UNA BONA MANERA D’APROPAR EL MÓN AUDIOVISUAL A LA SOCIETAT

Aquest dissabte el PEB, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Begues han celebrat una jornada oberta al poble on es realitzaven una sèrie de tallers destinats a fer més pròxim el món audiovisual.

Els tallers que s’hi han fet han estat de weblogs, ràdio, tv, cinema, fotografia, contes i dibuix.

L’Anna i jo hem estat les encarregades de dinamitzar el taller de ràdio. Per fer-ho hem disposat del Kit de ràdio que té el CRP de Begues i que permet simular un estudi de ràdio a qualsevol lloc. Avui hem muntat l’estudi de ràdio a la biblioteca del poble.

Realment ha estat molt enriquidor i gratificant ja que ha sigut la primera vegada que hem estat formant a persones que no eren mestres i que han descobert que fer ràdio els permet comunicar i compartir amb la resta de la ciutadania el que fan, en aquest cas les seves vivències a la coral Montau a la qual estan totes elles lligades.

Aquest jornada és un clar exemple de la necessitat que hi ha d’apropar i obrir el món audiovisual a la societat del segle XXI.

A continuació podeu escoltar el programa pilot de la Coral Montau. Realment ho han fet com unes professionals de veritat. Ha estat un plaer compartir aquesta descoberta amb elles.

ADHEREIX-TE AL MANIFEST

Manifest en contra de
l’OBLIGATORIETAT d’utilitzar llibres de text digitals per poder entrar
en el porgrama 1:1, un alumne-un portàtil.

Si volem educar als infants i nois i noies del segle XXI hem d’aprofitar tota la potencialitat que ens donen les noves tecnologies i, en aquest aspecte, no podem lligar la nostra tasca, ni l’aprenentatge dels alumnes, exclusivament als llibres digitals.

Adherir-se al Manifest és un primer pas per pensar i treballar per l’escola què volem!

http://llibresdigitals.wikispaces.com/

Tertúlia sobre el tema amb Pilar SoroCarme BarbaAnna Pérez- Núria Cervera

LES PROVES DEL 6 DE MAIG A SISÈ

El
passat dimecres dia 6 de maig vaig anar com a aplicadora externa a
passar les proves de català, castellà i matemàtiques a un centre
que no és en el que treballo habitualment.

Realment
aquestes proves han portat força cua sobretot perquè, des del
Departament d’Ensenyament, els hi han donat una “oficialitat” i
una trascendència crec que fora mida.

Però
anem a pams:

Les
escoles ens vam assabentar del dia d’aplicació d’aquestes proves a
través de la premsa. I jo em pregunto…És normal que qui
desenvolupa una feina s’assebenti de qüestions internes relacionades
amb aquesta a través de la premsa? És normal assabentar-te a
l’octubre o novembre -quan ja tens tot el curs programat- que al
mes de maig es passaran unes proves tan… serioses?
El Departament no podia anunciar amb un any vista l’aplicació
d’aquestes proves? Etc.

Els
dies immediatament anteriors a les proves tothom anava de bòlit i
s’enviaven a les escoles, per part de les inspeccions educatives,
aplicatius i aclariments de darrera hora. Per una altra banda, els
alumnes estaven molt i molt nerviosos ja que tenien consciència que
allò que farien era molt important ja que havia sortit a la ràdio,
a la televisó i a la premsa escrita. En fi, han estat sotmesos una
pressió que no estic segura que valgués la pena de fer-los passar.

I
finalment va arribar l’esperat dia 6 de maig (talment semblava el dia
D, hora H 😉 ). Tot era un misteri. Ningú havia vist les proves ja
que l’ordre deia: “El paquet o paquets que continguin les proves
s’han de custodiar en lloc segur fins el dia 6 de maig, quan en
presencia de l’aplicador/a extern/a, abans de l’hora fixada per a la
realització de les proves, s’obriran i es comprovarà que el seu
contingut sigui correcte.”

Els
aplicadors externs anavem a l’escola corresponent amb una “Acta
d’aplicació de la prova” on haviem d’apuntar, després de
comprovar-ho, que el paquet estava degudament precintat i que el
contingut era correcte.

Crec
que davant de tanta formalitat a més d’un ens van
tremolar
les mans
quan, amb unes tisores,
ens disposàvem a obrir aquell secret tan ben guardat. Era
ben ve com si talléssim la cinta inaugural.

Encara
al mateix dia, i durant les proves, les direccions dels centres van
rebre algun e-mail amb instruccions de darreríssima hora.

Sobre
el comportament dels alumnes res a dir. Es van comportar i van saber
estar en tot moment al seu lloc i per la feina. Mostrant que les
coses són molt més senzilles que com els grans a vegades les volem
fer.

Davant
d’això jo em pregunto…cal tanta parafernàlia i una despesa tan
gran de diners:

  • per
    dur a terme una avaluació de caràcter formatiu i orientador?

  • Per
    mesurar el grau d’assoliment de competències bàsiques de l’alumnat
    en acabar l’educació primària?

  • Per
    facilitar informació als centres dels punts forts i febles en
    l’adquisició de les competències bàsiques de l’alumnat?

  • Per
    afavorir la transició de l’educació primària a l’educació
    secundària obligatòria?

  • Per
    disposar d’informació sobre el sistema educatiu català?

Algú
del departament ha pensat com farem entendre als pares que, per
exemple, un alumne pugui suspendre aquesta prova i en canvi aprovar
el curs?O
a l’inrevés.

Per
acabar…

Cal
o no fer una avaluació externa?

En
el cas què calgui a quin objectiu ha de respondre?

Com
s’hauria de de fer?

Cal
que els resultats dels alumnes siguin fets públics?

Calia
tanta precipitació per passar aquestes proves, no es podia esperar
un any i tenir-ho tot ben lligat?

Tan
de bo els resultats d’aquestes proves ens ajudin a reflexionar sobre
la pràctica educativa.

SETMANA SANTA A ÀUSTRIA: APRENDRE DELS ERRORS

Aquests dies he gaudit, juntament amb la meva família, d’unes merescudes i regalades vacances a Àustria. Merescudes perquè quan treballes et mereixes un descans, i regalades perquè molta gent, malgrat treballar molt no les pot fer.

Ha estat un viatge ple de contrastos, o almenys jo l’he viscut així.

Quan pensava en aquest viatge m’imaginava la Viena senyorial, la dels valsos, la de Mozart, la del Danubi… m’imaginava la Viena dolça, amable, agradable i l’Àustria dels paisatges i les flors. Però en entrar a una de les sales del Leopold Museum, de cop i volta em vaig trobar amb una altra realitat. Hi havia penjats uns quadres grans que representaven la por, el terror, la desesperació, l’angoixa… i em van recordar, encara que formalment no tenien res a veure, al Guernika de Picasso (potser perquè a l’escola amb els alumnes de 6è havíem treballat aquesta obra no feia masses dies).

Uns dies més tard, i per atzar, a l’anar a visitar un poblet anomenat Enns vam descobrir que a prop d’allí hi havia el camp d’extermini de Mathausen. Estàvem a 5 kilòmetres del camp i vam decidir anar-lo a visitar.

El paisatge que hi porta és molt bonic, ple de camps i d’arbres i contrasta, d’una manera quasi brutal i amarga, amb aquella construcció rígida i pesant que va amagar i ser el lloc de patiment i destrucció de tantes i tantes vides.

He tornat del viatge amb la certesa que la pau que gaudim no només l’hem de mantenir sinó enfortir. Hem de saber transmetre als nostres alumnes i fills la necessitat de construir un món millor i de valorar els esforços de tanta i tanta gent, anònima o no, que ha lluitat per anar construint una societat més justa i plural. I posats a transmetre utopies…un món, tot ell més just. I transmetre’ls que d’ells en depèn una gran part i que ja poden començar a treballar des d’ara per fer-ho possible.

Els adults, tant des de les escoles com des del si de les famílies i des de les institucions, hauríem de donar als nostres nois i joves els criteris i valors per a poder crear un món on la justícia i la pau siguin paraules germanes. I fer possible així que els futurs ciutadans puguin tenir avui una formació tan sòlida que els faci valorar aquest món on vivim i els doni la força per lluitar per tal de millorar-lo.

Conèixer la història és una manera de poder valorar d’on venim i fa que ens apropem al per què dels conflictes i ens permet tenir la possibilitat de fer millor les coses i no repetir els errors i les bestialitats d’aquells que ens han precedit.

En aquest sentit aquest final de curs, amb els alumnes de 6è, treballarem la Guerra Civil Espanyola i les dues guerres mundials, i ho farem a través de "testimonis" que puguin fer viure als nanos els horrors d’un passat molt recent.

Espero que a través de la història i amb l’ajuda de la webquest que hem preparat amb l’Anna "La història en còmic", sabrem transmetre’ls aquests sentiments, pensaments i reptes.

Aquí us deixo unes imatges del camp
de concentració de Mathausen, del paisatge del voltant i d’algunes de
les obres de la pintora Käthe Kollwitz.

XERRADA SOBRE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

La setmana passada va venir a l’escola a explicar, als alumnes de 6è, la Guerra de Successió, l’historiador i professor Manfred Diez.

El vam convidar per dos motius, el primer perquè ja que vivim a Catalunya i que la festa nacional és l’11 de setembre, creiem important i necessari que els alumnes sàpiguen l’origen d’aquesta commemoració.

El segon motiu, i per a mi molt important, perquè confiem en els alumnes i en la seva capacitat per aprendre i comprendre.

A vegades se senten veus que diuen i sentencien que la tipologia de nens que tenim a les escoles com la nostra (nens amb risc social, immigrants de primera o segona generació…) no són capaços d’estar atents durant massa estona, o de seguir el fil conductor d’un argument llarg i fins a cert punt complicat.

Si bé és cert que hi ha moltes i diverses maneres d’aprendre (amb els llibres, fent recerca guiada a partir de webquest, treballant per projectes… ) també és cert que aprenem tot escoltant a aquelles persones que en saben més que nosaltres. I els nostres alumnes així ho van demostrar:

Durant tota la sessió, que va durar gairebé una hora i mitja, els alumnes van estar atents i participant en tot moment del que se’ls explicava. I l’endemà van demanar-me que aquest professor tornés un altre dia ja que els hi havia agradat molt i havien après molts i moltes coses.

Que en acabar la xerrada demanessin aprendre més i que veiessin que saber i transmetre el que un sap és bo, em va fer sentir orgullosa i satisfeta dels meus alumnes.

De tot el que va explicar em quedo amb una idea molt bonica i és l’estimació que va transmetre als nois i noies pel món, la idea que el món és molt bonic i que val la pena mirar-se’l per coneixe’l millor. Tan de bo sempre fossim capaços de transmetre aquesta visió tan positiva. Ells s’ho mereixen!

I també em quedo amb una manera de fer: el compartir el que un sap, el que a un li agrada. Quan ho compartim ens fem més grans!

Moltes gràcies Manfred per compartir aquesta lliçó d’història i de vida.

A continuació podeu escoltar l’excel·lent xerrada d’en Manfred i les intervencions dels alumnes.

També ho podeu escoltar clicant aquí

LA CARME BARBA COMPARTEIX AMB NOSALTRES…

Aquest matí, 26 de gener de 2009, la Carme Barba ha fet una xerrada a l’STAC de Ciutat Vella en el marc d’una sessió de treball sobre Wikis.

La conferència ha tingut dos moments:

En el primer, ha presentat una web on s’hi poden trobar molts recursos TIC, molt útils i molt variats.

En el segon, ha presentat les Webquest com una metodologia que fomenta l’aprenentatge compartit, el resultat del treball de la qual pot ser editat en una pàgina de l’Eduwiki.

La conferència ha estat molt interessant i enriquidora.

Moltes gràcies Carme per compartir amb nosaltres les teves descobertes i el teu saber!

En aquesta presentació podeu anar sentint la xerrada de la Carme mentre aneu mirant la presentació i els recursos web que en ella s’hi presenten.

Recerca d’informació. Carme BarbaView more presentations or upload your own. (tags: educació wikis)

Presentació Carme Barba WebquestView more presentations or upload your own. (tags: educaciÓ webquest)

Es pot fer un programa d’humor a qualsevol preu?

Llegint el bloc de l’Anna Pérez i el d’en Ramon Barlam m’he trobat aquest vídeo del programa "Herois quotidians" i la crítica que en fan. Jo em sumo a aquesta crítica i afegeixo:

En principi riure’s de les coses o fins
i tot d’un mateix no està malament sino que és sa. Fer-ho et
desfixa, et torna més flexible, més generós amb els altres…i
ajuda a relativitzar i a treure ferro a allò que és objecte de la
broma.

Però no totes les maneres de riure’s
de les coses o d’un mateix són sanes. Hi ha maneres de riure que fan
mofa, ofenen i no ajuden a construir res millor.

Crec que això és el que passa amb
aquest petit vídeo. Ens podem riure de l’escola, dels instituts?…i
tant que si, però no al preu d’enriuret dels professors i/o dels
alumnes d’una manera esperpèntica, no al preu de mostrar mestres
“sense sentit comú”, o fer una paròdia dels alumnes com si
fossin tontets, o tots drogates…

Crec i tinc l’esperança que qui fa els
guions d’aquest país sigui capaç de fer programes d’humor
intel.ligent, no com aquest, d’ humor fàcil. I que TV3, la "nostra" televisó, faci programes de qualitat!

WIKIXER, UN NOU PROJECTE TELEMÀTIC

Aquest curs la Xer (xarxa educativa del Raval) juntament amb el CRP de Ciutat Vella presentem una nova activitat telemàtica per a les escoles, llars d’infants i instituts del barri. Amb aquesta proposta volem potenciar l’aprenentatge significatiu dels alumnes i a la vegada fer que tots plegats participem en la creació d’una enciclopèdia virtual en català per a infants de 6 a 14 anys. Pretenem que sigui un treball fet entre molts i per a molts i que tots puguem aprendre moltes coses tan elaborant-la com consultant les seves entrades.

COM A MARE

Llegeixo en el bloc de l’Anna les
interessants reflexions que com a mestra fa sobre un article publicat
per “La Vanguàrdia” el 17 d’agost d’enguany. No explicaré
l’article ja que està molt ben sintetitzat en el post ja
citat. Però si que m’agradaria explicar la meva experiència
com a mare d’una nena que ara té 12 anys i que per tant
entraria dins el grup dels nens i joves que l’article anomena
generació multitasca.

La meva filla, com
molts dels nostres joves, xateja mentre escolta música i a la
vegada escriu en el seu metroflog. Sovint, davant la pantalla de l’ordinador, no sap massa què escriure, les seves idees
s’acaben de pressa: penja una foto i explica amb un pseudollenguatge
adolescent: Que ho dedica als seus amics i que els estima molt per
acabar dient: “i com que no sé què més dir,
dew”. Per ella les tres coses són importants
perquè formen part de la seva manera de relacionar-se amb els
seus iguals, de ser una més entre els seus amics.

Li he de
prohibir que ho faci o l’he d’orientar en com fer-ho?

La qüestió crec que no
radica en el fer o no fer moltes tasques a la vegada, sinó en
quines tasques es fan. Recordo que quan era petita se’m deia que no
podia fer els deures mentre mirava la televisió o escoltava la
ràdio, o quantes vegades no hem sentit allò de la
importància de treballar en una habitació lluny del
soroll?

Es pot xatejar,
escoltar música i buscar alguna cosa al youtube a la vegada?
Sí, evidentment, i no crec que a ningú li crei stress.
Ara bé, es pot escoltar música, xatejar i pensar i
escriure un text? Si es vol fer bé l’escrit,
evidentment, no. Per pensar i escriure alguna cosa amb un mínim
de sentit i correcció cal concentració i no ens podem
concentrar si tenim estímuls que ens distreuen de la tasca a
fer.

Per
altra banda, estic segura que la meva filla no escriuria tan sovint
en una llibreta, qui la llegiria i qui li respondria immediatament?. Escriure en el metroflog ho fa força
sovint, en canvi escriure cartes ho fa només de tant en tant,
per exemple a l’estiu quan escriu a alguna amiga perquè no té
l’ordinador, però el correu tradicional no té la
immediatesa del virtual. Té altres encants, però no el
de la immediatesa.

L’important és que els nostres
joves sàpiguen discernir quan poden fer diverses tasques a la
vegada i quan cal centrar-se en una de sola per tal de fer-la bé.

De manera que,
segons el meu parer, el que cal és que els pares “perdem”
una mica d’aquell temps nostre tan preuat- podem, per exemple,
aprofitar un moment del cap de setmana- per seure al costat dels
fills i indicar-los una mica el camí, mostrar-los diferents
possibilitats. Per exemple, si tenen un metroflog , per què no
seiem amb ells i pensem conjuntament temes sobre els quals escriure
com: explicar alguna cosa de les vacances i penjar una foto, explicar
o recomanar alguna pel·lícula que s’ha vist darrerament
al cinema o al vídeo, penjar alguna foto on s’hagi de
descobrir algun enigma i convidar
e
ls companys a trobar-lo…?

Si ens posem a pensar amb els nostres
fills segur que se’ls acudiran multitud de coses per escriure.

I si a més els hi demanem que ho
escriguin sense faltes, l’atenció augmentarà i per tant
segur que mentre fan aquesta activitat el seu grau d’atenció
serà més elevat i s’adonaran que per treballar bé
cal concentració i que en determinats moments no poden estar
xatejant o escoltant música.

No es tracta, doncs, que no puguin
xatejar o escoltar música o fer el que sigui: es tracta que
facin cada cosa quan toca, i que la facin bé.