El Noucentisme és un moviment cultural, d’abast polític, que s’inicia a Catalunya aproximadament el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i acaba el 1923 amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. És la resposta moderada als plantejaments que havia promogut el Modernisme.
El nom de Noucentisme va aparèixer per primera vegada en les gloses d’Eugeni d’Ors. Ell n’és el creador i el principal ideòleg. D’Ors justifica el nom amb diversos motius: per una banda trobem el referent directe del Quattrocento (1400) i el Cinquecento (1500) italians. Noucentisme ve de 1900. D’Ors diu que noucentista és un adjectiu cronològic. Per altra banda, nou és el contrari de vell. S’inicia un segle nou, amb propostes de canvi noves que trenquen amb el que era vell.
A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest.
A nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. Manifesten una preponderància de la línia respecte al color i defensen la sobrietat expressiva. És una reacció en contra del liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme. S’oposa a aquests moviments amb una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat espiritualisme, i una major importància de la voluntat en contra de la dada més empírica. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat. El Noucentisme coincideix més amb les doctrines més mediterraneistes que s’estan donant a França en aquell moment. Doctrines originades en primer lloc per l’écoleromane i després per les aportacions de Cézanne i la retòrica classicista de l’esprit nouveau.
El Noucentisme va servir a la burgesia catalana per refermar-se com a classe hegemònica i exportar el seu programa de millora a la resta d’Espanya.
Tot i aquesta actitud clarament reactiva i regeneracionista, hi ha dos conceptes, no tan nous, que ajuden a constituir l’ideari dels noucentismes: el classicisme i el mediterraneisme. El món clàssic els contextualitza amb una arrel cultural i uns avantpassats ideològics i de treball compartits amb Grècia i Roma. És una base referencial que servirà de guia, per exemple, en el moment de l’elaboració de la normativa del català. Per altra banda, atorguen al Mediterrani un valor d’origen i espai comú, amb unes constants heretades, també, pels catalans. Les noves aportacions que fan els noucentistes volen ser un model mesurat de canvi, però un canvi que de seguida esdevingui tradició. La tradició dóna identitat, s’està creant una nova Catalunya, però una Catalunya molt arrelada al seu passat, molt conscient dels seus orígens.
Els noucentistes veuen que el lloc ideal per dur a terme tots els canvis que s’han plantejat és la ciutat. Construir una ciutat és consolidar el perfil de la civilització moderna. La ciutat és un espai amb canvis constants, reflex dels camins que pren la civilització. Aquesta civilització serà el resultat final de la seva obra. Cal crear una metròpoli que sigui exemple de modernitat a tot el país. La revolució implica allunyar-se dels ambients rurals i centrar-se en les ciutats, sense perdre les tradicions del camp. La indústria i les empreses burgeses són el motor de la nova Catalunya autònoma, i Barcelona n’és la capital.
La construcció de la nova metròpoli comprèn tots els àmbits, però és l’artista qui hi participa més directament. Ell té la possibilitat d’adquirir un sentiment plenament modern perquè el seu art assoleix funcions socials. La unió entre art i societat permet la formulació d’un ideal de bellesa que es reflecteix en la construcció de parcs, edificis, escultures públiques, pintures murals, jardins i plantejaments urbanístics nous.
Durant el Noucentisme el programa teòric es va realitzar paral·lelament al desplegament institucional del catalanisme polític. Es van assolir noves quotes de poder, en especial des de l’obtenció de la Mancomunitat el 1914.
La Mancomunitat va permetre crear una infrastructura normalitzadora de la llengua i la cultura catalanes, de la qual destaquen: l’Institut d’Estudis Catalans (1907), l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (1913), la Biblioteca de Catalunya (1914), l’Escola de Bibliotecàries (1915), la Xarxa de Biblioteques Populars. També va ser important la celebració del primer Congrés de la Llengua Catalana (1906) i la creació de la secció Filològica del IEC (1912). Aquesta va ser crucial en l’elaboració de la nova normativa del català, sobretot amb la creació de la càtedra de Pompeu Fabra (1912), perquè això va afavorir la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), la publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica (1918) i més endavant el Diccionari general de la llengua catalana (1932).
La creació literària i plàstica anava molt lligada als valors ideològics que els noucentistes havien proposat. L’art i l’esperit polític anaven de bracet. L’artista és un personatge social que participa directament en els processos modernitzadors engegats per les institucions. Es formula un ideal de bellesa i es duu a terme a les ciutats. Els creadors treballen molt en espais públics. Escultures al carrer, nous parcs i jardins, nous espais.
Pel que fa a la narrativa, durant el Noucentisme els autors no segueixen les propostes poètiques de Joan Maragall, més identificables amb el Romanticisme. Trenquen amb l’aportació naturalista i s’inicien en la creació de les antinovel·les, escriuen relats breus o les famoses gloses originades per Eugeni d’Ors.
El Noucentisme fa un ús molt concret dels gèneres literaris. Potser els més utilitzats són la poesia, l’assaig i l’oratòria. La poesia, centrada en les figures de Josep Carner i Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), és l’espai des d’on es procedeix a la creació d’imatges. L’assaig és una perfecta eina comunicativa, Eugeni d’Ors li dóna un caràcter nou amb les seves gloses i articles periodístics, en les quals trobem les bases de l’ideari noucentista. Finalment, l’oratòria, per la seva força de persuasió, és un gènere que es practicarà molt durant aquest període. Els noucentistes necessiten convèncer la societat de la importància dels canvis que proposen, i no hi ha gènere millor que l’oratòria per arribar a un gran públic i causar-hi un impacte immediat.
La novel·la és un gènere menor durant el Noucentisme, tot i que Narcís Oller i Joaquim Ruyra n’escriuen. La major producció en prosa es concentra en els contes i els relats breus. Com que són més ràpids de llegir, les idees que s’hi volen transmetre no queden tan disperses. El text és més curt i més accessible. Pel que fa a les arts escèniques, la producció teatral, en comparació amb el Modernisme, és molt minsa. Només Carles Soldevila i Millàs-Raurell escriuen algunes obres.
LLIBRES RECOMANATS
Bilbeny, Norbert: Política noucentista. De Maragall a d’Ors. Editorial Afers, 1999.
Vallcorba, Jaume: Noucentisme, mediterraneisme i classicisme: apunts per a la història estètica. Quaderns Crema, 1994.
D’Ors, Carlos: El Noucentisme. Presupuestos ideológicos, estéticos y artísticos. Cuadernos Arte Cátedra, 2000.
D’Ors Eugeni: Glosari 1906-1907, edició de Xavier Pla. Quaderns Crema, Barcelona, 1996.
Diversos autors: El Noucentisme, un projecte de modernitat. Cultura, C.C.C.B. Catàleg exposició 1994.
Diversos autors: Almanac dels noucentistes. Barcelona, 1980.
ENLLAÇOS
El Noucentisme en les Gloses d’Eugeni D’Ors
Universitat Oberta de Catalunya – Lletra – Noucentisme.
1. 1916-1924. Durant aquest període publicà tota la seva obra Joan Salvat-Papasseit: poemes, manifestos i articles en les revistes que ell dirigia -“
Aquest fragment epistolar de Foix, que inicialment us pot semblar difícil d’interpretar degut a la manca de dades sobre les revistes i alguns dels personatges que s’esmentes, és ben il·lustratiu de la situació de la literatura a Catalunya en aquell moment.