Llegendes del Montseny

Geografia i llegendes de les dones d’aigua

Les dones d’aigua (Apel·les Mestres)

Aquests dies, consultant enllaços de tota mena, he trobat pàgines interessants sobre algunes personalitats que val la pena de no oblidar. Una d’elles és Antoni Maria Alcover (Jordi d’Es Racó) i, l’altra, Rafael Patxot, més proper (Masia Mariona), però no per això més conegut entre alguns de nosaltres.

Els uneix una feinada enorme i l’interès per la cultura popular. No deixeu de fer-hi un cop d’ull.

Altres enllaços:

• Institució Pública A.M. Alcover
• La calaixera
• El DCVB
• lletrA: Aplec de rondaies mallorquines…
• Màrius Serra: Onomatopeies, embarbussaments i clixés que ronden les rondalles.

• Ous de somera
• La flor romanial

El juliol del 2008 va fer reviure algunes llegendes i rondalles del Montseny a la riera de Gualba, a remolc del programa Viu el parc. Aquest estiu, després d’un temps d’inactivitat aparent, les bruixes, i altres éssers igualment feréstecs, hi tornaran a fer acte de presència.

Les senyores més esmunyedisses de la nostra aigua blanca estaven amagades plàcidament al voltant del Gorg Negre i jugaven a rebolcar-se entre el fullam ombrívol de la riera fins que l’Associació cultural 12+1 del poble, amb la col·laboració de l’ajuntament, la Comissió de festes, l’Esbart jove de Gualba, els Godalls gualbencs i Les veus de Gualba, les ha anat a repescar per a tots nosaltres.

No us perdeu la Nit de bruixes!

Gualba

I

La riera no és l’aigua ràpida del Tigris,

ni els plataners despullats ara a l’hivern

les palmeres ufanoses dels jardins de Babilònia.

Veus aquí una llauna, més enllà un plàstic.

Però el torrent llisca suau entre els palets

amb la serenitat d’un vers d’Horaci.

I n’acceptes la bellesa. Com a la lluna

la bandera americana.

II

Rost amunt t’has enfilat fins al cim

on creies que entre els pins veuries mar.

I vaixells amb àncores lleugeres.

I la llum, i el corall del que somnies.

Però res.

I esmoles l’esguard i esperes

com un guaita en alta mar que deleja veure terra.

III

Prémer una rosa espinada a les mans,

l’amor. I la set no sé perduda en quins llavis.

Els records, durs.

Com pa d’ahir.

Però el camí et porta fins al til·ler

i et plou una neu d’ombres i de sol

entre les fulles. Somrius

com s’escapa una cadernera d’una gàbia.

IV

“Vés, corre, viu.

Té el món, pren-lo”,

recordes que et deien.

I t’assenyalaven la pilota al camp d’ortigues.

V

Sota els músculs de fusta d’un gran arbre

vas imaginar el goig per primer cop.

Es van asclar de flors les branques,

i vas sentir d’un vol l’aire mogut

però no les ales.

Un ocell tot en flames

volant pel cel negre de la nit,

el teu desig.

VI

He anat al camp a collir espigues.

Els marges n’eren plens.

Feia sol. Bufava un fil de vent.

Un ocell suspès al cel blau

com una flor surant en un estany.

He tornat a casa

amb un ram de pa a les mans.

Corint, Manuel Forcano (2000).

Més enllà de la fantasia, una mica de realitat, que a les goges també els convé parar bé l’orella.

Així, per fer passar una mica el fred que ens fa patir, sobretot de bon matí, i per alegrar la nostra oïda, a voltes massa encarcarada, el dissabte que ve s’inicia un festival de música a Gualba, la de mil veus.

No us el perdeu!

EL SOT DE L’AREMANY

Oh vall genuïna

del Montseny! Apar

selva que s’afina

sota un gruix de mar.

La gresa, amarada,

fins del gat mesquer

la més lleu petjada

fidelment reté.

Boires en deriva

entelen de fred

la mirada activa

d’un cel massa net.

D’allaus de tartera,

el terrabastall

plega a la vorera

de la closa avall.

Fins el llop atura

son udol allí

com si la natura

provés de dormir.

Clapes de bardissa

que irradien tanys,

d’alga vincladissa

renoven paranys.

Cercant la mullena

d’aiguamolls i recs,

elegants de mena

hi enfonsen els becs,

merles endolades

mudats oriols,

que alternen passades

i juguen a estols.

Camins i passeres

congrien llimacs

fondes les roderes,

i els revolts, obacs.

Hi esquellegen vaques

d’oscil·lants braguers,

refregant les taques

dels avellaners.

I un desmai, que imita

enterboladís

d’una estalactita

l’etern degotís,

contrasta amb la calma

d’un casal tot bru,

que una creu de palma

beneïda, duu.

Oh, vall genuïna

del Montseny nadiu,

que et planys la divina

basarda d’un riu!

Jaume Bofill i Mates —Guerau de Liost— (1878-1933)

FANTASIA

Aflotonades

en els estanys,

juguen les fades

a fer paranys.

Glateix més d’una

d’algun pastor

la galta bruna

d’aquella olor

de la muntanya.

Vetllen subtils

com una aranya

darrere els fils.

L’una, a defora,

fingint recel,

en la revora

del líquid tel

mostra la ufana

d’un pit nacrat.

L’altra s’aplana

mig de costat.

Una altra acluca

pèrfida els ulls

i de la nuca

s’estufa els rulls.

L’una, la galta

parant només,

fa la malalta

de l’aigua al bres.

L’orella atenta,

nenúfar blanc,

una altra ostenta.

Netes de fang,

bombolles pugen

d’un bes ocult

i en l’aire fugen

cercant l’estult

que els cercles mira

de l’aigua, fins

que atret s’hi tira

i es perd endins.

Així, les fades

en els estanys

juguen plegades

a fer paranys,

mostrant la nua

beutat del cos.

Ai de qui grua

copsar-ne un tros!

Ràpid s’agença

i, amb bleix d’afany,

sense defensa

cau al parany.

Malignes fades

per tots indrets

surten onades

de focs-follets.

D’un cop de vara

transfigurat,

el foll que hi para

resta encantat.

I el porten totes

fins al coval

d’on plouen gotes

d’un ritme igual,

que fredes salten

per sobre d’ell.

Saltant, l’esmalten

com un joiell.

I regalimen

per l’ampla faç

i dures llimen

el front i el nas.

S’acaramullen

a glops, a fils,

i el cos despullen

dels vells perfils.

I amb infinita

calma és tornat

estalactita.

D’humà posat

no queda rastre.

Tot és perdut:

en la pilastra

s’oculta mut.

Només hi alena

quan tot morí,

amb planys de pena,

son cor mesquí.

Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost (1878-1933)

Acabo de trobar una adreça interessant sobre bruixes, fades, llegendes…: ho podeu veure a EL POU DE LA GOJA! Feu-hi un cop d’ull!

Vaig anar a veure l’exposició Dotze dones, tretze bruixes amb la canalla i  vam participar en el concurs: les històries que van agradar més als nanos van ser Guerau de Cabrera i el seu cavall Bonamic, El setge de Montsoriu i El flabiolaire i els llops; també ens van agradar molt, però, Els dansaires d’Arbúcies, El carboner i la mort i El gatàs negre. La tria va ser difícil perquè totes ens portaven lluny lluny…

A més, vam haver de fer memòria del que havíem llegit per poder respondre algunes de les preguntes que plantejava el qüestionari: quina cantarella canten encara avui els dansaires d’Arbúcies?, quin instrument tocava Guerau de Cabrera?…

No us en dic més… aneu-hi, aneu-hi!

Per cert, he trobat un vincle relacionat al diari Avui, per si hi voleu fer un cop d’ull. A reveure!