EL LAÏCISME I LA MAGNÈSIA

SEBASTIA ALZAMORA

Sento el conseller Maragall a El món a RAC1 expressar el seu desacord amb l’ocurrència aquesta de canviar el nom de les vacances de Nadal i de Setmana Santa per “vacances d’hivern” i “vacances de primavera” i reconec que em tranquil·litza. La idea va ser plantejada pel Consell Escolar de Catalunya (CEC), organisme adscrit a la conselleria d’Educació, suposo que amb el ferm propòsit d’afavorir laintegració dels alumnes immigrants (perdó, nouvinguts) i etcètera. Bé, potser que ens calmem abans no acabem fent un pa com unes hòsties, amb perdó per la referència catòlica.
Tenim tot un sector d’opinió que mostra una tendència compulsiva a confondre el laïcisme amb la magnèsia. La proposta de canviar la denominació de les vacances de Nadal i de Setmana Santa lliga d’allò més bé amb d’altres iniciatives rocambolesques que hem tingut ocasió de gaudir en els últims anys: des dels arbres de Nadal sostenibles que s’accionen a pedals fins als pessebres cívics que volen excloure la figura del caganer perquè no doni mal exemple (segurament també caldria treure el bou i la mula, per respecte als drets dels animals), passant per la moda dels batejos laics i les comunions laiques, als quals no seria gaire estrany que s’afegissin aviat les extremuncions igualment laiques. Al meu modest entendre, el laïcisme és una premissa fonamental per garantir l’articulació de la societat, la convivència ciutadana, la llibertat de credo i no sé quantes coses més, totes de la màxima importància. Però no crec que tingui res a veure amb l’obsessió gairebé fòbica per suprimir o eradicar qualsevol component religiós de l’àmbit de referències comunes. Dit d’una altra manera, si de les vacances de Nadal n’hem de dir vacances d’hivern, suposo que de Tots Sants, ara que ho tenim a tocar, n’hauríem de dir el Dia de les Persones Físicament Absents per Causes Alienes a la Seva Voluntat. I posats a fer, podríem canviar la denominació de diumenge per la de Dia de Descans de les Persones en Edat Acadèmica i/o Laboral, no fos cas que algú se’n recordés d’allò del dia del Senyor i ja la tinguéssim armada.
Per molt que a alguns no els agradi, el nostre calendari de festes (i una pila de coses més) està pautat i organitzat a partir de fites religioses, que en aquesta part del món resulta que són, ves per on, cristianes. Tant és així, que la supressió d’aquestes fites, especialment en l’àmbit educatiu, comporta un empobriment cultural que ja fa anys que es percep i que resulta del tot indesitjable. Qualsevol jove a qui no se li hagin explicat els mínims sobre la cultura cristiana i que visiti, posem per cas, la Capella Sixtina, no hi sabrà veure res més que un grafit de colors llampants. Per descomptat, resulta impossible entendre la tradició musical d’Occident, des de Bach fins a qui vostès vulguin, si no es dominen algunes nocions imprescindibles sobre el llegat cultural cristià, i excuso dir res sobre la literatura escrita al llarg dels últims vint segles.
No hauria de ser gaire difícil distingir entre la devoció religiosa i els fonaments d’una educació que permeti al personal ser mínimament competent dins la seva pròpia comunitat cultural. Que els permeti no haver de passar per rucs, vaja. Pel que fa a la integració: que jo sàpiga, és del tot impossible integrar-se a viure en cap país àrab sense saber quina cosa és el Ramadà. I ben fet que fan, esclar. Potser que n’aprenguem, d’ells.

(Avui, 27 d’octubre de 2009)

El passat dijous es va fer la primera sessió formativa del seminari de cap d’estudis / directors, en la qual el Sr. Inspector va fer una reflexió sobre les classes de llengua, a partir de l’anàlisi dels resultats de les proves d’avaluació de sisè sobre les competències bàsiques.
Un resum d’aquestes reflexions les trobareu al vagó de cua.
En aquesta mateixa línia us posem un article de Joan Ollé, que podria ser un exemple de redacció, que porta per títol: “Ja ha arribat el temps de tardor”.
En aquesta portada us fem, també, una relació de les activitats que s’han programat per a aquesta última setmana d’octubre i per al mes de novembre.
El divendres 30 d’octubre, hi haurà un xerrada informativa sobre “La grip A” als Serveis Educatius del Ripollès. Va adreçada al col·lectiu d’ensenyants de la comarca de qualsevol nivell educatiu.
Com ja és habitual, el  mes de novembre, els alumnes d’Educació Infantil i Primària podran assistir a les audicions que es faran a Ripoll. Concretament el dijous 12, l’audició anirà a càrrec del grup de folk “Els amants de Lulú”, adreçat a CM i CS de Primària i, els dies 18 i 19 de novembre, la companyia “Pentina el Gat” farà l’audició per als alumnes d’Ed.Infantil i CI de Primària.
El dimecres 18 de novembre es commemorarà de nou “el dia de la ciència”, aquest any el científic que impartirà la conferència per als alumnes de quart d’ESO i Batxillerat serà el Sr. Jordi Casanova, amb el següent títol: Què podem aprendre de nosaltres mitjançant l’estudi de les mosques?

Ja ha arribat el temps de tardor

Ja ha arribat una altra vegada la tardor amb el seu carregament de llargs planys de violins i fulles mortes, d’edredons i abraçades, de roba que fa olor d’armari i de nostàlgia de París. I no arriba mai sola, sinó acompanyada per la memòria de totes les tardors ja viscudes: els amors, les ciutats, els capvespres, els refredats… La tardor no és una estació, sinó un estat de l’ànima ple de trens en via morta que només porten al passat.
No m’agrada la tardor, les tardors: són com un gaspatxo fumejant de fang i molsa, una ventada de serradures brutes, un nan coix i barbut sota un bolet o il·luminant jardins minerals de lluna freda. No m’agrada la tardor perquè les pluges han esborrat les xarranques de l’estiu, l’aire de les tardes fa olor de campana castellana i els grills de taronja oberta s’han tornat escorça de moniato. I a les paletes dels pintors ja no hi trobes blaus ni verds ni roses, només marrons que esgrogueeixen. La tardor és de color d’antibiòtic.
La tardor és la tos dels teatres, la llana que pica, el cafè amb llet que fereix llengua i llavis; és passar de la nuesa de la dutxa a un excés
-com les cebes- de capes de roba, és acomiadar-nos dels dits dels peus fins a mitjans de juny. És el mar vist des de la barrera, són els col·legials que, al sortir de classe, ja no tenen llum de tarda per il·luminar els seus deures.
Encara que també té els seus mínims avantatges: els mosquits se n’han anat de vacances, pots seguir atentament el camí d’una formiga carregant la molla de pa cap al zulo i, fins i tot, rellegir un llibre antic, fumant pipa i amb un gos somnolent com una alfombra cansada, als teus peus, a la llum i al caliu de la llenya que crema.
Però, sobrevolant-ho tot, hi ha el presagi de la neu, de les nadales i el Nadal. I aquest és l’autèntic horror de la tardor: que, disfressada d’abric d’entretemps, com un vertiginós tobogan, ens arrossega inexorablement des del topless de les enyorades platges d’estiu a l’uniforme de grum d’hotel del Pare Noel i a les samarres dels pastorets del pessebre.
Que arribi aviat l’abril, perquè puguem regalar roses en mànigues de camisa.

Joan Ollé

(SET X SET  El Periódico de Catalunya)