Category Archives: Lectures

1. Antologia de poesia universal.

Leave a reply

Antologia de poesia universal

1. Homer (VIII a.C.): Cant XXIII. Ulisses reconegut per Penèlope, vv. 209-284, de L’Odissea. Traducció de Carles Riba.

2. Safo (650-580 a.C.): Cants. Llibre primer, vv. 1-28. Traducció de Manuel Balasch.

3. Horaci (65 a.C.): Èpodes II, Paraules d’Alfeu, vv. 1-70. Traducció de Joan Carbonell.

4. Carmina Burana (segles XII i XIII): “Oh, fortuna”, de Cançons de Beuern. Traducció de Joan Petit.

5. Bernart de Ventadorn (segle XII): XVIII “No és meravella si el meu cant”. Traducció d’Alfred Badia.

6. Dante Alighieri (1265): Infern I (vv.1-9, 61-63, 79-84), Infern V (vv. 100-141),

Paradís XXXII (vv. 88-96), de Divina Comèdia. Traducció de Joan Francesc Mira.

. Francesco Petrarca (1304): I “Els qui en rimes esparses escolteu”, de Cançoner. Traducció de Miquel Desclot.

8. Francesco Petrarca (1304), CCLXVII “Ai, el bell rostre, ai, el seu esguard”, de Cançoner. Traducció de Miquel Desclot.

9. Ausiàs March (1400), “Veles e vents han mos desig complir”.

10. Garcilaso de la Vega (1501), “A Dafne ya los brazos le crecían”.

11. Pierre de Ronsard (1524): “Quan siguis molt velleta”, de Les roses de Ronsard, Segon llibre dels sonets per a Helena. Traducció de Pere Rovira.

12.William Shakespeare (1564): I “Volem que siguin més les belles criatures”. Traducció de Joan Triadú.

13. William Shakespeare (1564): CXXXVII “Tu, Amor, boig i cec, ¿als meus ulls què els has fet,” Traducció de Joan Triadú.

14. John Donne (1572): “No t’altivis sentint-te anomenar”, de Sonets. Traducció de Marià Villangómez.

15. William Blake (1757): “Londres”. Traducció de Francesc Parcerisas.

16. William Wordsworth (1770): “Nocturn”, de L’abadia de Tintern. Traducció de Miquel Desclot.

17. Friedrich Hölderlin (1770): “Cant d’Hiperió”, de Set poemes de Hölderlin. Traducció de Carles Riba.

18. Novalis (1772): “Avall envers el si de la terra”, vv. 1-60, d’Himnes a la nit. Traducció d’A. Tàpies-Barba.

19. Lord Byron (1788): Don Joan, cant III, “Les illes de Grècia, les illes de Grècia”, vv.1-30. Traducció de Francesc Parcerisas.

20. P.B. Shelley (1792): “Elegia a la mort de John Keats” XXXIX, XL, XLI, XLIII. Traducció de Marià Villangómez.

21. John Keats (1795): “A la tardor”. Traducció de Marià Manent.

22. Giacomo Leopardi (1798): “L’infinit”, de Cants. Traducció de Narcís Comadira.

23. Victor Hugo (1802): “La història”. Traducció de Joan Peña.

24. Emily Brontë (1818): “Remembrança”. Traducció de Francesc Parcerisas.

25. Walt Whitman (1819): “Curull de vida, ara, compacte, visible…”. Traducció d’Agustí Bartra.

26. Charles Baudelaire (1821): “L’albatros”. Traducció de Xavier Benguerel.

27. Emily Dickinson (1830): “No és morir el que ens fa mal…”. Traducció de Marià Manent.

28. Christina Rossetti (1830): “Quan sigui morta, amo”. Traducció de Rosa Leveroni.

29.Stéphane Mallarmé (1842): “Do del poema”. Traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia.

30. Paul Verlaine (1844): “El meu somni familiar”. Traducció de Joan Peña.

31. Arthur Rimbaud (1854): “Vocals”. Traducció de Joan Peña.

32. Konstantinos Kavafis (1863): “La ciutat”. Traducció de Carles Riba.

33. William Butler Yeats (1865): “La màscara”. Traducció de Marià Villangómez.

34. Paul Valéry (1871): El cementiri marí, estrofes 1, 5, 12, 13, 16, 18, 19, 22, 24. Traducció de Xavier Benguerel.

35. Robert Frost (1874): “Refent paret”. Traducció de Miquel Desclot.

36. Gottfried Benn (1886): “Hora blava”. Traducció de Guillem Nadal.

37. Rainer Maria Rilke (1875): “Dia de tardor”. Traducció de Joan Vinyoli.

38. La Comtessa de Noailles (1876): “El temps de viure”. Traducció de Joan Peña.

39. T.S. Eliot (1888): “East Coker, V, de Quatre quartets. Traducció d’Àlex Susanna.

40. Fernando Pessoa (1888): “Savi és aquell que s’acontenta amb l’espectacle del món”, d’Odes de Ricardo Reis. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

41. Giuseppe Ungaretti (1888): “Matí”. Traducció de Narcís Comadira.

42. Anna Akhmàtova (1889): “La dona de Lot”. Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova.

 

El noi del pijama de ratlles

4 Replies

Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l’elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s’avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s’alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l’altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sol no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar els horrors que es viuen a l’altre costat de la tanca. L’honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel·la d’una qualitat literària molt humana i d’una força narrativa captivadora.

John Boyne va néixer a Dublin el 1971 i es va llicenciar en Literatura Anglesa a la mateixa ciutat. Va fer un curs de creació literària a Norwich i va guanyar el premi Curtis Brown. Va començar a publicar relats i aviat va publicar la primera novela,The Thief of Time (2000). El noi del pijama de ratlles és la quarta novel·la d’aquest autor i la primera que es publica en català. John Boyne viu a Dublin i actualment treballa en la sisena novel·la. Les seves obres s’han publicat en 22 llengües.

Esquema del power point

  • Portada amb títol i autor
  • Consideracions generals (tema….)
  • Resum de l’argument: presentació
  • Resum de l’argument: nus
  • Resum de l’argument: desenllaç
  • Personatges principals
  • Personatges scundaris
  • Època i lloc
  • Valoració personal: aspectes positius i aspectes negatius.

Maria Mercè Marçal, Cançó del bes sense port, Pare Esparver.

Leave a reply

Cançó del bes sense port

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/A8XhmdIhFzo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

L’aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l’avenc,
gavines a l’escullera.
Carbó d’amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d’amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.

Pare Esparver    cantat per Miguel Poveda

Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.

La meva sang de cada dia
s’escola enllà de tu en el dia d’avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m’emmirallo en els més cecs deutors.
I em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l’ombra del meu mal.

Com l’assassí que torna al lloc del crim

havent perdut la memòria i oblit

i en el llindar troba qui creia mort

i se’n fa esclau sense saber per què

i es torna gos, i li vetlla el casal

contra la mort, contra aquest lladre absent

que pot robar-li el preu del seu rescat:

així tornava jo al lloc de l’amor.

Maria Mercè Marçal

Gabriel Ferrater, Posseït i Cambra de tardor

Leave a reply

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrera
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

G. Ferrater, Les dones i els dies, edicions 62, Barcelona, 1968; p. 62.

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l’aire. Mira, s’obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se’ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d’olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se’n van

de pressa. Digues, te’n recordaràs

d’aquesta cambra?

“Me l’estimo molt.

Aquelles veus d’obrers – Què son?”

Paletes:

manca una casa a la mançana.

“Canten,

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany”.

Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l’estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

G. Ferrater, Da nuces pueris, edicions 62, Barcelona, 1968; p. 62

Antologia de la poesia Universal

Leave a reply

Començarem llegint una antologia de la poesia universal per fer una immersió en poesia. No cal que us compreu el llibre oerquè jo us facilitaré els poemes. Llistat de poemes.

La feina que heu de fer és:

  • incloure el comentari dels poemes que us corresponguin en una carpeta  cooperativa que crearem al googledocs.
  • Fer una exposició a classe amb un powerpoint d’un poema de l’antologia que prèviament us diré.