MOD 4t A

Narracions inspirades en el quadre El pati blau, de Santiago Rusiñol.

20 thoughts on “MOD 4t A

  1. Jose Mari Oña Martinez

    Una família normal, la mare, el pare, i els dos fills petits, una casa de Sitges, ni gaire gran ni gaire petita amb un pati ampli i molt lluminós i alegre gràcies a les plantes i el blau de les parets, on els nens poden jugar entre ells.

    Un lloc on la mare pot estendre la roba tranquil·lament, mentre un pintor, possiblement algun familiar o algun amic immortalitza l’escena. Ha de ser un pintor de pintura ràpida, perquè ha estat allà en persona pintant el quadre i difícilment la mare haurà estat tant de temps quieta mentre el pintor fa la seva obra.

    Una altra possibilitat seria que la mare no fos allà, sinó que el pintor l’hagués dibuixada pel seu compte, imaginant-la, i per això ha de ser algú que conegui molt bé la família.

  2. Iris Pineda Fornieles

    Santiago Rusiñol atret per la vida a Sitges, va decidir comprar una casa allà. Era una preciosa casa gran i pintada de color blanc, orientada en direcció al mar. Quan va començar a viure-hi es va sentir com si fos encara petit, recordant els passeigs per la vora del mar amb els seus pares, amb una dolça enyorança. Com que Rusiñol estava molt submergit en les seves obres, tant quadres com obres escrites, va decidir contractar una dona de la neteja que s’encarregués de la casa. Aquesta dona, l’Eulàlia, era molt semblant a la seva mare, a qui tant trobava a faltar. Durant un temps, es va sentir molt protegit i ja no es va tornar a sentir sol fins que la dona va morir. Era comprensible, car era una dona vella i les arrugues al seu rostre denotaven el pas del temps.

    Després de la seva mort, va començar a trobar a faltar la companyia d’algú a casa, així que va contractar un majordom, en Mateu, amb qui va tenir una bona amistat. Però encara trobava a faltar l’Eulàlia, així que Santiago Rusiñol va decidir pintar un quadre on la seva segona mare, la dona de la neteja, es veiés plasmada en el pati blau que tant agradava als dos, immòbil, sense que el temps deixés la seva empremta. I cada vegada que l’artista se sentia trist, entrava a la seva cambra i observava el quadre, inalterable.

  3. Nayara Maldonado Solis

    A Santiago Rusiñol li agradava molt el mar, però mai no havia tingut l’oportunitat de poder viure en una casa a prop d’allà.

    Un dia, el metge li va diagnosticar una malaltia i li va proposar que marxés fora de la ciutat, cap al mar, perquè així es recuperaria abans.

    Ell va mirar moltes possibilitats, però al final va decidir-se per Sitges, un poble costaner on ja coneixia gent i podria trobar allotjament fàcilment.

    Va arribar el dia de marxar, va agafar les seves coses i va dir adéu a la seva Barcelona, aquella on havia crescut.

    Quan va arribar a Sitges, va estar-se uns dies en un hostal fins que va ser internat en una casa on tindria tot un personal per atendre’l només a ell i vigilar la seva recuperació.

    Allà es va enamorar de la dona de la neteja, però mai li ho va arribar a confessar.

    Ell la pintava d’amagat i s’imaginava la seva imatge mentre feia les tasques de la casa al pati. Aquest tenia un color molt significatiu, el blau, el color dels ulls de la seva estimada. Quan ella va marxar de la casa, Santiago Rusiñol s’asseia cada dia al pati per recordar el blau de la seva mirada.

  4. Joan M. Lara

    Santiago Rusiñol passejava tranquil·lament per Sitges quan, de cop i volta, es va parar a observar una casa. Tenia un pati humil, amb un pou petit i ple de plantes i gerros, però el que més el va sobtar va ser el color blau cel amb què estava pintada la paret, se la va quedar mirant durant una bona estona i després va abandonar aquell lloc.

    Al dia següent, va tornar-hi amb el suport i les pintures i va començar a pintar aquell jardí que tant li havia agradat. Just quan va començar, va sortir una dona molt bella que anava a estendre la roba. Ella li va preguntar que si li agradava el jardí, ell assentí i li va demanar a la dona que posés per poder-la pintar. Així va acabar de pintar el quadre del pati i la dona.

  5. Lorena Sospedra Morales

    Feia calor. De fet, feia moltíssima calor, però jo, com de costum, tenia unes ganes insuportables de pintar i no ho faria a dins de casa (si és que es pot anomenar així a aquell lloc tan mal fet, però alhora amb tant d’encant i personalitat), ja que em negava rotundament a suar i a sentir-me incòmode. M’hi negava, perquè no em podia permetre tenir poca higiene personal, ja que els recursos de neteja eren escassos, a més, si estava incòmode, la inspiració no em vindria com jo ho voldria.

    A tot això, el cas és que vaig sortir a pintar al pati. Jo seia en una cadira de fusta, que, per sort, era pràcticament nova i per tant molt còmoda. Vaig col·locar davant meu el llenç i vaig agafar els materials necessaris per posar-me de seguida amb la meva obra. Però, què podia fer? Dibuixar una de les plantes que hi havia per allà? Aquell pou tan… tan escàs de bellesa? De cop i volta, vaig sentir el meu nom.

    – Santiago! Santiago! On ets? -va cridar una veu misteriosa-.
    – Sóc aquí, al pati! -vaig respondre-.
    – Només volia dir-te que avui ja et podràs posar els llençols al llit, que ja són nets.

    Aquella dona es deia… ara no me’n recordo, però va ser la meva font d’inspiració. Desprenia senzillesa, però a la vegada misteri, ja que una persona com ella en un lloc tan desolat com aquell pati blau…

    – Si us plau, pots fer-me un favor? -li vaig suplicar-.

    Ella va acceptar, i gràcies a això avui puc presentar aquesta pintura d’un instant.

    S.Rusiñol

  6. Eduard herencia algaba

    Sóc la dona de la foto, m’estan fent un quadre perquè el vull posar al menjador.
    M’agradaria que sortís estenent la roba mentre el meu pati llueix tant de color com d’olor de les plantes que hi ha.
    Al meu marit no li agraden aquestes coses, per això ell és a dins de casa jugant amb els nens. A ells, tampoc els agrada sortir en un quadre.
    Fa mitja hora que sóc aquí fent aquesta postura i m’estic avorrint una mica, però el pintor diu que no em mogui perquè si no sortirà malament el quadre.
    Avui és un dia de sol encara que som a 1 de gener, aquí a Sitges.
    M’està cridant el meu marit que vol menjar ja, què faig?
    “Ara vinc, estimat!”
    Me’n vaig cap a dintre encara que el pintor no vol que em mogui.
    Quan surto cap a fora em trobo un pintor mort i un quadre molt bonic. Penso que aniré a la policia, però trobar l’assassí seria molt difícil.
    Li dono les gràcies al pintor pel quadre i el penjo al menjador (el quadre, no el pintor).

  7. Carla Dalmau Ramos

    Des de petit, Santiago Rusiñol va viure en una casa a la vora del mar, a Sitges. Quan els seus pares van morir, ell va decidir traslladar-se amb la seva família a la casa que el va veure créixer. Aquella casa on ell havia gaudit tant, sobretot al pati, ara una mica deteriorat, per això va decidir pintar-lo de blau i decorar-lo amb precioses plantes. En aquell pati, els seus fills jugaven a la pilota i la seva dona estenia la roba.

    Rusiñol va pintar el quadre un dia d’estiu. La seva dona no era a la porta, però ell va pensar que hi quedaria bé. Aquell quadre el va penjar al seu menjador. Quan la seva dona va morir, ell i els seus fills miraven el quadre i la recordaven. Quan ell va morir, el fill gran va decidir comprar-se una altra casa i deixar-li aquella al seu germà, i com ell, els seus fills jugaven al pati. El quadre va quedar-se penjat al menjador fins que el van exposar en un museu.

  8. Nerea Ruiz Caballero

    Santiago Rusiñol estava casat i tenia dues filles i dos fills. Era una família nombrosa, sense conflictes, plena de felicitat, alegria, complicitat i confiança.
    El pare de Santiago Rusiñol era mort des de feia molts anys i la seva mare, l’Encarna, vivia amb ells per no haver de quedar-se sola.

    A tots set els encantava el mar, la platja, i per aquest motiu van decidir comprar una casa a Sitges. Una casa àmplia amb un pati on toqués el sol i on els nens poguessin jugar tranquil·lament tots plegats.

    Durant la seva estada allà, ja se sabia que a l’Encarna li quedaven pocs anys de vida, perquè ja no era la mateixa dona, aquella dona que sempre estava disposada a tot, tothora al peu del canó i amb un somriure a la cara per fer les circumstàncies més amenes.

    És evident que per a ell la seva mare era molt especial, molt important, l’admirava, l’estimava i no podia arribar a imaginar-se el moment en què ella no fos amb ell, li era massa difícil afrontar i superar aquesta llei de vida i, per això, volia tenir un record d’ella quan encara podia fer les tasques domèstiques i compartir vivències amb tots ells.

    Com que Santiago Rusiñol era un amant de l’art i la seva passió era pintar, no va trobar millor manera de plasmar en un quadre la seva mare que mentre ella portava el cistell de la roba en el bonic pati blau de la seva casa de Sitges.

  9. Maria Ngolong Bonilla

    Era un dia de primavera i el cel s’havia tornat fosc. Havia sortit a pintar una estona al pati de casa, ja que des que me l’havia comprada i reparada uns quants cops, encara no l’havia plasmat en cap dels meus quadres.

    Aquell dia vaig decidir sortir, perquè feia un sol tan brillant que enlluernava tota la casa i, amb el contrast del color blau de les parets i el verd de les plantes, allò era digne d’admirar, encara que tot i amb això hi havia alguna cosa que no em convencia del tot.

    Vaig començar a pintar el terra, que estava mullat perquè la nit anterior havia plogut, i a mesura que anava pintant el cel anava enfosquint de mala manera. Llavors, la meva dona va anar a plegar la roba perquè no es mullés i just quan era a la porta, que anava a deixar-la al bany, em va dir que ho deixés per un altre dia que de seguida plouria.

    Quan ella m’estava parlant me la vaig imaginar al quadre i vaig pensar que no hi havia cap altra solució perquè l’obra quedés perfecta, havia de ser-hi ella, emmarcada allà dins, una figurant però que alhora n’era l’essència.

  10. Nerea Gabarrós Amigo

    Un matrimoni té una caseta al costat de la platja de Sitges. La casa és a primera línia de mar i tant la dona com el seu marit,que és pintor, poden ensumar l’olor de l’aigua i la sorra mullada. Es podria dir que sembla que tots dos visquin dintre l’aigua. El pati és un lloc espaiós, té un pou i unes quantes plantes. Té les parets blaves i la dona sovint hi estén la roba.

    L’autor va pintar el quadre perquè aquell mateix dia es va assabentar que seria pare. Tots dos feia mesos que tenien en ment la idea de tenir un fill, però això els va resultar una gran sorpresa. Es van emocionar i l’espòs va pensar que l’única manera que quan el seu futur fill o filla naixés sapigués la alegria que havia ocasionat la noticia que serien pares era pintant-ne un quadre.

  11. Joan Torras

    A Santiago Rusiñol li encantava la vida a prop del mar, una mostra d’això és el quadre pintat a Sitges amb la seva caseta amb el blau cel que brillava a les parets. El pati es veu una mica vell, però molt ben cuidat i amb plantes que hi donen alegria i vida.

    Llargues estades en aquella casa d’estiueig el van portar a pintar un quadre, un quadre que expressés la tranquil·litat i lluminositat d’aquell indret de costa.

    La seva dona estenia la roba molt sovint allà i va pensar que pintaria un quadre que fos un record autèntic d’aquells dies i de la rutina familiar

  12. David Masià Fernández

    Com cada matí, vaig fer llevar els meus fills, van esmorzar i van anar-se’n a l’escola plens d’energia. Vaig rentar els plats de l’esmorzar i seguidament vaig anar a canviar els llençols dels llits. Vaig canviar-los per uns de color vermell i blau i els altres vaig anar a rentar-los al safareig municipal. En tornar, vaig anar directament a estendre al pati els llençols blancs i vaig tenir una agradable sorpresa. El nostre amic Santi estava molt concentrat pintant un quadre del nostre pati amb les parets blaves i altes. Vaig saludar-lo, però estava tan i tan concentrat que no va adonar-se que jo era allà, mirant-lo des de la porta que comunicava la cuina amb el pati. Vaig quedar-me mirant, embadalida, com pintava. Em relaxava molt. Però de sobte vaig recordar que havia d’estendre ràpidament els llençols perquè si no s’arrugarien i després no es podrien posar ben tibants al llit. Anava a estendre’ls quan de sobte vaig sentir:
    – No et moguis, Marga!!!
    Vaig fer un bot i els llençols van caure’m a terra. Vaig dir:
    – Sort que has tornat al món real! M’has clavat un bon ensurt!
    – Perdó, però es que t’estava pintant i justament quan t’estava dibuixant la cara t’has mogut. Podries posar-te com estaves abans? Només seran cinc minutets. Si cal, després ja et rentaré jo els llençols!

    Com que els llençols ja no els podia estendre, perquè se m’havien embrutat, vaig dir-li que sí i vaig quedar-me quieta com una estàtua intentant imitar la posició d’abans amb la mateixa expressió de la cara fins que va acabar de pintar-me.

  13. Andrea Sanchez

    Jo estava assegut en una cadira dibuixant aquell pati de parets tan blaves, amb un pou on no gosava apropar-me i quatre plantes mal posades. No creguis que veia aquell lloc com si fos magnífic, però en aquell dia de primavera no tenia cap altra cosa a fer.

    Eren les onze del matí i vaig veure un matrimoni amb un nen que sortien de casa. Van passar per davant meu i no em van ni mirar. Em va estranyar una mica i vaig voler creure que no m’havien vist.

    Als dies següents, veia la dona que sortia i tornava amb pa o sortia a estendre la roba i jo sempre la saludava però ella em mirava i feia com si res. No ho acabava d’entendre. Fins que un migdia quan jo ja recollia, vaig sentir crits i cops que provenien d’aquella casa i de sobte vaig veure com l’home sortia per la porta i seguia cridant sense adonar-se que jo era allà. Quan va marxar, la dona va sortir i es va posar a plorar i vaig veure-li ferides. Ella em va explicar tota la seva injusta vida.

    Avui, un mes després, aquella dona, la Blanca, viu amb el seu fill, feliç, i no ha tornat a saber res més d’aquell home. Quan puc passo a visitar-la i sempre m’obre la porta amb un gran somriure. Ja he trobat allò que faltava en el meu quadre. Sí, era ella, la Blanca.

  14. Juan Argudo

    Santiago Rusiñol tenia uns bons amics a Sitges, els amics eren una dona i un home que tenien un fill. La família era humil i vivien en una casa gran amb un pati que li encantava a Rusiñol, perquè tenia uns colors clars que feien el pati molt bonic i sempre que podia els visitava. A més, li encantava el lloc on vivien perquè l’inspirava i li produïa tranquil·litat.

    La majoria de vegades que anava a Sitges volia pintar un quadre, però mai no ho feia, fins que un dia, Rusiñol va decidir anar a Sitges per veure la família i dibuixar el pati de forma molt natural, fins i tot va dibuixar la mare de la família mentre estenia la roba. Al final, quan va acabar el quadre, el va ensenyar a la família i aquesta es va sorprendre perquè era una obra molt natural. També es van sorprendre perquè mai no havien pensat que el seu pati fos tan bonic.

  15. Júlia Colomer

    Un trist dia d’octubre, Rusiñol estava assegut al pati. Aquell pati que recollia molts records de la seva infantesa. Va posar-se a pensar i va decidir que aquell pati era molt vell i que havia d’immortalitzar-lo perquè mai ningú no oblidés que existia. Un pati meravellós, blau com el cel, aquell pati on havien succeït tants moments immillorables…

    Dit i fet, va dibuixar-lo, però, un cop acabat, va veure que hi faltava alguna cosa, tot i que no sabia el què. De sobte, va sortir la seva dona, una dona ni guapa ni lletja, però amb uns ulls blaus tan encisadors com les parets del pati. De cop es va adonar que era ella, el que faltava en aquell quadre, la dona de qui havia estat enamorat gairebé tota la seva vida. Li va demanar que posés per a ell i així ho va fer.

  16. Alejandro Rosa Carrasco

    Un dia d’hivern en què el cel estava ennuvolat, Santiago Rusiñol voltava per la costa de Sitges mirant de trobar un lloc per retratar la bellesa d’aquella vila.

    No era un bon dia per fer-ho, però quan anava per un carrer estret, va trobar-se davant d’una porta de ferro que donava entrada a un pati de parets altes i blaves. Era un pati estret amb un pou i unes plantes que l’omplien de color.

    Rusiñol va imaginar-se que la casa pertanyia a una família humil i treballadora, ja que hi havia roba estesa i el pati era una autentica bellesa. Però el que va empènyer Rusiñol a posar-se a pintar aquella imatge va ser una dona que va sortir de l’interior d’aquella casa que duia un cistell amb uns llençols.

    Aquella dona era tan bonica, que en Rusiñol es va quedar bocabadat i va demanar-li de pintar el seu pati amb ella posant en el seu quadre. Ella assentí i Rusiñol va començar a dibuixar la millor imatge que mai s’hauria pogut imaginar.

  17. Adrià Badia Artero

    Un dia, Rusiñol i la seva dona passejaven per Sitges i van veure una casa abandonada. Hi van entrar i ell es va enamorar del pati i va dir a la seva dona que volia fer un quadre on sortís ella en aquell pati tan bonic.

    Al dia següent, la dona va agafar el que el seu marit li va demanar: la roba de fer feina a casa i roba per estendre-la al pati. Després, van anar cap a la casa abandonada on era el pati i, encara que feia un dia horrorós per pintar, ell ho va fer.

    Va dir a la seva dona que estengués la roba a les cordes, però no tota. Després, li va dir que es posés a la porta amb el cistell de la roba que encara no habia estès i va començar a pintar el quadre. Quan va acabar el quadre, es va posar a ploure i van haver de sortir corrents fins a casa.

  18. Cristina Martínez

    Fa una setmana que no veig ningú pel carrer. Em vaig trobar la Terra destruïda després de sortir del meu submarí en una investigació marina. Jo estava sol en aquella investigació, igual de sol que estic ara.

    Ja no hi ha mar, per això vaig haver d’abandonar el meu submarí i em va entrar un calfred horrible per tot el cos.

    El paisatge és tot d’un color marró, al cel ja no surt el sol i està tot ple de pols i sorra. Poques cases han quedat dempeus. No hi ha poblacions, no he trobat cadàvers d’animals ni de persones humanes, ni tans sols vegetació, no hi ha ni rastre de vida.

    Veig a prop la meva mort. Fa una setmana que bec aigua de les reserves que em van quedar al submarí. M’alimento dels aliments de les neveres que hi ha en les poques cases que queden.

    Ara sóc en una d’elles. Com he dit, no em queden gaires dies de vida i, abans de morir, he de fer un quadre. Tota la vida m’ha apassionat l’art, i vull que si hi ha alguna persona en el món, o algun altre ésser que sigui a la Terra, vegi com era la Terra abans d’aquesta desgràcia.

    Les parets del terrat on em trobo són blanques y amb molta brutícia, a més, una de les quatre parets està mig derruïda. Però, al meu quadre, hi puc plasmar el que vulgui.

    Hi pintaré les parets blaves, amb diferents tonalitats que recordin el color del mar i el cel. Pintaré les plantes esplèndides i d’una varietat de verds preciosos. Hi plasmaré aquest pou, on abans hi havia hagut aigua.

    Noto que em falta alguna cosa. Sí, ja ho tinc. La meva dona… Com L’anyoro. La dibuixaré, també, i tornaré a sentir la seva fixa mirada. D’aquesta manera, mai morirà, sempre quedarà viu el seu record en aquest planeta mort.

  19. Yasmín Videla

    Quan en Santiago era petit, a les vacances de Nadal, sempre el portaven a Sitges, a casa de la seva àvia, que tenia un pati de color blau on ell jugava cada dia amb ella.

    Anys després, va tornar a anar a Sitges, a l’hivern, i va recordar-se de quan ell era més petit, llavors, va pensar a pintar un quadre per recordar la seva infantesa i la seva àvia en aquell pati.

    Com que hi va anar amb la seva dona i els seus fills, i com que la seva filla Alma s’assemblava molt a la seva àvia quan era jove li va preguntar si volia sortir al seu quadre.

  20. Ana Ruiz

    Una tarda com una altra qualsevol d’estiu, vaig anar a casa d’en Martí, el meu veí, a jugar amb ell.
    Allà sempre acabàvem jugant al seu pati blau, aquell que tant m’agradava, que tant m’encantava, encara que la seva mare sempre ens esbroncava perquè corríem per entremig dels llençols estesos al sol.
    Recordo un dia, l’últim dia que vaig veure aquella dona.
    Estava intentant treure aigua del pou i, de sobte, va relliscar i va caure daltabaix. Va ser molt traumàtic. La pobra dona només va fer-se petites ferides i es va trencar un braç, però va sobreviure, tot i que la profunditat del pou era la suficient per morir.
    No vaig tornar a saber res més d’aquella família, ni del meu amic Martí, que havia resultat ser com un germà per mi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *