Remenant remenant, he trobat aquest poema, que dóna color al més intoxicat.
No toca massa a prop de les aigües blanques, les tretze bruixes ni el Gorg Negre d’aquest bloc, però els esquitxos d’aquests elements fantàstics també van a espetegar, poc o molt, cap al Maresme, terra sinerenca.
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suament els nostres
petits noms, i ens somreia.
Salvador Espriu (1913-1985)