Les roses recordades

Remenant remenant, he trobat aquest poema, que dóna color al més intoxicat.

No toca massa a prop de les aigües blanques, les tretze bruixes ni el Gorg Negre d’aquest bloc, però els esquitxos d’aquests elements fantàstics també van a espetegar, poc o molt, cap al Maresme, terra sinerenca.

 

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.

                                                              Salvador Espriu (1913-1985)

 

aoller4

Quant a aoller4

Professora de llengua i literatura.
Aquest article ha estat publicat en Presentació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *