Daily Archives: 14 juliol 2011

Comentari d’un text literari

Aquí teniu l’esquema d’un comentari literari de text que serveix tant per un text narratiu com per un text poètic. Per poder fer el comentari bé us adjunto en document pdf un resum de teoria literària tant pel que fa a la narrativa com a la poesia.

Resum de teoria literària

  1. Numereu les línies
  2. Llegiu atentament el text i busqueu al diccionari el sentit de les paraules que no domineu prou.

1. Introducció: treballeu el context:

1.1 L’obra d’on procedeix el text, l’autor, el corrent estètic i l’època de l’autor.

1.2 El receptor real o destinatari (intratextual), la motivació literària de l’escrit.

1.3 El gènere, el subgènere i el tipus de composició poètica.

2. Contingut temàtic.

2.1 Sentit del títol

2.2 Tema i subtemes

2.3 Argument (només pels textos narratius)

2.4 Divisió en parts i justificar-les.

2.5 Anàlisi dels personatges: (només pels textos narratius)

  • Caracterització directa o indirecta.
  • Descripció física
  • Descripció psicològica
  • Actuació
  • Personatge pla o rodó
  • Funció: principal / secundari / fugaç

2.6 Temps (només pels textos narratius)

2.7 Escenari (només pels textos narratius)

2.8 Punt de vista narratiu: (només pels textos narratius)

  • En 1ª persona
  • En 3ª persona:
  • Narrador omniscient / Narrador objectiu.

3. Estructura de text (forma)

  • Poesia o prosa
  • narració /descripció / discurs
  • Organització gramatical ( oració simple / juxtaposició /coordinació / subordinació)
  • Funcions del llenguatge i modalitats de la frase (asseverativa, interrogativa…)
  • Freqüència de les categories morfològiques.
  • Estudi de la mètrica
  • Compte sil·làbic / Cesura / Rima / Versos catalans / Estrofes.
  • Recursos literaris.

4. Relació entre contingut i forma.

5. Conclusió

3.1 Valoració objectiva del text

3.2 Opinió personal

Joan Maragall, el comte Arnau

EL COMTE ARNAU

I

Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.

I surt dalt del cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca,
i va a veure l’abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
“És el comte Arnau!”

Continue reading

Joan Brossa, Final

Miguel Poveda canta Final

“FINAL!”

Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975 Joan Brossa (1919-1998) Poemes escollits (1995)

Maria Mercè Marçal, Cançó del bes sense port, Pare Esparver.

Cançó del bes sense port

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/A8XhmdIhFzo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

L’aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l’avenc,
gavines a l’escullera.
Carbó d’amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d’amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.

Pare Esparver    cantat per Miguel Poveda

Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.

La meva sang de cada dia
s’escola enllà de tu en el dia d’avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m’emmirallo en els més cecs deutors.
I em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l’ombra del meu mal.

Com l’assassí que torna al lloc del crim

havent perdut la memòria i oblit

i en el llindar troba qui creia mort

i se’n fa esclau sense saber per què

i es torna gos, i li vetlla el casal

contra la mort, contra aquest lladre absent

que pot robar-li el preu del seu rescat:

així tornava jo al lloc de l’amor.

Maria Mercè Marçal

Gabriel Ferrater, Posseït i Cambra de tardor

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrera
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

G. Ferrater, Les dones i els dies, edicions 62, Barcelona, 1968; p. 62.

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l’aire. Mira, s’obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se’ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d’olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se’n van

de pressa. Digues, te’n recordaràs

d’aquesta cambra?

“Me l’estimo molt.

Aquelles veus d’obrers – Què son?”

Paletes:

manca una casa a la mançana.

“Canten,

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany”.

Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l’estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

G. Ferrater, Da nuces pueris, edicions 62, Barcelona, 1968; p. 62

Vicent Andrés Estellés, Els amants

ELS AMANTS

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/KbyGUNtVqXs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La carn vol carn (Ausias March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l’amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d’una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l’enyorança amarga de la terra,

d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE  (recitat Ovidi Montllor)

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Assaig de plagi a la taverna de Pere Quart

Al sempre admirat
Salvador Espriu,
Si cal amb disculpes.

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: “Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer”,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un 
irrevocable amor
aquesta meva i -nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

Joan Rois de Corella, Balada de la garsa i l’esmerla

Balada de la garsa i l’esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres.
I,al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla.
I, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vulen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.