La majoria de persones hem tingut la mala sort -o bona sort, perquè ajuda molt a aprendre- de topar amb una persona que ens fa molt mal; un mal profund que ens porta a fer-nos preguntes com “per què a mi, si no he fet res?” o, millor encara, “què he fet jo per merèixer això?”. I durant un temps aquestes preguntes capfiquen i poc a poc van apoderant-se de nosaltres fins que arriba un moment en el qual acabem adonant-nos que l’únic que està fent l’altra persona és pagar amb nosaltres el patiment i les penes del seu propi passat. El fet de saber això ni justifica ni perdona el mal, però ajuda en gran mesura a atenuar el nostre dolor.

Amb això no vull dir que algunes persones no siguin capaces de deixar enrere el seu passat, sinó que tot allò que vivim ens marca i ens fa actuar en funció del que hem sentit per no caure dues vegades en la mateixa pedra.

Per exemple, una persona que viu una experiència traumàtica en una relació amorosa en plena adolescència, tindrà dificultats més endavant per tornar a confiar i a entregar-se en relacions futures, de manera que mai no ho tornarà a viure de manera tan intensa per la por a tornar a patir perquè no hi ha hagut un enfrontament correcte del problema. Això vol dir que no podrà tornar a estimar? És clar que no. Aquesta persona es mostrarà més reservada, aprendrà a valorar-se més a si mateixa i, després d’un període llarg i dur de profunda tristesa, aprendrà a canalitzar el seu sentiment de culpa per posteriorment poder tenir altres relacions que, com he dit abans, no es viuran de la mateixa manera.

El mateix passa en les persones que han estat maltractades -ja sigui durant la infància o l’adultesa-, les quals han adoptat la violència com a una idea normal i, per tant, desenvolupen molt més les emocions negatives, de manera que en un futur tindran tendència a desconfiar i a pensar que totes les persones busquen fer-los mal perquè aquesta és l’única realitat que han conegut durant un període de temps crucial de la seva vida.

El psicòleg Philip Zimbardo va afirmar que “el passat té un paper molt important en les decisions quotidianes perquè es converteix en un marc de referència vinculant en la ment de les persones que en tenen una visió positiva o negativa.” Per exemplificar aquesta teoria, posem per cas el comportament d’un adolescent que durant la seva infància va patir manques afectives per part de la seva família. Un nen petit necessita sentir-se estimat per desenvolupar correctament les seves emocions, de manera que, quan se sotmet a la manca d’aquest afecte, de gran buscarà a tota costa omplir el seu sentiment de buidor en altres persones i, per tant, la seva autoestima i la seva felicitat dependran d’elles. Això li causarà una inestabilitat emocional que comportarà una falta d’empatia i un gran egoisme, tot sostingut per un rerefons on predomina la por a la soledat, a l’abandonament, al fracàs… en el qual hi predomina una desconfiança generalitzada envers les altres persones.

A més a més, la manca d’educació li causarà la necessitat de trencar les normes i d’eludir les seves responsabilitats perquè tindrà una visió negativa de la vida i el món, fet que pot comportar problemes més greus com l’abús de substàncies per evadir-se de la realitat o la presència de trastorns mentals i/o de dificultats en l’aprenentatge.

El problema d’aquesta influència del passat, però, va molt més enllà de tots aquests exemples. Sense els records no seríem qui som, evidentment, però el pitjor és viure encallats constantment en els records negatius, aquells que tenim de les males experiències que hem viscut només perquè pensem que pel fet de donar-hi voltes aconseguirem canviar-ne el final.

És per això que crec que ni podem ni hem d’oblidar, sinó que hem d’aprendre a viure amb els records sense que ens facin mal i també a adaptar-nos de la millor manera possible a la realitat i a l’entorn que ens toca viure.

El passat influeix en ser qui som, però mai determina ni el nostre present ni el nostre futur.