Dimarts 22 de desembre milers de nens i nenes, joves i adolescents de Catalunya, cantaven, dansaven, feien representacions teatrals, dibuixaven, composaven pessebres, feien murals, tocaven rock, ballaven hip hop, recitaven, engalanaven les aules… recollien les notes i marxaven de vacances. I és que tot això també és educació i són també “competències bàsiques” (encara que el PISA no les avaluï).
Tot això passava a milers de centres públics de Catalunya. Centres públics que no han estrenat encara la nova “Autonomia de Centre” ni les noves “direccions professionalitzades” que, segons el nostre Conseller, portaran l’excel•lència als centres educatius. Tot això passava gràcies a milers de mestres, professors i professores que des de molts dies abans treballaven a fora del seu horari per aconseguir acabar el trimestre i celebrar les festes nadalenques amb els seus alumnes. I ho feien amb ganes i amb alegria.
Malgrat tot, pocs els hi reconeix la seva feina. El Departament d’Educació que, se suposa, és el gran patró de tots els centres públics, envia un missatge molt negatiu vers el seu professorat, imposant mesures en contra del que reclamen els/les docents, sense escoltar les seves necessitats ni els seus problemes. Mesures que, a més, donen a entendre que el professorat no treballa prou bé, no innova, ni es preocupa per adaptar l’educació a l’alumnat. I per això, s’inventa una nova Autonomia, unes noves direccions amb més poder i un munt d’avaluacions.
Però la realitat és molt diferent i, malgrat el que digui el nostre Conseller, l’autonomia en els centres és una pràctica que existeix des de sempre: el professorat porta anys innovant i adaptant la seva pràctica docent a la diversitat del seu alumnat, tant si això ho ha escrit en un Projecte de Centre, com si no està escrit enlloc. El professorat, des de sempre ha avaluat els seus alumnes i ha anat modificant les seves pràctiques per tal de millorar-ne els seus resultats. I els centres poden fer tot això gràcies, no solament a directors i directores, sinó, bàsicament al conjunt de totes les persones que hi treballen.
Tampoc els pares i mares semblen valorar massa el treball que fan les escoles i els instituts amb els seus fills i filles. Els seus representants tampoc escolten les demandes i les opinions del professorat. I molts d’ells, de la única cosa que parlaran, serà de les “llargues vacances dels mestres” i de lo difícil que és tenir els infants i joves sense classe.
Què li està passant a la nostra societat? Què els hi està passant als nostres polítics? Com és que no se senten veus a favor de l’escola pública? Per què ningú no defensa un patrimoni importantíssim pel futur del nostre país com és l’educació pública, els seus centres i el seu professorat? Com pot ser que es facin lleis, es canviïn calendaris, surtin decrets, que en res afavoreixen la nostra xarxa pública d’educació? Per què es permet que s’intenti desmuntar la nostra escola democràtica i participativa, laica i coeducativa, pública i gratuïta, plural i de qualitat? Per què es permet que es posi en dubte contínuament la tasca dels nostres professionals de l’educació que treballen en els centres més difícils, amb l’alumnat amb més dificultats i cada cop amb menys recursos? L’escola pública d’aquest país està en perill i això no és un problema del professorat sinó un problema de tota la societat.
I també és un problema de tota la societat que els pares i mares no puguin tenir prou temps per dedicar-se a cuidar i jugar amb els seus fills i filles. Això no ho pot resoldre l’escola, ni és culpa de les vacances del professorat, que les té ben merescudes!
