Sergi Esparraguera Coma, portaveu de la junta de la UE Sarrià, va expressar davant de més d’un centenar de socis les conclusions dels dirigents i va fer una descripció detallada del procés de trobada i de trencament amb el grup de Josep Delgado, i va reafirmar que no hi havia entesa i que no calia parlar-ne més. Una sola veu discordant, aplaudiments. Tot plegat una bassa d’oli. A la sala es va veure alguna cara de sorpresa i alguna altra de decepció. No hi eren ni Josep Delgado, ni Joaquim Boadas, ni Blai Ivars, ni tampoc Martí Geis, homes, els tres darrers, de l’entorn de Delgado.

Geis va ser, precisament, el primer contacte entre la junta actual i inicialment «un grup disposat a patrocinar l’equip», segons va narrar Esparraguera. «El segon a aparèixer en escena va ser Blai Ivars, que ens van dir que era la persona d’enllaç. Buscàvem en aquell moment un patrocinador per 6.000 o 9.000 euros», va explicar.

Va tardar poc a aparèixer Josep Delgado, per primer cop, i va oferir un patrocini de 30.000 euros «per millorar la base». Poc després es va tancar un acord amb Institut Balmes.

Posteriorment es va parlar de fer unes aules d’estudi i uns vestidors al costat del gimnàs. «‘Tot a càrrec seu’, deia. Més tard ens va dir –explicava Esparraguera de Delgado– que hauríem d’assumir el cost a partir del segon any. Va ser quan vam dir que no podíem posar en risc el club.»

En el relat d’Esparraguera es va especificar l’aparició posterior de Rotor Business i Jordi Miró com a cap visible. «Sembla que per qüestions fiscals van necessitar que tot plegat anés a passar per aquesta empresa. Però poc després van tornar a canviar i van dir que tot aniria a nom del Girona FC.» Un altre cop Delgado va recuperar protagonisme: «El dia 13 de setembre ens va dir que si no hi havia l’operació tancada el dia 26 retiraven la proposta. Va tardar poc aparèixer Vilaró –president del Girona– parlant de secció d’handbol del Girona, d’Asobal i de Fontajau. Amb el temps hem vist que Vilaró sí que sabia de què parlava.»

El portaveu va apuntar quins eren els tres punts de desacord que van encallar-los i va descriure els contractes i les continuades modificacions que es van anar fent. «Volien unificar les bases de dades de socis del Girona i el Sarrià, d’una banda. De l’altra, el redactat del consell de club, en què deia que el seu objectiu era integrar les seccions del Girona, i un altre redactat en què s’explicava clarament que si s’aconseguia una plaça, aquesta passaria a mans del Girona. Eren tres elements que no es podien assumir.»

«Hem acabat descobrint que hi havia un clar risc que el Sarrià fos absorbit i perdés el patrimoni», va rematar Esparraguera, que va afirmar que havia aparegut en un moment de les converses una frase articulada des del costat del grup de Delgado: «Ja farem nosaltres un pavelló.» El pavelló on ara juga la UE Sarrià és de propietat.

«Dels redactats diversos es pot extreure que hi ha alguna cosa més», va rematar. Finalment, tres dies després de l’assemblea avortada del dia 24, la junta del Sarrià dóna per trencades les negociacions. «Les pressions eren insuportables», va confirmar. «Si en 55 anys ens m’hem sortit, també ens en sortirem ara.»

En la conversa mantinguda amb aquest diari posterior a l’assemblea, Boadas, portaveu de Delgado, va afirmar que era una oportunitat d’or perduda i que ho lamentava per Delgado. «Ell estima el club», va assegurar.