Acabades les festes majors, les nits a la fresca, les estones a la platja o a la piscina, el temps de descans… arriba un nou curs i amb aquest ja en van 8. Però aquest curs no serà igual que als anteriors. Aquest curs, i per primera vegada, serà diferent gràcies als ajustaments del nostre govern, amb la Sra Rigau, com a capdavantera e impulsadora de les polítiques neoliberals que han desmantellat els serveis públics de qualitat, sembla ser, que fins a convertir-los en púbics.
Ja al juny, el comiat amb els meus companys va ser diferent. Tots sabíem que pot ser no ens tornaríem a veure (com amb d’altres vegades anteriors ja havia passat), però aquest fet pot ser era el menys important, ja que, tal i com sospitàvem, molts dels meus companys i companyes interins, perdrien no només el seu lloc de treball, sinó que també la seva feina. Una feina, que deixeu-me que s’ho digui, havien estat excel·lents mestres, i encara millor companys.
També sabíem, que els pocs que poguessin aconseguir mantenir un lloc de treball, veurien empitjorades les seves condicions de treball, així com reduïda la seva nòmina, sense cap motiu aparent. En fi, tal i com afirmava, el comiat va ser més amarg que d’altres anys.
Això si, la consellera, sempre amb bones paraules i com si s’estès embolicant un gran regal, afirma que la qualitat de l’ensenyament no se’n veurà afectada. En fi, més alumnes que l’any passat, menys mestres i professors. Aquesta és la regla de tres, que aplica la senyora Rigau.
Ràtios elevades, aules massificades, sense formació permanent, pèrdua de personal, disminució de recursos… aquestes són les intencions de la consellera, per a l’escola pública.
No sé vosaltres, com a mestres, pares i mares, o senzillament, com a individus que teniu sentit comú, però jo no vull aquesta escola pública pels meus fills.
Avui mateix, he pogut assistir a la reunió d’inici de curs de la meva filla a P-3. Una ràtio de 25, amb una gran diversitat, amb alumnes que encara no han estat socialitzats en una educació formal, alguns dels quals procedeixen d’altres cultures i ètnies, amb alumnes amb necessitats diferents… Els que sou mestres, sabreu de quina classe de dificultats s’hi poden trobar.
En un primer moment, vaig pensar quin any espera a la mestra; però el més greu no és això; el més greu és pels nens i nenes, ells sempre seran els més perjudicats, tot i ser els més sensibles a patir les “atrocitats” de la crisi i les seves retallades. I no es penseu que a la meva escola les coses estiguin millor ( com a la resta d’escoles de la demarcació), estem acabant la primera setmana, i ens falten dos mestres per arribar, que tal i com pinta tot, ens podrem considerar uns afortunats si aconseguim que el dia 12 de setembre, puguem obrir les portes i atendre adequadament a tots els alumnes de l’escola.
Per acabar, només vull desitjar un bon curs a tots, esperant que entre tots( la família, els mestres i l’administració) aconseguim tirar endavant tan complicada situació. Sé que els dos primers, com sempre, no fallaran; ara del tercer, en dubto molt (com últimament)!
