“Cara de pasqües, sempre”
18 anys
Estar alegre o de bon humor quan tot va bé, no costa gaire. Fer bona cara quan res fa mal, és fàcil, però continuar de bon humor quan es tenen problemes ja costa més i sol ser més meritori.
Val la pena d’esforçar-se per estar sempre alegre, perquè una persona somrient és una flor que fa agradable l’ambient on es troba.
Treballar al costat d’una persona que s’ agafa les coses bé, dóna gust. Viure en una casa on tots i cadascú intenta dissimular els seus maldecaps per omplir la casa de pau i alegria, és una gran sort.
És una llàstima que moltes vegades buidem el nostre mal humor precisament sobre aquelles persones que més hauríem de fer felices.
No hi ha dret que el pare arrossegui fins a la taula l’ enrabiada que ha tingut sobre el treball- no hi ha dret que la mare serveixi la sopa amb cara de funeral – no hi ha dret que els fills contestin de qualsevol manera…
Pasqua vol dir pas… si fem passos de millora diària, pasqua durarà tot l’any,
“Val més ser cap d’arengada, que no cua de lluç”
18 anys
En altre temps això semblava bastant clar:”valia més ser cap d’arengada que no cua de lluç”. És a dir: la majoria de les persones preferien estar davant d’una empresa, un negoci, d’una feina, per senzilles que fossin, que pas estar al darrera d’una altra de més gran.
I és que abans el qui anava davant semblava tenir gairebé tots els drets i quasi cap obligació. El qui manava comptava amb l’obediència gairebé cega dels seus subordinats.
Avui, en canvi, estar al davant de qualsevol feina o assumpte, suposa haver de sofrir i aguantar moltes coses, moltes crítiques, moltes impertinències.
D’aquí ve que actualment succeeix el contrari d’abans: que molts s’estimen més ser cua de lluç que no cap d’arengada. Avui la gent sol fugir de càrrecs de responsabilitat de direcció.
Aquesta situació té els seus avantatges i els seus desavantatges. Té l’avantatge que cada vegada hi ha menys persones oportunistes, que busquin tenir càrrecs per fer-se veure el pel gust de manar, i el desavantatge reu en què costa trobar gent per ocupar els càrrecs…
“Quina gent que corre!”
18 anys
Abans de tant en tant se sentia dir que algú, per imprudència, havia ferit o mort una altra persona. Això succeïa, per exemple, remenant armes en temps de cacera, treballant… Avui els ferits i els morts són molts cada setmana, la majoria per “imprudències”. Només cal repassar les estadístiques dels accidents per carretera.
En la majoria dels casos ens diuen que l’accident ha estat precisament per culpa del conductor i no per averia de la màquina. És a dir: es tracta d’imprudències autèntiques que han ocasionat danys irreparables.
A vegades fa la impressió que el fet de posseir “llicència de conduir” és ja una llicència per a fer el disbarat que calgui…; velocitats excessives, avançaments perillosos, mancaments de les lleis de circulació, etc.
També, però, es dóna algun cas que, per a causes imprevistes, reben i molt tant el conductor com els qui van amb ell.
Comentaris recents