Ja tenim els resultats del quart informe PISA i llegint només els titulars tots donem falsos salts d’alegria. Una lectura més acurada ens mostra que encara estem a la part baixa del grup del mig, per sota de Grècia, Itàlia o Portugal.
Estadísticament el canvi de puntuació que hem tret no és substancial per afirmar que estem en tendència a millorar, tan sols demostra que estem aturats.
Seguim molt lluny del nivell dels millors països.
L’escola concertada treu millors resultats que la pública. Desconec en quina proporció participen ambdues en la mostra i si en el resultat final la minsa pujada, prové de la concertada en benefici de la pública.
La meva reflexió però va cap el següents resultats: el 13% dels estudiants no entenen el que llegeixen, tenim un 36% de repetidors i tan sols tenim un 5% d’alumnes amb excel·lència.
Hi ha, però dues dades que crec que sí que hem de tenir en compte perquè es repeteixen en tots els informes emesos fins ara. La primera és que Catalunya sempre queda per damunt de la mitjana espanyola i la segona és que la nostra puntuació es troba sempre dins una mateixa franja (477-498), que s’aproxima a la mitjana de l’OCDE. D’aquestes dues dades es poden inferir sengles conclusions. De la primera, deduïm que el fet que el català sigui llengua vehicular de l’ensenyament no interfereix negativament en els resultats i, de la segona, que Catalunya té un nivell semblant al de la mitjana de la OCDE. Per tant, d’una banda, no ens deixem engavanyar amb el discurs de sempre sobre els suposats drets conculcats dels castellanoparlants i del seu suposat tracte discriminatori a les escoles perquè, tal com es pot deduir de l’informe, el català suma; i els nens d’aquest país obtenen sistemàticament uns resultats semblants o superiors als de la resta de l’estat.
Per tant, la llengua vehicular no és un entrebanc. Per un altre cantó, ja tenim arguments per a plantejar-nos si el nivell d’educació que ens revela el Pisa, informe rere informe, ens és suficient o si volem anar una mica més enllà. Perquè, si és així, ja podem anar fent un pensament seriós amb el nostre sistema educatiu actual. I no parlo només de la llei d’educació, sinó d’un canvi d’abast més ampli i, sobretot, no pas sobtat com ens tenen acostumats les autoritats educatives, sinó planificat, elaborat amb temps i introduint-hi les modificacions de manera gradual i mesurada, dotant-les amb les inversions necessàries i formant prèviament el personal que les haurà de fer efectives d’una manera eficaç i calculada. I si ens calen deu o quinze anys perquè surti bé, doncs què hi farem…? El que calgui.
