L’escultura: Canova El Neoclassicisme s’originà a Roma, on l’ideal clàssic mai no havia estat completament oblidat; però només en l’escultura la capital continua essent el centre mes important d’activitat, sobretot per la presencia d’Antonio Canova (1757-1822), figura central de l’escultura neoclàssica.
Canova exemplifica perfectament l’esperit neoclàssic: la línia pura (fugint de les sinuositats barroques), la claredat compositiva, l’interès excepcional per la figura humana, la utilització de materials nobles (marbre i bronze). Quant als temes, Canova realitza obres mitològiques, monuments funeraris i retrats per a una clientela que va des dels papes i l’emperador Napoleó fins a la Noblesa i l’alta burgesia. Però Canova no es un imitador fred de les obres antigues, sinó que, partint de l’esperit del classicisme, recull també la tradició escultórica de Bernini (omnipresent a la ciutat e Roma) i manifesta una sensibilitat que, de vegades, resulta propera al Romanticisme.
Monument funerari a Maria Cristina d’Àustria
En els monuments funeraris de Climent XIII i Climent XIV, la composició piramidal es evidentment berniniana, tot i que les figures son reposades i serenes, i rebutja elements típics del Barroc com ara la figura de la mort en forma d’esquelet, que Canova substitueix per un ángel. El monument funerari a Maria Cristina d’Àustria, en canvi, es una obra excepcional per la seva monumentalitat, que evidencia el costat mes sensible de Canova. Es una composició carregada de dramatisme, en la qual molts autors veuen un antecedent de l’esperit romàntic, i que trenca decididament amb la tipología de monuments funeraris predominant des del Barroc.
Eros i Psique
Els retrats segueixen molt mes clarament la tradició romana; fins i tot Canova retrata els seus personatges nus à Monument a Napoleó a Milà) o vestits amb indumentàries antigues à Retrat de George Washington). El retrat de Paolina Bonaparte es paradigma d’aquesta concepció del retrat: la dona retratada com una Venus clàssica, semivestida amb una túnica, amb una delicada barreja d’idealització heroica i de sensualitat; l’obra està clarament emparentada amb la pintura de David. Les seves obres mitològiques son nombroses: Eros i Psique (PAAU).
Bertel Thorvaldsen (1770-1844), nascut a Dinamarca, va desenvolupar la seva activitat per tot Europa. Les seves obres son d’un classicisme estricte, quasi arqueològic, i d’una gran perfecció técnica. S’inspira directament en l’estatuària grega (fins i tot va restaurar algunes obres) i recrea amb una precisió exquisida, pero una mica freda. Les seves obres com Jason van ser molt preuades a la seva época.
La pintura: Jacques-Louis David
París va ser el centre vital de la pintura neoclàssica gràcies a l’activitat de l’única gran figura de l’estil: el francés Jacques-Louis David (1748-1825). Després d’uns anys de formació a Roma (on conegué l’obra dels pintors classicistes del període anterior, com Guido Reni i Poussin), torna a París i participà activament en la Revolució francesa. El triomf revolucionari i l’etapa de Napoleó son el període d’apogeu de David, convertit en el punt de referència de la pintura francesa i europea. La caiguda de Napoleó suposà l’exili i el declinar de la seva carrera artística.
L’estudi de l’obra de David ens permet comprendre els trets essencials de la pintura neoclàssica:
- La definició de l’espai per l’aplicació estricta deis principis de la perspectiva lineal. Hi ha una tendencia clara a situar els personatges en un pla únic, com en els relleus clàssics.
- El dibuix preocupa molt mes que no pas el color. La paleta es redueix i s’utilitzen sobretot colors purs per que ajuden a precisar els contorns. La llum freda i tallant contribueix també a delimitar el volum dels personatges i a donar solemnitat a l’ambient. Es prescindeix de tota decoració supèrflua per tal de destacar el tema central.
- La preocupació temàtica pel món clàssic, per les figures nues i pels continguts heroics i moralitzants. En aquest sentit es pot considerar com antecedent del Neoclassicisme l’obra de pintors de la generació precedent com Chardin o Greuze.
El jurament dels Horacis
Entre les obres de tema classicista destaquen El rapte de les sabines i El jurament dels Horacis (1784), considerada com un autèntic manifest del classicisme pictòric arran de la seva presentació en el Saló de Roma de 1785. El jurament és una pintura que va revelar tot el seu sentit de la Revolució: l’amor a la pàtria i el compliment del deure s’interposen als interessos personals (PAAU).
Durant el període revolucionari i napoleònic. predomina el tema d’actualitat, amb obres d’una gran força expressiva: La mort de Marat (1793), el Jurament del Jeu de Paume. Altres obres, pero, resulten una mica exagerades i retoriques, sobretot les dedicades a exaltar l’heroisme i la grandesa de Napoleó: Coronació de l’emperador; Napoleó a la batalla de Marengo. Podem citar també la delicadesa del retrat de Madame Récamier, en qué s’inspirà Canova per al seu retrat de Paolina Borghese.
Molts deixebles de David s’allunyaren aviat dels cànons clàssics i donaren un tractament mes emotiu i colorista als temes històrics i revolucionaris fins a arribar al Romanticisme, com Antoine-Jean Gros (1771-1835) en l’obra Napoleó i els empestats a Jaffa.
Entre els continuadors del Neoclassicisme cal assenyalar Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867). Format a Roma, gran admirador de Rafael no va ser un revolucionari, al contrari que el seu mestre, i només després de la restauració absolutista de Lluís XVIII esdevingué l’artista oficial de Franca i director de l’Acadèmia de París. Les seves teories eren rígidament classicistes, pero les obres menys afortunades son les de tema mitològic o històric (Apoteosi d’Homer). En canvi, va ser un magnífic retratista i pintor de dones; la suavitat de línies i la sensualitat continguda a la Baigneuse de Valpinçon, o l’ambient exòtic del Bany turc l’apropen mes al Romanticisme que no pas al rígid classicisme que defensava aferrissadament en els seus escrits.
Goya
Francisco de Goya Lucientes va néixer el 1746 a Fuendetodos (Saragossa). Va marxar molt jove a Saragossa on va fer l’aprenentatge com a pintor al taller de José Luzán, i posteriorment va completar la seva formació amb estades a Madrid i a Italia. El matrimoni (1773) amb la germana del pintor Francisco Bayeu li va facilitar el trasllat a Madrid i l’establiment de contactes amb Antón Raphael Mengs (pintor neoclàssic que presidia l’Academia de Bellas Artes de San Fernando).
A partir de 1792, després d’uns mesos de malaltia i convalescència, comença l’etapa de reconeixement públic de Goya que ingressa a l’Academia, aconsegueix encàrrecs importants i acaba sent nomenat pintor de cambra del rei Carles IV. El pintor entra en contacte amb els intel·lectuals il·lustrats com Jovellanos, Moratín i altres i sembla haver aconseguit les seves aspiracions. Els esdeveniments posteriors van marcar profundament la seva vida i la seva obra artística: la Guerra de la Independència [1808-1814), la restauració absolutista de Ferran VII, la persecució dels seus amics acusats d’afrancesats, el van apartar de la vida cortesana fins a tornar-se un vell malalt i aïllat. Els darrers anys de la seva vida va viure exiliat a Bordeus (Franca), on morí l’any 1828.
La tècnica pictòrica de Goya
L’obra de Goya enllaça amb la tradició rococó i amb la pintura veneciana. Predomina el color sobre la forma, amb una paleta molt clara i lluminosa en els cartons per a tapissos, que es carrega de tonalitats càlides als quadres patriòtics i a molts retrats i que es va enfosquint progressivament al final de la seva vida fins a culminar en les anomenades Pintures negres, en què predomina l’absència de color: el negre.
Una evolució semblant es pot observar en la técnica d’aplicació de la pasta pictórica: la técnica de Goya es fa cada cop mes ràpida, amb pinzellades soltes i textura molt gruixuda. La realitat perd el seu carácter miniaturista, al llenç ja no es tracta d’imitar la realitat, sino d’expressar-la amb taques de color, amb pinzellades juxtaposades. Es el principi que aplicaran mes tard d’una manera sistemática i teoritzada els impressionistes, dels que Goya es pot considerar precursor.
Quant a la concepció del quadre, Goya evoluciona des d’una temática i un tractament mes o menys convencionals (temes costumistes, retrats, pintura d’encàrrec) fins arribar a una concepció expressionista en què el sentiment domina l’obra i deforma la realitat. L’artista no es limita a copiar o idealitzar la realitat visible sinó que ens vol transmetre la seva visió del mitjançant una composició deformada i uns colors que tenen una finalitat mes expressiva que no pas real. Es el món interior de l’artista, els seus fantasmes personals, el que veiem a través de les seves imatges.
Com a gravador, Goya es un artista formidable, com Dürer i Rembrandt. La tècnica utilitzada es, generalment, l’aiguafort sobre planxa de coure. Als seus gravats Goya, a més de fer palesa la seva habilitat técnica i el seu domini del dibuix, ens transmet una visió crítica de la realitat que l’envolta en una línia ideológica próxima als il·lustrats, i amb una ironia sovint mordaç i despietada.
Evolució artística
L’activitat artística del pintor aragonés es pot dividir en quatre etapes relacionades amb els esdeveniments polítics i personals que van marcar la vida.
Primera etapa (fins el 1792). Es la fase de formació i d’introducció a la cort. Les primeres obres de Goya son diversos encàrrecs de temàtica religiosa per a la decoració d’algunes cúpules de la Basílica del Pilar de Saragossa i de la Cartoixa d’Aula Dei. Treballa com un pintor de formació neoclàssica, amb composicions monumentals i moderades, pero ja amb una tendència molt marcada a la pinzellada solta i amb escás interés per la línia. Cas especial es el Crist crucificat de 1780, fet per tal d’obtenir l’ingrés a l’Acadèmia, en el qual es va preocupar per definir els contorns i fondre pinzellades seguint el gust neoclàssic predominant.
El para-sol
El més interessant d’aquesta primera etapa son els cartons per a tapissos. (1775 a 1791), de tema costumista en general. La primera feina oficial que va aconseguir a Madrid va ser la de pintor de models (cartons) per a Real Fábrica de Tapices; en aquestes teles que després havien de ser teixides pels artesans tapissers, Goya hi reflecteix l’ambient de l’alta societat madrilenya de l’entorn del rei; la moda de època es el majismo, la imitació dels vestits i dels costums populars per part de l’aristocràcia. Els cartons ens donen una visió optimista i quasi frívola de la vida, relacionada amb el gust rococó, tot i que a l’estil de Goya es ben patent l’evolució cap a una técnica mes ràpida amb sensació d’esbossat. Destaquem El para-sol, la sèrie de Les quatre Estacions (on Goya es manifesta com un extraordinari dominador de les tonalitats grisenques), etc.
Relacionat amb els cartons per a tapissos hi ha el quadre La pradera de San Isidro, en qué aconsegueix un equilibri excepcional en la composició entre la multitud festiva i el paisatge urbà que apunta a la llunyania, que ens recorda algunes composicions de Velázquez.
Realitza també en aquest període retrats d’alguns dels personatges de la cort i del món cultural de la capital, entre els quals destaca el de la Familia dels ducs d’Osuna amb colors freds i vaporosos.
Segona etapa (1793-1808). Entre 1792 i 1793, durant un viatge per Andalusia, Goya va patir una greu malaltia, a conseqüència de la qual va quedar sord, la qual cosa va canviar el seu carácter que es va fer mes introspectiu. L’any 1798 va ser nomenat pintor del rei i, com a pintor de cambra, Goya desenvolupa una intensa tasca de retratista de la familia reial i d’altres personatges de la Cort. Destaca La familia de Carles IV, que ha estat retratada amb un realisme implacable, sense cap tipus d’idealització, en contrast amb els retrats franceses de l’època .
D’aquesta època son també les Majas, la nua i la vestida. Ambdós quadres donen un tractament oposat del mateix tema: la Maja desnuda té pinzellada treballada, ben acabada, mentre que a la Maja vestida utilitza una tècnica ràpida de grans pinzellades que li donen aspecte d’esbós, d’obra inacabada.
Als frescos de San Antonio de la Florida (1793-1808) treballa amb una gran llibertat la temática religiosa. Altera els termes tradicionals en representar a la cúpula la vida terrenal i no pas el món celestial; així, Sant Antoni apareix envoltat d’una multitud de gent amb rostres esbossats; es crea una; inquietant, onírica. Quant als colors, hi dominen els blancs lluminosos i les transparències. Tècnicament, Goya ja és al camí de la pintura del segle XIX.
Finalment, realitza en aquests anys la primera sèrie de gravats, els Capritxos.
Tercera etapa (1808-1819). La guerra popular contra la invasió napoleònica va sacsejar la consciència de Goya, que durant el conflicte realitza els dibuixos preparatoris per a la sèrie de gravats Els desastres de la guerra amb visions d’una crueltat impressionant. Un cop acabada, grans llenços de tema bèl·lic: La càrrega dels mamelucs i Els afusellaments de la Moncloa. El tractament del tema es completament innovador: no es representa la noblesa defensant la nació, sino la lluita del poble i, sobretot, la irracionalitat i l’extrema crueltat de la guerra. Aquests quadres són l’antítesi dels models iconogràfics de la pintura «de batalles» que per les mateixes dates feien David o Gros a major gloria de l’emperador Napoleó.
La càrrega dels mamelucs representa l’enfrontament entre el poble de Madrid i l’exèrcit francès el 2 de maig del 1808. El tema és la resistència popular davant la invasió, un assumpte plenament contemporani en què Goya se sitúa al costat de la nació que resisteix un enemic implacable i superior; pero el poblé está representat sense retòrica, sense posats heroics, mostrant en els rostres deformats el terror davant la mort.
Els afusellaments de la Moncloa
Els afusellaments de la Moncloa es un quadre cabdal de la pintura moderna; la llum del fanal és l’element clau en la composició, en delimitar dues zones pictòriques i simbòliques: la zona il·luminada on esperen els condemnats i la zona enfosquida on s’alineen els cossos sense rostre dels soldats. El joc dramàtic de les mans, les taques vermelles de la sang i la camisa blanca del personatge central, que sembla absorbir tota la llum del quadres, són recursos d’una expressivitat extraordinaria. L’empremta dels Afusellaments es pot veure a Manet, Picasso i d’altres artistes posteriors.
També es relaciona amb el tema bèl·lic l’obra El colós, (atribuït el 2009 a Asensio Julià, seguidor de Goya), al·legoria de la guerra que s’avança a les visions espectrals de les pintures negres.
Durant el període de la restauració absolutista (1814-1820) realitzà diverses obres religioses amb un tractament intimista i predomini dels negres, blancs i grisos (La darrera comunió de Sant Josep de Calassanç). També en aquesta època (1816) publica la serie de gravats de La Tauromàquia.
Quarta etapa (1820-1828). El passat liberal i l’amistat amb els afrancesats convertiren Goya en un individu sospitós; malalt, vell i perseguit, es refugia una modesta casa a la vora del Manzanares (l’anomenada Quinta del Sordo, on pinta per a si mateix les parets de dues habitacions. Les pintures negres composen un conjunt iconogràficament desbaratat executat amb una gran llibertat técnica, a base de negres de fum, blanc i terra. Els temes són propis d’un malson: són només al·lucinacions? Responen a una planificació i a una intencionalitat prèvies? Goya no va deixar cap escrit que ajudi a interpretar-les.
La clau de la seva interpretació podem trobar-la en la visió podem trobar-la en la visió més terrorífica de totes: Saturn devorant els seus fills. Saturn representa temps (Cronos) i la guerra, dues realitats que tot ho devoren i ho destrueixen. Potser Goya ens vol dir això amb aquesta imatge en què la deformació de les extremitats té una forca expressionista inigualable. La resta de les pintures de la mateixa sala hi tenen una relació temática, com ara la visió espectral de L’Akelarre. De les pintures de la sala superior destaca Baralla a garrotades, pel seu color i per la forca de les dues figures centrals.
Es pot relacionar amb les pintures negres, la darrera sèrie de gravats: els Disbarats, de cronologia imprecisa i significació misteriosa. Són obra d’un vell malalt que nodreix la imaginació amb una visió hipercrítica de tot allò que l’envolta i de si mateix.
Amb els Disbarats i les Pintures Negres Goya s’endinsa en el món irracional dels somnis; el món sembla governat per la bogeria; fins i tot la manera de pintar ens fa veure la seva agitació interior i la seva impotència: les pinzellades són llargues i semblen distribuïdes amb ràbia, la pasta pictòrica gruixuda, els colors foscos amb predomini del negre, del no-color.
Els darrers anys de la seva vida, ja desterrat a Franca, pinta algunes obres notables, com La lletera de Bordeus, quadre que per la seva tècnica de taques de color es pot considerar un antecedent clar de l’Impressionisme.
Valoració de l’obra de Goya
El 16 d’abril de 1828 mor, a Bordeus, Francisco de Goya. L’historiador de l’art Lafuente Ferrari va dir que amb ell, mor el precursor de tots els camins de l’art Europeu contemporani.
La seva figura suposa un trencament profund amb la tradició, tot i que assimila les troballes de pintors anteriors: els venecians, Velázquez, Rembrandt i la técnica del gravat de Dürer i Rembrandt. Però tant en els temes com en la tècnica, Goya es un innovador que obre camins més que no pas un punt d’arribada de corrents anteriors.
Goya no va tenir deixebles directes. Els anys posteriors a la seva mort, la pintura de Goya no va ser apreciada ni imitada, van ser els artistes romàntics francesos, especialment Delacroix, els reivindicadors de Goya, com una fita clau de l’art occidental.
Més tard, tots els «ismes» dels segles XIX i XX tenen un punt de partida en Goya. L’Impressionisme utilitza la tècnica de taques de color, i no es pot oblidar que Manet va viatjar a Espanya i va estudiar la pintura de Velázquez i Goya. L’Expressionisme li deu la concepció de la pintura com forma d’expressió dels sentiments mitjançant el color i no pas com a representació o copia de la realitat. No es exagerar veure un paral·lelisme entre la reacció dels pintors expressionistes davant la Primera Guerra Mundial i la reacció de Goya davant la Guerra de la Independència.
També Goya (i abans El Bosch) s’avança al Surrealisme en el tractament del món dels somnis (que els surrealistes teoritzen a partir de les troballes de la psicoanàlisi). Igualment el Fauvisme, que allibera el color de la seva dependència de la realitat, pot considerar Goya com el seu precursor.
Fins i tot el cinema, especialment l’Expressionisme alemany i soviètic, reflecteix el tractament dramàtic de la imatge. No és exagerat, doncs, afirmar que Goya inicia el camí de l’art contemporani.