Les finalitats perseguides al fundar el “Grupo Deportivo Ntra. Sra. de Montserrat” van restar sintetitzades en els punts següents:

“La pràctica de les virtuts fonamentals de la joventut: disciplina, cavallerositat, lleialtat, correcció i esperit d’equip, adquirides a través de l’esport.”

A jugadors i simpatitzants es manifestava:

“No s’admet el fanatisme ni la passió exhaltada, símbol de pobles primitius i endarrerits. Hem de saber guanyar amb noblesa i perdre amb dignitat.”

Els joves que van començar a participar d’aquesta iniciativa (una quinzena) eren d’edats compreses entre els 10 i els 14 anys. Molt aviat, la majoria es van engrescar i a base de pràctica dirigida per jugadors i ex-jugadors, pioners d’aquest esport a Girona, tant de “balonmano” a 11 com a 7 (entre ells hi havia en Rueda, en Cortada, en Bosc, els germans Julià, l’Oller,… i com ídol, en Paco Vilar), es va anar teixint l’embrió del que avui és i representa el “balonmano” a Sarrià de Ter.

Podem considerar els primers encontres com de “fogueig”, el que avui anomenem partits amistosos, per aconseguir una adequada adaptació al nou esport i conèixer els seus secrets. Per aquesta raó el mateix Lluís Julià va organitzar dos partits d’exhibició a la plaça de l’Església amb jugadors del “San Fernando”, l’ “Ademar” i “la Salle”.

Des de llavors, d’aquests primers moments d’introducció, de coneixement i d’aprenentatges d’aquesta nova modalitat d’esport, va començar la participació activa en torneigs i competicions. S’enfrontaren contra “La Salle”, el “San Fernando”, l’ “Ademar”, l’ “Infanteria”, l’ “E.N.S.E.”, el “Tampir”, el “Coma i Cros” de Salt i el “Celrà”. Més endavant sorgirien altres equips de la província, però cal fer esment que al poc d’edificar-se els nous habitatges a Sarrià de Dalt, es va iniciar un nou equip en el poble que permeté esperonar i engrandir l’afecció pel nostre esport en el municipi. Passat un temps, també s’hi afegiren els nostres veïns del Pont Major, completant d’aquesta manera, un cicle de rivalitat i caliu.

Com que els partits de Girona es celebraven d’hora i els autobusos començaven a circular els diumenges més tard que entre setmana, l’equip s’havia de desplaçar a peu moltes vegades, passant pel Pont Major i Pedret, cosa que ajudava a mantenir una constant preparació física.

Els àrbitres no cobraven. Es cercàven els que sentien estima per aquest aquest esport i desitjaven la seva pervivència. A vegades se’ls oferia 25 pessetes per ajudar-los en el seu desplaçament. Entre els primers, i segur que n’oblido algun, hi havia els senyors Rueda (pare i fill), en Lluís Julià, en Joaquim Bosch, l’Arcadi Masó, l’ “Alumini”, en Ferrer, en Jordi Julià, en Josep Bosch, …

La primera plantilla de jugadors va estar formada pels alumnes i ex-alumnes de l’escola: l’ “Emilín” Rodríguez, en Josep Talleda, en Joan Celis, en Diego Muñoz, en Josep Gelada, en Llorenç Galay, en Xavier Garriga, en Santiago Capellades, en Rodrigo Pérez, en Narcís Vila, l’Andreu Torrent i en Joan Mª Morcillo.

Aviat arribarien importants reforços: en Jordi Julià, l’Emilio Saguer, l’Alfonso Álvarez, en Jaume Morcillo, en Diego Albarracín, en Josep Palomeras, en Pere Oliveras, en Pere Jordà, en Josep Cortada, l’Alfons Oller, en Josep Bosch i en Paco Vilar.