Segueixo amb el propòsit d’aquest any acadèmic de publicar almenys algun article ( interessant o no) relacionat amb l’educació. Presciament, avui amb una sobretaula amb el meu pare, m’ha vingut la inspiració. Després de les discussions de caire polític (que sempre hi són presents a casa meva), el meu pare, m’ha comentat com havia canviat tot, d’ençà que ell estudiava. La societat, la cultura del país, les relacions socials… i també l’educació (dit també ensenyament no foc cas que algú s’enfadés).
El meu pare em comentava que ell no va tenir mai un mestre. Ell va tenir, el Sr. Mestre. Aquest Sr. Mestre, era una persona estimada per tots i per tothom. Respectada dins la societat i per totes les famílies, sense distincions de caire econòmic o social. Tots l’apreciaven, gairebé com si d’un membre familiar es tractés. Era estimat, i molt estimat! Encara que de vegades, tal com diu el meu pare, li fes caure algun esborrador de fusta pel cap, o li obsequiés amb algun “calbot” ( fet que mai ha recriminat el meu pare). Fins i tot, i d’això ja fa uns anys, el mestre se li oferia la possibilitat de que pogués viure amb alguna habitació annexa a l’Escola. Com podeu veure, ha canviat tot, i molt! Realment, he sentit molta nostalgia, recordant les històries que m’explicava el meu pare.
Actualment la feina de mestre, (ja no dic de SR. Mestre, Déu me’n guard!) està desprestigiada dins la societat. Se’ns titlla de “dropos”, de tenir moltes vacances, de passotes, de poc professionals, de poc implicats, fins i tot, de tenir molt poca cultura…
En fi, tots aquests adjectius tenen, com podeu veure, connotacions negatives. Tots aquests adjectius han estat extrets dels mitjans de comunicació, dels diaris, de tertúlies i debats sobre educació, que persones expertes ( o no), o senzillament membres de la societat, han comentat, amb total impunitat i llibertat, i sense cap tipus de coacció( espero), als programes televisius i diaris nacionals. Lògicament, la percepció que es rep des de dins a l’escola, no dista massa d’aquesta realitat. És més, aquest desprestigi es fa encara més pal.lès.
Com a mestre, se’m fa difícil d’explicar, com s’ha arribat a aquest punt. No entenc, com amb només 25 anys, s’ha arribat a aquest extrem. Ara em ve al cap, la mestra agredida per una mare, davant mateix de la seva filla i alumna, com si d’un espectacle teatral es tractés. Qui em pot explicar les causes de tot això? Com hem arribat aquí? Estem sobrepssant els límits? Això acabarà malament, no podem seguir així!
No crec que la solució sigui convertir-nos en autoritat pública, tal i com proposa la consellera. Es més fa bo allò de ” Recordar a Santa Barbarà, quan trona!” Si s’havia de fer, es podia haver fet abans, tot i que segueixo pensant que aquesta no és la solució. No em serveix de res, si estic emparat i protegit pel Codi Penal, com a autoritat pública que ens vol otorgar la Consellera; si des dels mitjans de comunicació, se’ns segueix “acribillant” i culpant de tots els mals actuals de l’educació. Que hi són, no ho negaré! Però desprestigiant al mestre, no ho arreglarem! Tots tenim la part de culpa( crec jo). Segurament, per molta gent, el fet d’otorgar als mestres tota la culpabilitat de tots els mals en l’educació; els faci sentir més bé, amb la consciència més tranquil.la, i com si s’hagúes alliberat d’algun gran pes.
Crec que cal fer autocrítica per part de tots. No només hi ha fracàs escolar, crec, i és una opinió molt personal, que també hi ha fracàs familiar. També tenim un currículum massificat de continguts sobrers, segons el meu parer. Tenim una administració, que més que recolzar-nos, ens exigeix multitud de afers i papers burocràtics, sense oblidar que només som mestres, i que hem estudiat (vocacionalment alguns, d’altres no, com amb totes les professions) per exercir com a tals, com a persona que ensenya i educa!
Per acabar, crec que ens cal una reflexió conjunta de per què s’ha arribat fins aquí? Cal que reflexionem sobre la necessitat de canviar això. Cal uns mestres amb total llibertat per a exercir la seva feina. Cal que el departament ens recolzi; no a través de comunicats de premsa, sinó de sentir-nos arropats, de sentir el seu alè darrere nostre. Cal que pares i mares treballin conjuntament amb l’escola. Al cap i a la fi, un mestre només vol el mateix que voldria pel seu fill.
