En un post del seu bloc, l’Anna em
passa una Meme: pensar sobre quina escola m’agradaria per d’aquí
a 10 anys, al 2018. Tot un repte!

D’entrada, pensar d’aquí a 10
anys…Com representar-me aquest
temps mentalment? Com fer-me una idea de quant de temps
representa en termes d’educació?

Per tenir una mica clar què
poden representar 10 anys en el món de l’ensenyament faig un
flashback i miro enrere 10 anys…Com era l’escola ara fa 10 anys?

• El primer que em ve al cap és
  que parlàvem del “Departament d’Ensenyament”

• A les escoles no feia massa temps
  que s’havien començat a introduir els ordinadors i encara
  anàvem mooolt despistats tots plegats, sense tenir massa clar
  què fer amb aquella nova eina (per a molts una màquina
  infernal).
  Gràcies a déu hi va haver mestres
  que des del principi li van trobar el sentit i li van veure la
  utilitat i en la mesura de les seves possibilitats ho han anat
  transmetent a la resta.

• Les escoles de Catalunya
  començaven a rebre alumnes nouvinguts d’arreu del món,
  sobretot d’Amèrica Llatina, Pakistà, Bangladesh i el
  Marroc.

I de l’escola d’ahir podríem
passar a l’escola d’avui:

• Avui parlem del “Departament
  d’Educació”

• Avui la majoria d’escoles tenen
  algun alumne nouvingut, i n’hi ha que estan al 80 o 90 %.

• Avui hi ha ordinadors a totes les
  escoles i totes tenen una pàgina web més o menys
  aconseguida. I fins i tot en algunes es treballen les Webquest, els
  Blocs… i tenim l’Edu 365 i molts més recursos a la xarxa, i
  hi ha més metres que hem incorporat tot això a la
  nostra tasca diària i a la dels alumnes.

• Algunes escoles avui treballen la
  ràdio i d’entre elles n’hi ha que s’atreveixen a emetre ràdio
  en directe.

• Tenim punts edu d’audiovisuals.

Ben segur que de l’escola d’ahir i de
la d’avui podríem dir moltes més coses i fer una llista
molt més llarga però aquest no és el tema que
ens ocupa.

I ara ja si, sobre l’escola d’aquí
10 anys.

D’entrada se m’acudeixen dues coses, la
primera, que no és tan llunyà el 2018 tot i que hi
haurà una sèries de mestres que ja no estaran exercint
el treball directe amb els nens (però que
sempre poden ajudar a formar-nos i a millorar la feina als que encara
estiguem al peu del canó), i la segona que hi haurà
tota una fornada de mestres nous molts dels quals s’estan formant ara
mateix. Així que el panorama d’entrada se m’acut que serà
molt semblant a l’actual. Però, com diu l’Anna, d’aquí
a 10 anys voldré l’escola que desitjo per ara, però amb
les novetats incorporades que sorgeixin d’aquí a 10 anys.

I és en aquesta línia que
proposo com voldria que fos l’escola del 2018.

• M’agradaria una escola on el més
  habitual fos compartir la pràctica pedagògica i els
  coneixements tant amb els companys, els que estan treballant encara,
  com amb els que ho han deixat però que tenen el bagatge de
  tants i tants anys d’experiència i pràctica en el món
  de l’educació.

• M’agradaria una escola on tothom
  confies en els seus alumnes, en les seves possibilitats, on
  s’estirés als alumnes cap amunt.

• M’agradaria una escola on el
  sentit comú fos l’imperant, on els mestres no tinguéssim
  por a les crítiques o a les observacions d’altres companys de
  feina i on no ens sentíssim atacats quan ens equivoquem.

• M’agradaria una escola on tant
  l’equip directiu com la resta del claustre compartíssim un
  projecte comú, un projecte que es basés en donar el
  millor de nosaltres i de la pràctica educativa als nostres
  alumnes i en esperar el millor dels nostres alumnes.

• Una escola que tingués la
  confiança de la societat i en la que els mestres, els que
  estem treballant amb els alumnes, poguéssim decidir el què
  i el com treballem sense que ens vingués determinat o
  preestablert des de l’administració.

• Una escola amb autonomia i
  llibertat per triar els propis mestres i els recursos que necessita.

• Una escola que, treballant
  conjuntament amb les famílies, fes dels infants persones
  responsables i compromeses amb el present i amb el futur.

• En definitiva una escola on tant
  els mestres com els alumnes hi treballéssim amb il·lusió
  i confiança en el que fem.

Ahir dissabte 29 van tenir lloc a
Barcelona les Segones Jornades sobre WebQuest.

D’entrada m’agradaria felicitar
públicament als organitzadors (la Carme Barba i en Sebastià
Capella) per la feina feta.

També m’agradaria donar-los les
gràcies per haver confiat en mi tant per presentar una
experiència sobre el treball dels alumnes de Cicle Inicial amb
WQ, en aquest cas la de Els Fèlids, com per dur a terme
el taller, A Inicial i a Infantil…també WebQuest?. I, és
clar, he de donar les gràcies, d’una manera molt especial, a
l’Anna Pérez, amb qui he compartit ambdues presentacions i en
qui he trobat el recolzament i el suport constants.

Pel que fa a les Jornades, crec que han
estat molt enriquidores i interessants per a tots els que hi hem
assistit. M’ha agradat notar que aquesta aventura del treball amb
WebQuest és compartida per tanta gent i de tants llocs
diferents (fins i tot ha vingut gent de Múrcia, d’Andalusia,
del País Basc…), i veure com tots els que treballem amb
WebQuest hi veiem els mateixos guanys pedagògics.

També m’agradaria felicitar els dos conferenciants.

De la conferència del Jordi
Adell em quedo amb la seva reflexió, plenament compartida des
de la pròpia experiència, de com eines web 2.0 milloren
i són un recurs important dins les webquest.

De la conferència d’en Fernando
G. Paez (Coordinador Tic i Cap d’estudis del Ceip San Walabonso
-Huelva-) m’agradaria destacar la valoració final que va fer
del treball amb webquest:

Fomenten la cooperació entre iguals

Donen sentit al treball de l’alumne

Integren diferents fonts d’informació

Desenvolupen habilitats informàtiques

Permeten treballar les competències bàsiques

Permeten l’actualització immediata de continguts

La seva escola, és una mostra de
com els alumnes són els protagonistes del seu propi
aprenentatge i de com tot un claustre s’ha posat a treballar perquè
això sigui possible.

Per acabar només em queda
felicitar-nos a TOTS per aquest gran dia, aquest gran dissabte!

En els blocs de l’Anna i en Pitu podeu
llegir més reflexions sobre aquestes Jornades.

Aquí
teniu les dues presentacions:

| View | Upload your own

| View | Upload your own

Ahir a la ràdio sentia les declaracions que feia la portaveu d’Ustec, un dels sindicats majoritaris d’ensenyament, demanant la retirada total del “Projecte de Bases per a la nova llei d’Educació” i ho feia com si tot el que en ella s’hi recull fos negatiu. Penso que no és exactament així.

Aquesta actitud tancada dels sindicats no ens ajuda gens ni mica als metres ni a l’educació en general, i més aviat dóna ales als mitjans de comunicació que, sense pensar en la responsabilitat que els dóna la seva força mediàtica, s’atreveixen a desprestigiar, en aquest cas el col·lectiu de mestres i la tasca docent, fent tertúlies on l’única veu que no se sent és la del mestre que cada dia fa la seva feina a les aules. I malparlen i desprestigien la feina dels altres perquè, tal com deia Chesterton, als mas-mèdia els interessa “l’Espectacle en benefici del públic". És igual si enfronten mestres i pares o si enganyen o diuen mitges veritats o mentides senceres, el que cal és tenir audiència, TOT per l’audiència.

Als mestres ningú ens pregunta, ni el govern- que sembla que fa les lleis des d’un despatx- , ni els sindicats -mestres alliberats que ja fa massa anys han deixat les aules i els alumnes-, ni els mitjans de comunicació -que estan més preocupats pels índex d’audiència que per informar de debò-.

En gran part la vaga i la manifestació era un dir PROU a tantes reformes innecessàries, a la inoperància d’uns governs que no arreglen el que cal, a la poca consideració que es té al col·lectiu de mestres (no se’ns pregunta com es pot millorar l’acollida dels alumnes nouvinguts, com es pot potenciar la seva adaptació al nostre país, no se’ns demana les necessitats reals que tenim als nostres centres… per contra cada dia se’ns exigeixen més responsabilitats -dur a terme l’educació viària, l’educació sexual, l’educació de la salut, en els valors…-) i es descarrega a les famílies d’aquesta part tant important de l’educació dels seus fills.

Pel que fa a aquestes Bases, crec que en elles s’hi recullen aspectes necessaris i positius: que es pugui avaluar la feina feta, que hi hagi autonomia de centres (no tots els alumnes parteixen de la mateixa realitat social, cultural, lingüística…i per això, per atendre realment les necessitats dels alumnes de cada centre i donar la resposta adequada cal tenir llibertat ) i que es pugui demanar un perfil de docent, però també crec que recull elements perillosos com el que, per exemple, una empresa pugui gestionar una escola (això que es diu Privatització).

També hi ha altres aspectes que no recull i que unes Bases que volen ser de tots si que haurien de recollir: què es farà amb els nens i joves nouvinguts (quina acollida se’ls donarà? se’ls repartirà entre totes les escoles d’una mateixa zona educativa? s’incrementaran les aules d’acollida en els centres que ho necessitin? es continuarà fomentant les "escoles gueto" que no permeten la integració plena d’aquests nens en la nostra societat?), quin serà el tant per cent del PIB que es destinarà a ensenyament, i també ha de tenir en consideració tots els agents socials que participen en l’educació dels nostres infants i joves (llars d’infants, esplais, casals…).

Evidentment davant d’aquesta situació els mestres hem de prendre la paraula i començar a dir les coses pel seu nom, sense por i sense renunciar a les nostres responsabilitats. Potser sortint al carrer els dissabtes juntament amb la resta de la ciuadania, escrivint als diaris… en definitiva fent-nos sentir!

Si cliqueu aquí podreu llegir el document que hem escrit el claustre de la meva escola i que hem enviat als sindicats.

Fa temps que es parla d’educació
a la premsa escrita, a la ràdio, a la televisió, que
s’escriuen llibres parlant d’aquest tema, i que polítics i
sindicats se n’omplen la boca. Sembla que tothom és conscient
que l’educació és el que permet que les
societats avancin.

És tan important que fins i tot
la OCDE du a terme diverses avaluacions per tal de mesurar la
qualitat i equitat dels sistemes educatius de diferents països.
És l’anomenat informe Pisa.

I aquests darrers dies la Fundació
Jaume Bofill ha presentat un estudi L’estat de l’Educació a Catalunya. Anuari 2006-2007, on es posa de manifest el baix
nivell d’ensenyament que es dóna a Catalunya. Informe que
ratifica els resultats de l’informe Pisa. És per tant clar que
ens trobem davant una situació realment preocupant i que l’hem
de saber encarar amb ganes i decisió des de tots els àmbits
de la societat.

Davant d’aquest estat de coses, que
per altra banda no és nou, l’actual govern de la Generalitat,
igual que els governs anteriors, està preparant una nova Llei
d’Educació.

Tant de bo tots els partits polítics
i els sindicats, per una vegada, fossin capaços de deixar de
banda els interessos partidistes i consensuessin una llei que
permetés donar als nostres alumnes una educació de
qualitat i que vetllés per la llibertat d’esperit, per
l’obertura de mires dels nostres joves.

En aquesta mateixa línia fa
temps que es parla del Pacte Nacional per l’Educació i suposo
que si se’n parla és perquè es creu que l’educació
està per sobre de qualsevol interès. Però no sé si partits
polítics i sindicats seran capaços, tots junts,
d’aconseguir que l’educació sigui un dels béns més
preuats i que estigui, realment, per sobre de determinats interessos.

D’entrada, i referent a a la proposta
de Llei ja s’han sentit veus contràries amb arguments que
personalment crec erronis i molt corporativistes i fins i tot s’ha cridat a la societat catalana a manifestar-se en contra.

Deixeu-me que copiï
algun fragment d’aquesta crítica que fa un sindicat (en
concret, UGT. Butlletí nº 218, novembre 2007) però que comparteixen la majoria de sindicats.

“La proposta del Departament
implica la diversificació dels centres públics.
Cadascun tindria el seu perfil propi, concretat en una peculiar
versió del pla d’estudis i en una definició específica
de la plantilla de professors adequada per aplicar-lo. Cada centre
podria dibuixar els seus trets d’identitat o, dit d’una manera un xic
més irreverent, la seva especialització curricular.
Cada centre intentaria ajustar-se de la millor manera a la demanda
del seu entorn per tal de guanyar matriculació i situar-se com
a centre preferit per les famílies d’una determinada zona
d’escolarització. Així, dit de manera col·loquial,
tothom s’hauria de buscar la vida.
La diversificació dels centres
és el primer pas cap a la competitivitat entre ells….”

No faré cap comentari al
respecte només faré referència a un dels països
capdavanters en ensenyament, Finlàndia. L’ensenyament
d’aquest país és públic però cada centre
té autonomia per triar els seus professors, per definir el seu
projecte educatiu i fins i tot pot establir el seu propi currículum.

Encara una altra:

“Quant a la reducció dels
drets laborals, tampoc s’eviten els extrems. No només cada
centre podrà fixar els perfils propis d’una part
significativa de la plantilla docent en funció del seu
projecte propi: la idea de tenir un lloc de treball en un centre
educatiu públic també es posa en qüestió.
Els professors podran ser adscrits no a centres, sinó a zones
educatives. (…) El caràcter propi del professorat funcionari
fa nosa… Es preveuen nous perfils de professorat amb règim
laboral, no funcionari.”

D’aquest fragment comentaré
dues coses. La primera és de fa anys, quan jo encara no era
funcionària. Vaig sentir d’un funcionari que deia: “La
paraula funcionari ve de -fer funcionar-. I un funcionari és
el que fa que les coses funcionin bé.” Estic segura que no
tots els mestres podem estar a qualsevol escola, i que cada escola -o
equip directiu- ha de buscar aquell perfil de mestre que més
s’ajusti a les seves necessitats i característiques,
precisament perquè no hi ha dues escoles que siguin igual, i
perquè els alumnes no són igual a tot arreu.

La segona. La defensa corporativa dels
drets dels uns sovint és injusta amb els drets dels altres.

Per acabar, durant la carrera i després a les escoles ens fem farts de sentir i de dir que el centre de l’educació és l’alumne. Espero que interessos purament laborals, partidistes i no professionals, no ens facin oblidar aquest principi.