Gualba
I
La riera no és l’aigua ràpida del Tigris,
ni els plataners despullats ara a l’hivern
les palmeres ufanoses dels jardins de Babilònia.
Veus aquí una llauna, més enllà un plàstic.
Però el torrent llisca suau entre els palets
amb la serenitat d’un vers d’Horaci.
I n’acceptes la bellesa. Com a la lluna
la bandera americana.
II
Rost amunt t’has enfilat fins al cim
on creies que entre els pins veuries mar.
I vaixells amb àncores lleugeres.
I la llum, i el corall del que somnies.
Però res.
I esmoles l’esguard i esperes
com un guaita en alta mar que deleja veure terra.
III
Prémer una rosa espinada a les mans,
l’amor. I la set no sé perduda en quins llavis.
Els records, durs.
Com pa d’ahir.
Però el camí et porta fins al til·ler
i et plou una neu d’ombres i de sol
entre les fulles. Somrius
com s’escapa una cadernera d’una gàbia.
IV
“Vés, corre, viu.
Té el món, pren-lo”,
recordes que et deien.
I t’assenyalaven la pilota al camp d’ortigues.
V
Sota els músculs de fusta d’un gran arbre
vas imaginar el goig per primer cop.
Es van asclar de flors les branques,
i vas sentir d’un vol l’aire mogut
però no les ales.
Un ocell tot en flames
volant pel cel negre de la nit,
el teu desig.
VI
He anat al camp a collir espigues.
Els marges n’eren plens.
Feia sol. Bufava un fil de vent.
Un ocell suspès al cel blau
com una flor surant en un estany.
He tornat a casa
amb un ram de pa a les mans.
Corint, Manuel Forcano (2000).