Bones!
Us faig saber que existeix un nou bloc anomenat:
El “balonmano” a Sarrià de Ter.
Aquest bloc l’ha creat en Xavi “Metralleta” Rodríguez “, que en el seu bloc s’autobateja com “l’arxiver”, degut a la tasca que esta portant a terme. Com suposo tots sabeu, en Xavi pertany a la saga Rodríguez…., el seu avi el Sr.Andrés va ser el fundador del club, el seu pare en Mílin, jugador i entrenador històric…,continuen i segueixen la saga en Quim, en Mari, en Xavi, en Jordi, l’Ives….etc.
En Xavi ha estudiat història, la seva passió, i actualment està portant a terme una recerca d’informació i dades, en la memòria familiar i en els diferents arxius als quals es pot trobar informació.
El bloc es troba en els seus inicis, però de mica en mica anirà recollint dades i redactant en el seu bloc. No us el perdeu, és molt interessant. A sota us deixo l’enllaç, que també trobareu a la columna de la dreta, d’aquest bloc, en l’espai que s’anomena enllaços interessants.
Ell no ho sap, però reprodueixo en aquest bloc amb el seu permís i consentiment un dels seus articles. Salut i Gràcies Xavi!!
PD: Se que no em cobraràs rés pels drets d’autor…Trànquil.., jo tampoc et cobraré rés per la publicitat que et faig!!!
Aquest és l’enllaç al seu bloc:
Els inicis. El “G. D. Ntra. Sra. de Montserrat” (I)
Posted on 12 octubre 2010 by l’arxiver
L’any 1955 va néixer a Sarrià de Ter el “balonmano”. Aquest esport va arrelar i reeixir a la nostra població fins arribar a constituir l’especialitat dominant que arrossega una massa considerable de practicants i seguidors. És un fet indubtable que Sarrià de Ter amb el temps ha constituït, en la meva modesta opinió, la capital de les comarques gironines d’aquest esport; pel nombre d’equips que sosté, per la constant activitat que desplega i per la sana afecció que mobilitza i encoratja els seus nombrosos equips.
El “Grupo Deportivo Ntra. Sra. de Montserrat” va ésser fundat per desenvolupar una nova activitat del grup, és a dir, de la colla de joves que unia els nois del poble, enquadrats per Llei en el “Frente de Juventudes”.
S’ha de tenir en compte que els mestres d’aquella època aprofitaven tots els aspectes positius d’aquella llei per perfilar als seus alumnes una formació cívico-social i sobretot, física molt important.
Els adolescents de Sarrià de Ter realitzaven, com a activitats físiques i culturals, marxes diumengeres i excursions de tot tipus: a Taialà i Domeny, a Sant Medir, a La Mota, a Sant Andreu del Terri, a les coves prehistòriques de Sant Julià de Ramis, al Castell de sant Miquel, als Àngels, a Santa Afra, a la Salut de Sant Feliu de Pallarols, a Rocacorba, a Banyoles, a Besalú, a Figueres, a Cassà de la Selva, a Caldes de Malavella, a Portbou i Cerbère…, així com als museus de Girona (Sant Pere de Galligants, el Tresor de la Catedral, el Banys Àrabs, el Museu Diocesà i les històriques muralles de la ciutat).
Com ja he dit, es volia ampliar les activitats físiques amb l’elecció d’un esport adient per poder ser practicat en un terreny reduït, tenint en compte la manca de camps esportius i l’escassa demografia del nostre poble, que en la dècada dels anys 50, tenia uns 1500 habitants, la majoria treballadors que vivien al voltant de la indústria paperera.
Per aquesta causa, Andrés Rodríguez, mestre de l’escola pública del municipi, va escollir el “balonmano”, que reunia aquestes condicions, i com a camp d’actuació o terreny de joc, la Plaça de l’Obra o de l’Església, prèvia autorització del rector d’aquella època, Mn. Josep Estany i Congost, ja que en tocar les pilotes a la paret del temple podien ocasionar algun enrenou.
És clar que els inicis d’aquest esport a la nostra localitat van ser molt humils. Es començà a partir de zero i s’hagué d’ensenyar als escolars les primeres passes, és a dir, les beceroles de la tècnica, la destresa i el coneixement del Reglament. Aquesta modalitat d’esport era totalment desconeguda al poble i relativament nova al país.
El primer instructor fou Lluís Julià Ardenuy, ex-jugador internacional, que en comptades però profitoses visites, mostrava als nostres jugadors la forma de saltar des de l’àrea i llançar la pilota botant a terra a prop de la línia de porteria.
A propòsit de porteries; les primeres van ser construïdes a la fusteria de l’Àngel Canyigueral, pare, havent costat entre les dues 470 pessetes (em sembla que encara es conserva la factura). Els nanos es van encarregar de pintar-les de blanc i vermell, i es guardaven en el porxo de les escoles (velles), que era el vestuari habitual. Cada diumenge, aquestes eren transportades, a peu, a la Plaça pels propis jugadors o alguns ajudants voluntaris, sortint pel pati que dona al carrer del Firal, nº22. Es marcava el camp amb calç (el guix dels paletes) i, un cop acabats els partits, calia retornar les porteries al seu lloc d’emmagatzematge.
Posteriorment es van comprar les xarxes embreades. En Jacint Brunet, en el seu taller del carrer Firal,va preparar i col·locar, desinteressadament, les bagues (ganxos) i barres metàl·liques corbades, necessàries per a la correcta subjecció de les xarxes. Les pilotes eren tractades amb molta cura i greixades habitualment amb greix de cavall.
L’interès que s’anava creant entorn del nou esport va portar a discutir, en una reunió, el nom del nou club i els colors de les samarretes. Hi havia dues propostes majoritàries: “Club Balonmano Ter” i “Ntra. Sra. de Montserrat”. Per votació democràtica es va elegir aquest darrer, que ja ostentava el grup constituït. Com a colors es va aprovar el blanc i blau en barres estretes i verticals.
This entry was posted in Anys 50 (1955-1959), Inicis. Bookmark the permalink.