Trets estilístics i aportacions iconogràfiques
S’ha de fer una distinció:
- Escultura monumental lligada al marc arquitectònic que és la més important fins a finals del S. XII.
- Escultura lligada a l’àmbit de l’església però sense una dependència tan directa de l’arquitectura com retaules i monuments funeraris.
- Escultura exempta dedicada sobretot a la producció d’imatges de devoció.
Es pot dir que l’escultura inicia un procés d’independència respecte de l’arquitectura que culminarà al Renaixement.
Materials: pedra, fusta i ivori. Al exterior és freqüent fer servir els mateixos materials emprats a la construcció. A l’interior l’alabastre i el marbre. Les imatges i retaules generalment són d’alabastre i fusta policromada però no és estrany l’ús d’ivori i d’altres materials cars per a figures i relleus de petita mida.
Des del punt de vista formal: tendència a un major naturalisme de figures i a una major coherència en la composició d’escenes; els relleus prenen una estructura narrativa i la influencia clàssica s’evidencia en les actituds, les expressions o els tractaments dels vestits.
A l’exterior, l’espai escultòric més important són les portalades. Respecte del romànic, l’espai és més abundant: es generalitza la façana amb tres grans obertures molt atrompetades, amb nombroses arquivoltes i els corresponents suports; a més s’hi afegeixen les façanes dels braços del creuer.
A diferencia del Romànic, les figures de les arquivoltes es disposen en la direcció de l’arc. Els timpans s’organitzen en registres horitzontals per tal d’organitzar de forma més versemblant les escenes, i molt sovint les columnes són substituïdes per estàtues. A més, les imatges es combinen amb elements arquitectònics com ara dossers i peanyes.
A l’interior perden importància escultòrica els capitells , però la guanyen les imatges d’altar, els retaules, els púlpits, etc.
Iconografia: Certa continuïtat amb el Romànic en les primeres grans portalades franceses, però de mica en mica es van imposants els nous temes o les formes innovadores a l’hora de tractar els grans temes del cristianisme:
- A la portada occidental sol aparèixer el Judici Final, presidit per la imatge del Crist crucificat.
- Escenes de la vida de Crist, especialment, la Passió basades en els evangelis canònics i en els apòcrifs.
- La devoció a la Verge evoluciona molt à ja no segueix la tradició bizantina com a Sedes Christi sinó com a mare amorosa.
- Es dediquen portalades i retaules a la vida dels sants titulars de les esglésies.
- La temàtica fantàstica, tot i quedar desplaçada a llocs secundaris, no desapareix à gàrgoles.
- Nou sentit de la mort à freqüents representacions de Passió i mort de Crist i desenvolupament de l’estatuària funerària: retrat jaient del mor, a sobre del llit de mort o seguici de monjos que porten el sarcòfag.
Evolucio de l’escultura
Portic Reial. Catedral de Chartres
Fins a finals del S. XIII els conjunts més importants són els de les façanes de les grans catedrals gòtiques o les que segueixen el seu model. El punt de partida de les grans portalades és el Portic Reial de la Catedral de Chartres (1145-1155) per la seva claretat compositiva, amb els temes perfectament jerarquitzats i adaptats al marc, formes més o menys agitades i amb més volum i la introducció de les figures de reis i eines de l’Antic Testament com a nou element iconogàfic que resalta el poder de la monaquia i la seva relació amb la voluntat divina. El timpà central representa el Crist en majestat à tradicio romànica, mentre que als laterals, la Mare de Déu és la protagonista. Cànon de les figures, especialment les situades als brancals, és molt estilitzat com a Vezelay.
Catedral de Reims: grups de la Visitació i de l’Anunciació
En definitiva, aquest pòrtic fa de pont entre les portalades romàniques del S. XII i les gòtiques. A partir d’aquest es desenvolupen les grans portalades del Gòtic francés: Laón, Paris, Amiens, Chartres (potes del transepte) i com culminació el gran conjunt escultòric de la Catedral de Reims? Façana occ.: grups de la Visitació i de l’Anunciació.
Aquests models francesos es difonen per Alemanya i Espanya. Les escultures d’algunes de les catedrals alemanyes semblen retrats.
Porta de la Coroneria
A la Peninsula Ibèrica la construcció de les grans catedrals castellanes comporten l’establiment de tallers que incorporen les novetats que arriven de França tant des del punt de vista formal com iconogràfic. Els dos centres principals són Burgos i Lleó. A la Catedral de Burgos la influencia dels models franesos sembla clara a la Porta del Sarmental (transepte meridional) (1240) amb una iconografia una mica arcaitzant i a la Porta de la Coroneria (1277) (braç nord del transepte).
Catedral de Lleó: la Verge Blanca
A Lleó, la façana occidental constitueix un conjunt magnific tot i que irregular quant a la qualitat de les figures, hi destaca la Verge Blanca à trencallum de la porta central (ara traslladada a l’interior).
A Italia la situació és peculiar à la tradició romània perdurà fins ben entrat el S. XIII i l’influència del món clàssic continua present. Centre principal en escultura és Pisa amb Nicola Pisano autor dels relleus del púlpit del baptisteri de Pisa i del de la Catedral de Siena. També a Pisa va treballar el seu fill, Giovanni Pisano que realitzarà, més tard, els relleus del púlpit de la Catedral de Siena. L’obra de Nicola mostra una clara influencia dels sarcofags antics en la forma de disposar l’escena i de donar-hi profunditat mitjançant la superposició de diferents plans; Giovanni, en canvi, es mostra més influit pel gòtic francés.
Al llarg del S. XIV, l’escultura s’allibera poc a poc del marc arquitectònic; es continua treballant en l’acabament d’algunes grans catedrals però les obres mestres del S. XIV i XV seràn els monuments funeraris i els retaules.
A finals del S. XIV el millor escultor serà Claus Sluter a la Cort de Borgonya. La seva obra mestra era un Calvari a la Cartoixa de Champmol (a prop de Dijon) del que només es conserva la base, un prisma hexagonal amb figures de profetes en totes les cares conegut com “El Pou de Moises” à figures poderoses amb uns trats ben definits que semblen retrats i que van ser molt imitats durant un segle a l’escultura francesa.
En els regnes hispànics, el predomini correspon a la Corona d’Aragó, especialment a Catalunya. En el S. XV mentre Catalunya s’enfonsa en la crisi provocada per la pesta, les revoltes socials i la guerra civil de Joan II, Castella coneix un periode d’esplendor en que es multipliquen els grans retaules d’alabastre i de fusta policromada fets per escultors locals i per mestres francesos i flamencs que s’establiren.
Doncen Martin Vazquez de Arce
El millor escultor castellà del S. XV serà Gil de Siloé amb composicions complicades i originals. A la Cartoixa de Miraflores (Burgos) va fer el retaule presidit per una gran figura de Crist i els sepulcres de Joan II i Isabel de Portugal. També són impotants els retaules de la Seo de Sagarossa i el de la Catedral de Toledo. En quan a escultura funeraria destaca entre d’altres el Sepulcre del Doncen Martin Vazquez de Arce (Catedral de Sigüenza).
A Italia, entretant, treballen els primers mestres del Renaixement amb punts de contcte i influencies almenys durnt la primera generaió d’escultors italians dels S. XV com Ghiberti à Les primeres portes del Baptisteri de Florencia estàn emparentades amb el gust gòtic.
Escultura a Catalunya
Les catedrals catalanes no presenten conjunts escultórics d’estil gótic comparables als de França o Castella. L’escultor més destacable del S. XIII és el mestre Bartomeu que realitzà la façana de la Catedral de Tarragona.
Sepulcre de Santa Eulàlia
Als S. XIV i XV l’escultura assoleix al Principat nivells comparables a les zones capdevanteres. Durant la primera meitat del S. XIV trobem una notable influencia italiana (de Giovanni Pisano) al Sepulcre de Santa Eulalia situat a la Catedral de Barcelona (1326) i obra de Lupo di Francesco.