Els moviments d’Avantguarda són un conjunt de tendències artístiques i literàries que sorgiren durant el primer terç del segle XX, especialment a França i Itàlia amb una voluntat de ruptura dels models artístics, però també morals, vigents en aquell moment i per tant, en general, amb un esperit de protesta o de subversió de l’ordre establert. De fet les Avantguardes són l’expressió més genuïna de la nova societat industrial ja consolidada i de la crisi de racionalisme que cíclicament afecta qualsevol societat aparentment ben assentada. Així, per exemple, després de l’objectivitat del realisme i encara més del naturalisme, característics de la societat burgesa ben establerta de la Renaixença va sorgir en el seu si la rebel·lió, en bona mesura romàntica, dels modernistes. De la mateixa manera, al cap d’un temps que les idees noucentistes de seny, ordre, mesura, etc. semblava que s’havien imposat en la vida política i cultural del país, van començar a aparèixer una vegada més aquells qui es revoltaven contra les velles idees i iniciaven un nou cicle romàntic que, amb diversitat d’opcions, es coneix com Avantguardisme. De fet, l’origen i el funcionament de les diferents tendències no és tan senzill com pot aparentar la breu informació anterior, de manera que a continuació analitzarem la seva història i variants, sense insistir, però, en les seves característiques, que són més pròpies d’una història de l’art.
A Catalunya resulta difícil fer una història clara i coherent de la literatura avantguardista degut a les contradiccions i alts i baixos que presenta el moviment, entre altres per les següents raons:
a) Quan s’iniciaren els moviments d’Avantguarda al país dominava l’estètica noucentista fortament arrelada a les capes socials burgeses i amb suport institucional, la qual cosa dificultava la possibilitat d’implantació dels nous models literaris.
b) Llevat d’escasses excepcions, els escriptors defensors de les pràctiques avantguardistes no tenien excessives contradiccions respecte l’ordre burgès de la literatura oficial i com a conseqüència no eren una alternativa real a la cultura dominant.
c) A diferència d’altres països, els grups avantguardistes catalans estaven poc cohesionats i formats per intel·lectuals amb importants divergències ideològiques o sobre la pràctica literària que duien a terme. Sovint s’organitzaven a l’entorn de revistes que mostraven -no podia ser d’altra manera- un cert eclectisme. De fet les iniciatives més interessants sorgiren d’un sol individu o bé de grups reduïdíssims.
d) Molts dels escriptors que començaren experimentant amb les noves tendències evolucionaren posteriorment cap a actituds més acostades a les de la literatura tradicional. Per a d’altres l’Avantguardisme no fou més que una moda passatgera que no tingué continuïtat o que alternaven amb escrits propis de l’ortodòxia literària.
És interessant conèixer l’origen dels moviments d’avantguarda a Europa. Pots consultar alguns dels primers textos programàtics si entres en aquesta pàgina: 
Es pot dividir l’Avantguardisme català en les tres etapes següents:
1. 1916-1924. Durant aquest període publicà tota la seva obra Joan Salvat-Papasseit: poemes, manifestos i articles en les revistes que ell dirigia -“Un enemic del poble“, “Troços” i “Arc-Voltaic“-. Aparegueren les primeres publicacions de Josep Vicenç Foix, Joaquim Folguera, Josep Maria Junoy, V. Solé de Sojo, etc. Es tractava d’una literatura emmarcada majoritàriament dintre del Futurisme. L’any 1917 aparegueren els primers números de la revista “391” que dirigí a Barcelona, Francis Picabia, un dels homes més representatius del Dadaisme. També s’inicià en aquest període l’Ultraisme, un representant del qual fou Gabriel Alomar, que participà així mateix en altres tendències de l’Avantguarda. El cubisme, moviment anterior als esmentats, influí sobre ells , però les seves troballes més notables pertanyen al camp de l’art. El 1923 sorgeix l’anomenat grup de Sabadell format per Joan Olivé, Francesc Trabal i “Armand Obiols”, pseudònim de Joan Prats. Començaren la seva activitat amb obres i actes provocatius propis de l’avantguarda, encara que amb un marcat caràcter humorístic, però ja el 1925 s’acostaren a postures més culturalistes malgrat mantenir un alt grau d’independència crítica i d’originalitat.
2. El període que va de 1926 a 1930 es caracteritza per la recepció del Surrealisme francès a través de la revista “L’Amic de les Arts” que es publicà a Sitges entre els anys 1926 i 1929; dirigida per Josep Carbonell i Gené, comptava entre els seus col·laborador amb Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Joan Miró. La revista “Hèlix” que es publicà Vilafranca del Penedès durant els anys 1929 i 1930, dirigida per Joan Ramon Masoliver, contribuí també a la difusió del Surrealisme. El 1928 es publicà el “Manifest groc”, signat per Dalí, Gasch i Montanyà. El 1929 apareix el primer i únic número dels “Fulls grocs”. Durant aquest període continua vigent encara el Futurisme i l’Ultraisme, aquest darrer moviment, que s’anirà dissolent entre els anys 1929 i 1931, assoleix a Mallorca un dels seus moments més brillants el 1926.
3. La tercera etapa, que queda ja fora de l’àmbit del nostre estudi, correspon a la represa de postguerra protagonitzada pel grup “Dau al Set” que publicà una revista del mateix nom entre 1948 i 1954.
Ha de sortir molt aviat un periòdic titulat “L’Estel Solitari” separatista i avantguardista. Ara li han tret això tan fúnebre de “solitari” i en diran només “L’Estel” que es molt fàcil de confondre amb grua. El fan En Tomàs Garcés i En Salvat-Papasseit i com a sequaços, En Trinitat Catesús i en Ventura Gassol. Aquests dos darrers -sobretot. En Gassol em sembla que amb el caràcter que té i amb el espiritualment representa no està en el seu lloc. Això és fruit de la desorientació de què et parlava al començament. Fins a cert punt “L’Estel” és l’oposat a “Monitor”. Jo crec que caldria accentuar aquesta oposició. No és possible, però, perquè ací tots ens coneixem i l’un té interessos creats amb l’altre i és allò de ja que som pocs siguem ben avinguts. Això fa per exemple que en Manent que havia d’ésser de “Monitor” hagi acceptat de col·laborar a “L’Estel” cosa molt legítima però il·lògica. Ara mateix En Junoy ha demanat de col·laborar a “Monitor” cosa inoportuna. Aquesta gent no té el sentit de les proporcions i ignoren què és acceptar una disciplina.
Fragment d’una carta de J.V. Foix a Josep Obiols, 1-12-1920.
Aquest fragment epistolar de Foix, que inicialment us pot semblar difícil d’interpretar degut a la manca de dades sobre les revistes i alguns dels personatges que s’esmentes, és ben il·lustratiu de la situació de la literatura a Catalunya en aquell moment.
Com veieu, Foix parla d’una revista que està a punt de sortir, “L’Estel Solitari” que, hipotèticament havia de tenir plantejaments diferents a una altra revista, “Monitor”, que ell codirigia. Foix proposa remarcar l’oposició ideològica entre la seva pròpia revista i la que s’està gestant, però ell mateix arriba a la conclusió que això és impossible a causa de la petitesa del país -i més concretament, Barcelona-, que fa que els intel·lectuals siguin, si no amics, sí coneguts i participin d’uns certs interessos creats. Podem, doncs, deduir que al menys a “Monitor” -hem de suposar que el mateix hauria passat a “L’Estel Solitari”- no s’hauria arribat a un radicalisme que propiciés l’enfrontament amb altres escriptors catalans i que les seves pàgines gaudirien d’un cert eclectisme.