Narracions inspirades en el quadre El pati blau, de Santiago Rusiñol.
8 thoughts on “MOD 4t B”
Nerea Quesada
Rusiñol pintava cada dia en una casa diferent, pintava els patis de la gent del poble, anava cada dia a casa d’alguns dels seus veïns. Un dia, anava a pintar un pati d’una casa i va veure a una noia molt bonica que entrava en una casa. A Rusiñol li va agradar molt la noia, així que va pensar anar a casa seva per pintar el seu pati i veure-la a ella.
Rusiñol va acabar un dia el quadre que li quedava per anar a la casa d’aquella noia tan bonica. Cada dia passava per davant de casa seva per veure-la, però aquell dia va trucar a la porta i va obrir aquella noia tan maca li va demanar que si podia anar a pintar el seu pati. Ella va dir que sí, que quan volgués podia anar-hi.
Al dia següent, va anar a pintar el pati i es va quedar bocabadat quan va veure aquell pati tan bonic i blau, va veure que era molt natural aquell pati blau cel amb les plantes, la roba estesa… i li va venir la inspiració que no podia estar tan buit el quadre i li va demanar a la noia que posés per a ell per fer el quadre. Quan el va acabar es va quedar molt sorprès de com li havia quedat el quadre. Era preciós amb aquell blau cel i la noia tan maca.
Victor Diaz
-Toc Toc!
-Hola, qui hi ha?
-Hola, sóc Santiago Rusiñol. M’agradaria poder veure una casa per dins d’una familia normal i corrent i fer un quadre i he pensat en veure la seva si no li fa res.
-Molt bé, endavant senyor Santiago…
-Rusiñol.
-Per on vol començar?, jo aniré fent coses.
-Molt bé. Bonica casa, quants anys té?
-Porto aquí trenta-dos anys.
-Puc sortir al pati?
-Sí, sí, endavant.
-M’agrada, començaré a pintar-lo.
-Molt bé.
(Deu minuts més tard)
-Disculpi, he d’agafar la roba.
-Sí, sí perfecte. Es podria quedar a la porta cinc minutets?
-Que em pintarà?
-Sí, és perfecte, això era el que faltava, una dona bonica.
-Gràcies.
(Deu minuts mes tard)
-Molt bé senyora, està acabat. Què li sembla?
-Molt bonic, és un artista.
-Gràcies. Apa, me’n vaig, no molesto més, ja tornaré.
-Gràcies per la visita i fins una altra!
-Adéu!
Marta
Una noia era al seu pati estenent roba, i la va sorprendre la visita d’un home.
-Hola, bon dia, que podria pintar el seu pati?
La noia, molt estranyada, li va contestar que sí, però es va quedar pensativa, perquè no entenia per què volia pintar el seu pati i no un altre, ja que a Sitges hi havia més patis.
Rusiñol va començar a fer el quadre mentre la noia estava estenent la roba i tenia molta curiositat per saber per què volia fer un quadre del seu pati, així que la noia li va preguntar:
-Disculpi, per què vol pintar el meu pati i no un altre?
En Rusiñol, sense cap problema li va contestar:
-Perquè aquest pati es preciós, perquè aquest color de les parets blavós m’inspira llibertat, les plantes tranquil·litat i una dona com tu com n’és de bonica la vida.
La noia va quedar bocabadada per aquelles paraules i va decidir entrar la roba a casa, però just abans d’entrar-hi es va aturar a mirar, de lluny i per última vegada, el pintor.
Carlos Colmena
L’Arnau m’ha demanat que li pintés un quadre per regalar a l’alcalde perquè vegi que vivim bé i que Sitges es un lloc preciós on tots els veïns ens ajudem i creiem en la politica de l’ajuntament per fer de Sitges un lloc millor.
M’ha dit que parlarà amb ell i li donarà el quadre com a obsequi per haver estat cuidant el poble tant de temps. La seva dona m’ha demanat de sortir a la pintura, jo no em podia negar a una jove tan bonica i li he dit que sí.
He anat a buscar el meu material i a la tornada tot el veïnat s’ha ofert a prestar-me el seu pati per pintar-lo i no m’he pogut negar quan me n’han ensenyat un de parets blaves que m’ha enamorat i, com la dona de l’Andreu hi volia sortir, ha hagut de fer veure que hi estenia la roba, però no hi ha cap problema, perquè ella és feliç de sortir al quadre encara que no sigui casa seva, els veïns son feliços perquè surt una casa del veïnat i jo sóc feliç perquè m’agrada dibuixar-los.
Ja he acabat el quadre, considero que m’ha quedat molt bé, l’hi e donat molta profunditat i e utilitzat tons clars això si remarcant bé les cases perquè no es fonguessin amb el cel.
Un quadre preciós espero que li agradi al senyor alcalde.
Senén Cuadrado
El senyor Rusiñol se’n va anar de vacances d’estiu. En tornar a casa, va trobar-hi uns okupes inmigrants. El senyor Rusiñol va recordar que no havia tancat ni l’aigua ni el gas ni l’electricitat ni res i en trobar-se amb aquell panorama, va intentar trucar a la policia, però els immigrants el van segrestar, el van llençar al pou del pati blau, van robar tot el que hi havia de valor i van escapar.
Ningú no va trobar mai el senyor Rusiñol i va morir. Els inmigrants van caure dies després en una baralla al carrer per una disputa entre dues famílies.
El quadre, en realitat, el va pintar Van Gogh just abans de morir, en honor a Rusiñol.
Oscar Pérez
– Bon dia, que hi ha algú?
– Sí, endavant, que volia alguna cosa?
– Em dic Santiago i li volia fer una proposta, que em deixaria vostè posar-me aquí mateix a pintar el seu pati, mentre vostè esta per aquí a casa?
– I tant, per què no l’hauria de deixar? Acomodi’s. Li podria preguntar per què ha escollit el meu pati?
– Aquest resplendor de color blau del pati m’inspira el cel, la tranquil·litat, un lloc idoni on poder fer el que més m’agrada; pintar.
– Vaja, vaja, moltes gràcies, doncs quan vostè vulgui, com si fos a casa seva.
– D’acord, gràcies, que fa molts anys que viu aquí a Sitges?.
– La veritat és que sí, aquesta petita casa era de la meva àvia, i jo sóc aquí des dels cinc anyets…
– Carai! ja veig que vostè sí que té història per aquí…
– La veritat es que sí, és un lloc encantador
– No ho dubto. Bé, començaré amb el dibuix, li deixo continuar amb el que fa.
(20 minuts més tard)
– Perdoni, ara que està amb la roba, li importaria posar-se al marc de la porta mirant-me? Una dona com vostè és essencial en les meves obres, només serán uns minutets.
– Cap problema. Així li està bé?
– Sí, perfecte.
(5 minuts més tard)
– Ja està, què li sembla? A mi m’agrada molt.
– Està molt bé, li agraeixo que hagi fet una obra amb mi i el meu pati, de debò!
– Gràcies, jo li agraeixo a vostè el seu temps i que m’hagi deixat fer una obra al seu pati amb vostè, me’n vaig, que haig d’exposar-lo.
– D’acord, adéu, fins una altra!
– Adéu!
Kimy Sánchez Cantos
Un dia qualsevol, la professora de fotografia va decidir posar un exercici on es captés alguna cosa amb perspectiva. Rusiñol va pensar que una bona foto seria el pati dels seus avis, així que va anar cap allà i va fer la foto just quan la seva avia s’abocava.
Al dia següent, va presentar la foto i el professor de retoc fotogràfic va aprofitar per fer un exercici de fer una foto com si fos un dibuix utilitzant el photoshop. Dit i fet, Rusiñol va agafar la foto i la va retocar, fins i tot la va firmar i va fer que semblés un quadre.
David Munné Ruedas
Un dia com un altre, un noi s’avorria i va sortir al pati a dibuixar-lo. Quan el va acabar de dibuixar la seva mare el va cridar per que anés a dinar.
En aquell moment, un lladre va entrar al seu pati i va robar la pintura. Quan se n’anava, la mare va sentir un soroll i va sortir a veure què passava, amb el cabàs de la roba que estava estenent i el lladre es va girar i la va veure mirant-lo amb cara de sorpresa. Aquell lladre, que més endavant seria molt conegut, es deia Santiago Rusiñol.
Rusiñol pintava cada dia en una casa diferent, pintava els patis de la gent del poble, anava cada dia a casa d’alguns dels seus veïns. Un dia, anava a pintar un pati d’una casa i va veure a una noia molt bonica que entrava en una casa. A Rusiñol li va agradar molt la noia, així que va pensar anar a casa seva per pintar el seu pati i veure-la a ella.
Rusiñol va acabar un dia el quadre que li quedava per anar a la casa d’aquella noia tan bonica. Cada dia passava per davant de casa seva per veure-la, però aquell dia va trucar a la porta i va obrir aquella noia tan maca li va demanar que si podia anar a pintar el seu pati. Ella va dir que sí, que quan volgués podia anar-hi.
Al dia següent, va anar a pintar el pati i es va quedar bocabadat quan va veure aquell pati tan bonic i blau, va veure que era molt natural aquell pati blau cel amb les plantes, la roba estesa… i li va venir la inspiració que no podia estar tan buit el quadre i li va demanar a la noia que posés per a ell per fer el quadre. Quan el va acabar es va quedar molt sorprès de com li havia quedat el quadre. Era preciós amb aquell blau cel i la noia tan maca.
-Toc Toc!
-Hola, qui hi ha?
-Hola, sóc Santiago Rusiñol. M’agradaria poder veure una casa per dins d’una familia normal i corrent i fer un quadre i he pensat en veure la seva si no li fa res.
-Molt bé, endavant senyor Santiago…
-Rusiñol.
-Per on vol començar?, jo aniré fent coses.
-Molt bé. Bonica casa, quants anys té?
-Porto aquí trenta-dos anys.
-Puc sortir al pati?
-Sí, sí, endavant.
-M’agrada, començaré a pintar-lo.
-Molt bé.
(Deu minuts més tard)
-Disculpi, he d’agafar la roba.
-Sí, sí perfecte. Es podria quedar a la porta cinc minutets?
-Que em pintarà?
-Sí, és perfecte, això era el que faltava, una dona bonica.
-Gràcies.
(Deu minuts mes tard)
-Molt bé senyora, està acabat. Què li sembla?
-Molt bonic, és un artista.
-Gràcies. Apa, me’n vaig, no molesto més, ja tornaré.
-Gràcies per la visita i fins una altra!
-Adéu!
Una noia era al seu pati estenent roba, i la va sorprendre la visita d’un home.
-Hola, bon dia, que podria pintar el seu pati?
La noia, molt estranyada, li va contestar que sí, però es va quedar pensativa, perquè no entenia per què volia pintar el seu pati i no un altre, ja que a Sitges hi havia més patis.
Rusiñol va començar a fer el quadre mentre la noia estava estenent la roba i tenia molta curiositat per saber per què volia fer un quadre del seu pati, així que la noia li va preguntar:
-Disculpi, per què vol pintar el meu pati i no un altre?
En Rusiñol, sense cap problema li va contestar:
-Perquè aquest pati es preciós, perquè aquest color de les parets blavós m’inspira llibertat, les plantes tranquil·litat i una dona com tu com n’és de bonica la vida.
La noia va quedar bocabadada per aquelles paraules i va decidir entrar la roba a casa, però just abans d’entrar-hi es va aturar a mirar, de lluny i per última vegada, el pintor.
L’Arnau m’ha demanat que li pintés un quadre per regalar a l’alcalde perquè vegi que vivim bé i que Sitges es un lloc preciós on tots els veïns ens ajudem i creiem en la politica de l’ajuntament per fer de Sitges un lloc millor.
M’ha dit que parlarà amb ell i li donarà el quadre com a obsequi per haver estat cuidant el poble tant de temps. La seva dona m’ha demanat de sortir a la pintura, jo no em podia negar a una jove tan bonica i li he dit que sí.
He anat a buscar el meu material i a la tornada tot el veïnat s’ha ofert a prestar-me el seu pati per pintar-lo i no m’he pogut negar quan me n’han ensenyat un de parets blaves que m’ha enamorat i, com la dona de l’Andreu hi volia sortir, ha hagut de fer veure que hi estenia la roba, però no hi ha cap problema, perquè ella és feliç de sortir al quadre encara que no sigui casa seva, els veïns son feliços perquè surt una casa del veïnat i jo sóc feliç perquè m’agrada dibuixar-los.
Ja he acabat el quadre, considero que m’ha quedat molt bé, l’hi e donat molta profunditat i e utilitzat tons clars això si remarcant bé les cases perquè no es fonguessin amb el cel.
Un quadre preciós espero que li agradi al senyor alcalde.
El senyor Rusiñol se’n va anar de vacances d’estiu. En tornar a casa, va trobar-hi uns okupes inmigrants. El senyor Rusiñol va recordar que no havia tancat ni l’aigua ni el gas ni l’electricitat ni res i en trobar-se amb aquell panorama, va intentar trucar a la policia, però els immigrants el van segrestar, el van llençar al pou del pati blau, van robar tot el que hi havia de valor i van escapar.
Ningú no va trobar mai el senyor Rusiñol i va morir. Els inmigrants van caure dies després en una baralla al carrer per una disputa entre dues famílies.
El quadre, en realitat, el va pintar Van Gogh just abans de morir, en honor a Rusiñol.
– Bon dia, que hi ha algú?
– Sí, endavant, que volia alguna cosa?
– Em dic Santiago i li volia fer una proposta, que em deixaria vostè posar-me aquí mateix a pintar el seu pati, mentre vostè esta per aquí a casa?
– I tant, per què no l’hauria de deixar? Acomodi’s. Li podria preguntar per què ha escollit el meu pati?
– Aquest resplendor de color blau del pati m’inspira el cel, la tranquil·litat, un lloc idoni on poder fer el que més m’agrada; pintar.
– Vaja, vaja, moltes gràcies, doncs quan vostè vulgui, com si fos a casa seva.
– D’acord, gràcies, que fa molts anys que viu aquí a Sitges?.
– La veritat és que sí, aquesta petita casa era de la meva àvia, i jo sóc aquí des dels cinc anyets…
– Carai! ja veig que vostè sí que té història per aquí…
– La veritat es que sí, és un lloc encantador
– No ho dubto. Bé, començaré amb el dibuix, li deixo continuar amb el que fa.
(20 minuts més tard)
– Perdoni, ara que està amb la roba, li importaria posar-se al marc de la porta mirant-me? Una dona com vostè és essencial en les meves obres, només serán uns minutets.
– Cap problema. Així li està bé?
– Sí, perfecte.
(5 minuts més tard)
– Ja està, què li sembla? A mi m’agrada molt.
– Està molt bé, li agraeixo que hagi fet una obra amb mi i el meu pati, de debò!
– Gràcies, jo li agraeixo a vostè el seu temps i que m’hagi deixat fer una obra al seu pati amb vostè, me’n vaig, que haig d’exposar-lo.
– D’acord, adéu, fins una altra!
– Adéu!
Un dia qualsevol, la professora de fotografia va decidir posar un exercici on es captés alguna cosa amb perspectiva. Rusiñol va pensar que una bona foto seria el pati dels seus avis, així que va anar cap allà i va fer la foto just quan la seva avia s’abocava.
Al dia següent, va presentar la foto i el professor de retoc fotogràfic va aprofitar per fer un exercici de fer una foto com si fos un dibuix utilitzant el photoshop. Dit i fet, Rusiñol va agafar la foto i la va retocar, fins i tot la va firmar i va fer que semblés un quadre.
Un dia com un altre, un noi s’avorria i va sortir al pati a dibuixar-lo. Quan el va acabar de dibuixar la seva mare el va cridar per que anés a dinar.
En aquell moment, un lladre va entrar al seu pati i va robar la pintura. Quan se n’anava, la mare va sentir un soroll i va sortir a veure què passava, amb el cabàs de la roba que estava estenent i el lladre es va girar i la va veure mirant-lo amb cara de sorpresa. Aquell lladre, que més endavant seria molt conegut, es deia Santiago Rusiñol.