Ara vs ahir

Després de veure el programa “Mestres” a la televisió pública de Catalunya, vaig poder observar cert malestar, entre alguns usuaris (no tots lògicament), sobre l’ús abussiu de missatges al Twitter, sota el hastag #sermestreavui.  Sembla ser que “molesta” que els mestres, al igual que altres professionals, en facin ús per comentar i opinar sobre temes d’actualitat educativa; en canvi, podem twittejar i opinar lliurament de l’últim partit del Barça (o qualsevol altre equip de futbol), que a ningú molestarà, i res ni ningú ho trobarà malament! Fins i tot, hi ha gent que ho considera un debat improductiu No em posaré a jutjar els missatges, ja que seria entar en un debat personalista i molt poc objectiu degut a la meva professió. Però crec, que el fet de colaborar, opinar i compartir ens fa cada dia més crítics, i en conseqüencia, més savis.

Sobre si aquest programa, pot suscitar interès entre la societat, no ho jutjaré ara tampoc; els gustos televisius dels espectadors últimament, ja m’han decebut bastant. Només cal veure quines són les cadenes i programes que tenen més share. A més, per gustos, els colors!

Bé, per on anava? A sí…, enmig, de tan enviament de missatges i twits ,molts d’ells dels matexios mestres i professors, fent autocrítica sobre la  tasca docent, m’arriba un missatge d’un bon amic, del qual va derivar un petit debat que va originar unes anades i vingudes de twits. La pregunta era si “L’escola de fa 15/20 anys era millor que la d’ara?”

Deixeu-me primer que tot informar-vos que no sóc un expert en investigació educativa, pedagogia  o sociologia de l’educació, així doncs, les meves raons sobre aquest tema poden estar poc fonamentades i argumentades; però crec, que l’escola d’ara, és millor que la que vam poder rebre a la nostra quinta (ja passo dels 30). Tot i que les comparacions són molt odioses, em disposo a comparar les dues escoles (les d’abans i les d’ara), per tal d’explicar les meves raons.

Si em poso a recordar els meus anys d’institut, el primer que em ve a la memòria, són aquells mestres i professors, que més han calat dins meu, ja sigui  de l’assignatura d’història, com el de matemàtiques , com de llengua i literatura catalana… Tots ells guardaven certa similitud a l’hora de dur la seva tasca docent: Entraven, pujaven a la tarima, i es passaven una hora sencera donant explicacions. La nostra tasca d’estudiant consistia, només,  en estar en silenci i prendre apunts ràpidament, per no perdre pistonada, sobre el que estava exposant el professor (que podia ser un expert en la matèria, o no), però en fi, el que deia, el que exposava,  era el que havíem de posar el dia de l’examen si volíem aprovar. Com podeu veure, és una tasca d’un alt grau cognitiu: memoritzar, copiar i … aprovar!

Ara, el mestre o professor, entra a l’aula. No puja a la tarima! S’apropa al mig d’un grup d’alumnes; sí d’un grup, perquè ara el treball cooperatiu i en equip, consisteix en alguna cosa més que aconsenguir fotocopiar-se els apunts del llest de la classe. Quan està el mig del grup, el professor, els incentiva l’esperit democràtic i crític davant de qualsevol tema d’actualitat (cada cop més amb l’ús de les TIC). Sí d’actualitat, no d’un temari obsolet d’una assignatura !

També és cert que abans el mestre i professor tenia  l’autoritat absoluta davant de cap alumne, ja que erem incapaços de qüestionar-los, ara te l’has de guanyar davant d’uns alumnes cada vegada més exigents, més espontanis i  impulsius. Adjectius que considero completament positius, i que abans, eren estereotips d’aquells alumnes que més “molestaven” a les aules!

També crec, que els resultats dels nostres estudiants són millor que els d’abans, encara que costi de creure. Em minimitzat a la màxima expressió el nivell d’analfabetitsme en la societat; en canvi, només cal que recodem com n’era la situació 30 anys endarrere, referent a aquest aspecte.

Podríem parlar de valors: de solidaritat no nomérs humana sinó social, de democràcia, de diversitat… En fi, d’una sèrie llarga de valors, dels quals crec, segons la meva opinió, no es treballaven abans.

I si parlem de resultats externs, ja m’agradaria saber en quin lloc estaríem a les proves PISA, dels anys 80? Per sort o per desgràcia van sorgir l’any 2000. Si es vol, podem comparar els resultats amb altres països i cultures, com les de Corea, on tenen esclavitzats els adolescents del seu país; o amb els finesos, amb una taxa molt alta de suïcidis adolescents. Això voleu pel vostre fill? Això sí, uns resultats externs, els considera els països amb millors resultats de la majoria de països de l’OCDE.  De fet pot semblar curiós, com les grans potències mundials s’estan rifant, els nostres millors metges i ingeniers d’aquest país per tal de que vagin a exercir la seva professió en el seu país, ja que en el nostre no poden!

Tot i això no vull que els resultats dels nostres escolars són bons. De fet , no ho són, no ens enganyem! I si molts mestres i professors fem autocrítica, és perquè ens sentim responsables també d’aquest aspecte. Però no els únics! Els mestres en parlem, en debatim, decidim, colaborem, i també usem el twitter, com molts d’altres usuaris, si això pot millorar la nostra tasca!

En fi, espero poder constestar la pregunta que em formulava el meu gran amic. De fet, diuen que tot el que veus, depèn de les ulleres amb que t’ho mires.

Però a mi,personalment,  m’agradaria haver viscut l’escola d’ara, en els temps d’abans! ( És una opinió)

Salut!