El meu nou espai!

Un de cada tres ensenyants serà nou a la seva escola al setembre

Quan, al mes de setembre, comenci el nou curs escolar, una enorme quantitat d’alumnes de col·legis i instituts es trobaran a les aules amb professors diferents dels que tenien, nous en aquella plaça. Ni més ni menys que 21.000 dels 64.000 mestres i professors de l’escola pública catalana canviaran de lloc de treball, amb tot el que això significa de falta de continuïtat i de cohesió en els equips educatius, cosa que, a la llarga, repercuteix en la qualitat de l’ensenyament.

¿Per què passa això? ¿A què es deu tant de moviment? En principi, a una raó comprensible. Els professors que tenen dos anys d’antiguitat es poden presentar cada dos anys als concursos de trasllat per obtenir una plaça més pròxima als seus domicilis. Res a objectar al fet que un mestre aspiri a treballar al més a prop possible d’allà on viu, però l’enrenou que el nombre de trasllats significa per al sistema educatiu hauria d’obligar a buscar alguna solució que faci compatibles les necessitats personals i l’estabilitat col·lectiva.

A més a més dels concursos de trasllat, un altre dels motius dels canvis de plaça són les comissions de servei mitjançant les quals un professor conserva la seva plaça en propietat, malgrat que treballi temporalment en un altre centre en tasques de direcció. Doncs bé, la nova llei d’educació de Catalunya (LEC) ja preveu que després de dos anys de comissió de servei aquell professor perdi la plaça, tot i que tingui dret, això sí, a obtenir-ne una altra a la mateixa zona. Aquesta és una de les solucions possibles, igual que també contribuirà a pal·liar el problema el pacte entre l’Administració i els sindicats perquè els mestres i professors interins es quedin almenys un parell d’anys a la mateixa plaça, amb l’objectiu d’assegurar l’estabilitat en el quadro d’ensenyants.

No obstant, els concursos de trasllat de funcionaris depenen de la legislació estatal, que fixa les convocatòries cada dos anys. En aquest aspecte, seria convenient una reforma legal per espaiar més els concursos (cinc anys podria ser un termini raonable). Per a això, s’hauria de comptar amb una flexibilitat més gran dels sindicats, amb els quals faria falta pactar aquesta modificació.

Perquè és clar que l’estabilitat del sistema educatiu i la qualitat de l’ensenyament no poden dependre del fet que un terç del total dels mestres i professors canviïn de lloc de treball, com succeirà en la pròxima rentrée.

Un de cada tres ensenyants serà nou a la seva escola al setembre

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=634164&idseccio_PK=1021

1. • El trànsit de docents dificulta l’elaboració de plans per millorar la qualitat de la formació

2. • La celebració del concurs de trasllats dispara els desplaçaments de mestres i professors

Continua llegint →

Aquí teniu l’arxiu adjunt amb PDF de tota la llei. Aquestes vacances estic aprofitant per llegir-la, ja que és molt llarga però poc profunda; ja que és una llei que no arregla de veritat els problemes que tenim a les aules, ni soluciona el problema del fracàs escolar, ni ajuda a canviar la consideració actual del professorat…

En fi, com que us diran que els mestres tenim masses vanaces, aquest estiu ja tenim feina a llegir la LEC.

Bon estiu!

llei

Aquesta carta la va realitzar una professora de Secundària a la Mònica Terribas, Directora de TV3, per queixar-se de l’actitud d’un presentador anomenat Josep Cuní al seu programa Els Matins. La carta va ser llegida per la Sra. Terribas i se’m va respondre que certament calia que els mitjans de comunicació fossin prudents i respectuosos, tenint en compte de quina manera influeixen en l’opinió pública.

Manresa, 28 de setembre de 2008.

Senyora Mònica Terribas i Sala,

Sóc professora d’Educació Secundària Obligatòria i m’adreço a vostè com a Directora General de TV3 per expressar-li el meu malestar respecte a un programa de gran audiència.

En primer lloc, abans d’exposar la queixa, voldria manifestar-li la meva admiració com a periodista, especialment pel seu excel·lent treball a “La nit al dia”, programa que m’ha agradat seguir fins que se n’ha interromput l’emissió amb motiu de l’acceptació del càrrec. El resultat de la seva feina mostra un gran rigor i un enorme coneixement de cadascun dels temes tractats i de les persones entrevistades, a més d’esperit crític i voluntat de justícia, elements que costa trobar en els nostres temps.

Malauradament, no puc dir el mateix del que veig en el treball d’en Josep Cuní als “Matins de TV3”, concretament en relació amb l’educació i els professionals del sistema educatiu català. Ja el dia de la vaga del curs passat va carregar violentament contra nosaltres, tot titllant-nos d’irresponsables, interessats i contraris al bé públic. He de confessar que em va sorprendre molt el seu discurs. Fins llavors, jo mantenia envers aquesta persona una certa distància respectuosa, tot i que el seu to autoritari i totpoderós em cridava l’atenció; el dia 14 de febrer, durant la vaga del professorat, en la qual va participar bastant més de la meitat dels treballadors públics, la meva visió del Sr. Cuní va canviar considerablement.

Continua llegint →

Aquest article parla de com les noves tecnologies no són dolentes si s’apliquen bé. aquest relat és d’un professor de secundària que ensenya a utilitzar aquestes eienes als seus alumnes; i que per tant, el “Copiar y pegar”  agafa una altra orientació més didàctica i pedagògica.

Desde que Internet se ha convertido en la principal fuente de consulta para nuestros alumnos, éstos han desarrollado estrategias de búsqueda en Google que muchos docentes desconocen. Así las cosas, los alumnos realizan unos trabajos impresionantes que el profesor lego en surfear por la Red celebra y, por lo tanto, puntúa generosamente.
Copiar y pegar es una tentación demasiado grande. Y más, teniendo en cuenta que reporta claros beneficios al estudiante (buenas notas, casi siempre), si el profesor no se entera.

Hace mucho tiempo que voy pensando en cómo sacar partido del copy & paste. He hecho algunos tanteos infructuosos. La semana pasada hice, de nuevo, una prueba con mis alumnos de 2º de ESO, que me ha dado algunas claves.
Llevamos trabajando en un proyecto desde hace un par de semanas (ya os contaré los detalles, una vez acabado) para el que los alumnos, agrupados en parejas, debían buscar información sobre un tema, que previamente habían elegido y sobre el cual habían preparado un guión previo. Fuimos al aula de informática y les di las pautas de trabajo. Principalmente tres: haced una búsqueda, leed y seleccionad los contenidos, y copiad y pegad. Cuando dije “copiad y pegad” hubo miradas de extrañeza. Insistí con contundencia: “sí, sí, ¡copiad y pegad!” Risas.
Mientras iban trabajando, yo iba tomando nota de lo que hacían. Tienen tan a mano esta tarea, que lo primero que hacen es abrir un documento de texto en el que van pegando todo lo que encuentran. Leen los titulares de las páginas y los primeros párrafos, pero apenas hacen scroll. En menos de una hora, todos tenían un texto más o menos extenso, bien formateado, y copiado y pegado de Internet. Ninguno había incluido las fuentes (webs consultadas), aunque les había dado intrucciones. Al acabar, todos preguntaban si podían imprimirlo. Y cuando me lo iban a entregar, los detuve. Tú nos ha dicho que copiáramos (¿sentían remordimientos?).
Y tenían razón. Se lo había dicho, pero con una intención que revelé en la sesión siguiente. Les propuse que leyeran su texto, que destacaran las palabras clave, que escribieran en el margen las ideas principales y que valoraran si el grado de información cumplía con los objetivos previstos y si el texto estaba bien estructurado. Esto no nos lo dijiste.
Y volvían a tener razón. No lo dije en esa ocasión, porque lo digo cada vez que abordamos la elaboración de un texto. Para ellos, el trabajo termina en la copia. No contemplan la relectura, ni la revisión del texto y encajan mucho peor la crítica a las informaciones recogidas. Lo dice Internet.
Ahora estamos en mitad del proceso. Aplicamos las técnicas de estudio (subrayado, esquema, resumen) a la búsqueda de información en la Red. Tradición e innovación.
Si algo empiezo a vislumbrar es que urge modificar ciertas rutinas que lastran el trabajo de la comprensión lectora (Haced un trabajo sobre X para el próximo día). La competencia lectora digital es un trabajo de aula, que necesita supervisión y acompañamiento.

¿Creu que els pares d’avui no eduquen els fills per a l’esforç?

Penso que els pares d’avui i des de fa ja un cert nombre d’anys han renunciat a educar. Sovint es confon entre l’educació que han de donar els pares i allò que s’entén com l’educació escolar. Hi ha una part indispensable de l’educació que només els pares poden donar als seus fills. L’educació que pertoca als pares és tot allò que cal fer perquè un infant pugui ser un individu capaç de suportar la societat en la qual viurà. És fonamental acostumar l’infant a l’esforç al més aviat possible i ensenyar-li que no se li pot donar tot allò que vol i quan ho vol. Fins al passat decenni, el principi de relació entre pares i fills era que els nens havien de complaure els pares. Avui s’ha invertit el sistema i tots els pares busquen complaure els seus fills. Això compromet totalment la forma d’educar els fills.

Vostè parla de narcisisme en l’educació. Què vol dir, això?

Vull dir que la manera de fer dels infants no està deslligada d’un cert narcisisme [dels pares] en la mesura que volen un infant que sigui perfecte, amb zero defectes.Voler un infant perfecte és dolent per a l’infant i el fet de voler ser uns pares perfectes és igualment dolent per a l’infant i per als pares. N’hi ha prou de partir del principi que els pares són capaços de fer pels seus fills allò que els seus fills esperen d’ells. Un infant per estar tranquil necessita tenir límits, saber exactament què té permès i allò que té prohibit.

¿No és contradictori que els pares hagin dimitit d’educar i alhora vulguin fills perfectes?

En absolut. El somni dels pares és ser pares perfectes i tenir un fill perfecte. I pensen que això es pot fer a partir del moment que s’estima el fill, que se li dóna explicacions de tot, que s’estableix una relació democràtica amb ell… Jo contraposo la dimissió i l’acció. L’acció és assumir la funció de pares dient que si el que fa el meu fill no m’agrada, tinc dret de dir-li que no m’agrada i no hi ha més qüestió. Si el meu fill no vol dormir a la nit, ha d’anar a dormir i si no és el seu problema. En canvi, en el moment que el prenc al meu llit, he dimitit.

Continua llegint →

JOSEP-MARIA Terricabras( El Periódico)

Només són responsables els que són capaços de respondre de les seves accions i decisions. Els altres són, literalment, uns irresponsables. Això convé tenir-ho sempre en compte, però molt especialment en l’àmbit de l’educació, que fa tant de temps que ens té a tots atabalats i que aquests dies torna a estar a primera fila.

M’impressiona molt que hi hagi tanta gent que malparli de la nostra educació, però que, en canvi, no se senti ni responsable ni gens culpable del que passa. En educació, tots som coresponsables. Els infants quan van a l’escola ja saben moltes coses, ja tenen molts comportaments, actituds, sentiments i idees adquirits, per petits que siguin. L’escola ho reforça, ho encamina o ho modifica, però no ho crea. Els pares tenen el deure d’educar els seus fills. Molts, però, han cregut que ells sobretot tenien el dret d’educar-los. I a un dret s’hi pot renunciar –a un deure, no–, de manera que han esquivat el seu deure i l’han encolomat a l’escola. Per això fa tanta gràcia constatar que, segons una enquesta, el 90% dels pares estan ara a favor de reforçar l’autoritat de mestres i professors. ¿S’hauria de reforçar si no s’hagués debilitat, si sempre s’hagués col.laborat amb els docents, si no s’hagués mimat i excusat les criatures per principi?