Després de la música, la lletra

Gualba

I

La riera no és l’aigua ràpida del Tigris,

ni els plataners despullats ara a l’hivern

les palmeres ufanoses dels jardins de Babilònia.

Veus aquí una llauna, més enllà un plàstic.

Però el torrent llisca suau entre els palets

amb la serenitat d’un vers d’Horaci.

I n’acceptes la bellesa. Com a la lluna

la bandera americana.

 

II

Rost amunt t’has enfilat fins al cim

on creies que entre els pins veuries mar.

I vaixells amb àncores lleugeres.

I la llum, i el corall del que somnies.

Però res.

I esmoles l’esguard i esperes

com un guaita en alta mar que deleja veure terra.

 

III

Prémer una rosa espinada a les mans,

l’amor. I la set no sé perduda en quins llavis.

Els records, durs.

Com pa d’ahir.

Però el camí et porta fins al til·ler

i et plou una neu d’ombres i de sol

entre les fulles. Somrius

com s’escapa una cadernera d’una gàbia.

 

IV

“Vés, corre, viu.

Té el món, pren-lo”,

recordes que et deien.

I t’assenyalaven la pilota al camp d’ortigues.

 

V

Sota els músculs de fusta d’un gran arbre

vas imaginar el goig per primer cop.

Es van asclar de flors les branques,

i vas sentir d’un vol l’aire mogut

però no les ales.

Un ocell tot en flames

volant pel cel negre de la nit,

el teu desig.

 

VI

He anat al camp a collir espigues.

Els marges n’eren plens.

Feia sol. Bufava un fil de vent.

Un ocell suspès al cel blau

com una flor surant en un estany.

 

He tornat a casa

amb un ram de pa a les mans.

 

 

Corint, Manuel Forcano (2000).

aoller4

Quant a aoller4

Professora de llengua i literatura.
Aquest article ha estat publicat en Presentació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *