FANTASIA
Aflotonades
en els estanys,
juguen les fades
a fer paranys.
Glateix més d’una
d’algun pastor
la galta bruna
d’aquella olor
Vetllen subtils
com una aranya
darrere els fils.
L’una, a defora,
fingint recel,
en la revora
del líquid tel
mostra la ufana
d’un pit nacrat.
L’altra s’aplana
mig de costat.
Una altra acluca
pèrfida els ulls
i de la nuca
s’estufa els rulls.
L’una, la galta
parant només,
fa la malalta
de l’aigua al bres.
nenúfar blanc,
una altra ostenta.
Netes de fang,
bombolles pugen
d’un bes ocult
i en l’aire fugen
cercant l’estult
que els cercles mira
de l’aigua, fins
que atret s’hi tira
i es perd endins.
Així, les fades
en els estanys
juguen plegades
a fer paranys,
mostrant la nua
beutat del cos.
Ai de qui grua
copsar-ne un tros!
Ràpid s’agença
i, amb bleix d’afany,
sense defensa
cau al parany.
per tots indrets
surten onades
de focs-follets.
D’un cop de vara
transfigurat,
el foll que hi para
resta encantat.
I el porten totes
fins al coval
d’on plouen gotes
d’un ritme igual,
que fredes salten
per sobre d’ell.
Saltant, l’esmalten
com un joiell.
I regalimen
per l’ampla faç
i dures llimen
el front i el nas.
S’acaramullen
a glops, a fils,
i el cos despullen
dels vells perfils.
I amb infinita
calma és tornat
estalactita.
D’humà posat
no queda rastre.
Tot és perdut:
en la pilastra
s’oculta mut.
Només hi alena
quan tot morí,
amb planys de pena,
son cor mesquí.
Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost (1878-1933)