EL FET ARTÍSTIC AL SEGLE XXI

REFERENTS HISTÒRICS

Encara no tenim prou distància històrica, però ja portem gairebé un quart de segle viscut. 

Com a fets històrics a principi de segle està, sense dubte, l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York generat per Al Quaeda el 2001 (11 de setembre). Apareix doncs una etapa de terrorisme Internacional.

Fets com el que significà que el senyor Obama, negre, fos elegit president dels estats units fa creure que començà una era d´IGUALTAT.  També s´inicià el 2010 el que es coneix com a PRIMAVERA ÀRAB, amb caigudes de governs autoritaris com el d´Egipte, Líbia, Iemen i Tuníssia.

Cada vegada més és palesa una EMERGÈNCIA CLIMÀTICA GLOBAL. EMERGÈNCIA ECOLÒGICA MUNDIAL.

 

LOCALITZACIÓ ARTÍSTICA

Durant el Renaixement i Barroc el centre artístic mundial es pot considerar que fou ROMA, durant el segle XIX i principis del XX ho fou PARÍS I a partir de la segona meitat del XX el centre artístic mundial va ser NOVA YORK

Ara podem afirmar, per la globalització econòmica i social, que hi ha hagut una GLOBALITZACIÓ ARTÍSTICA, on cap ciutat és el que podem considerar centre artístic mundial.

La globalització[1] (anglicisme) o mundialització[2] o canvi global[3] és el conjunt de variacions en els sistemes socials o naturals (físics o biològics) els impactes dels quals no poden ser localitzats – ni socialment ni naturalment parlant – a cap lloc o conjunt d’indrets, sinó que afecten el conjunt de la Terra, la societat i els individus.[4]   (WIKIPÈDIA)

S´està veient de fa temps una voluntat de SUPERAR LA JERARQUIA CULTURAL que van portar les colònies dels segles XVII i XIX quan Europa va conquistar la resta del planeta.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

INTERDISCIPLINARIETAT CREATIVA

Desapareixen les fronteres entre les diciplines, i hi ha poca distància ja entre art, ciència i tecnologia.

COMPROMÍS SOCIAL

DEs del Realisme de la segona meitat del segle XIX, passant pel Realisme Social o pictòric dels muralistes mexicans, diverses tendències han fet de l´art una denúncia  i un crit social. Ara més que mai l´art és conscient que té un potencial que no s´ha de refusar i ha de valer per millorar el planeta.

 

ART DELS NOUS MITJANS (New Media Art)

La veu anglesa new media art es tradueix comuntment com a «art dels nous mitjans» i sol utilitzar-indistintament i simultàniament al costat d’altres termes com «media art», «art electrònic», «art multimèdia» o «art interactiu» per referir-se, en termes comuns, a l’art que aplica noves tecnologies a les pràctiques artístiques. 

 

El terme mitjà és el plural de medium. Un mitjà és, en termes comuns, una eina, una cosa que serveix per a un fi, però també un entorn, tant en el seu sentit material com cultural. En el context artístic, els mitjans fan referència als materials, metodologies, mecanismes, tecnologies o aparells mitjançant els quals es realitza una obra d’art. L’escultura o la pintura són mitjans artístics, però també ho són els materials específics amb els quals es realitzen (oli o marbre, per exemple). Així mateix, en un sentit ampli, es pot dir que la imatge és el mitjà de la pintura, com la paraula ho és el de la poesia.

 

No obstant això, en el context contemporani, el terme anglès mitjà sol aparèixer específicament vinculat als mitjans de comunicació, i en particular, sol usar-se com contracció de el terme « mass media». Tornant a la definició de mitjà, en un sentit ampli, els mitjans de comunicació són tots aquells instruments o formes que serveixen per a la transmissió i recepció de missatges (a gran escala en el cas dels maSS Media)

 

 

ART I INTERNET: EL POTENCIAL DE LA XARXA. NET ART

Dins dels arts dels nous mitjans, desde fa dècades sobresurt El net.art, anomenat també internet art o art en xarxa, o art de la realitat virtual.  Engloba un conjunt de pràctiques artístiques específiques d’internet que tenen les xarxes tecnològiques i/o socials com a espai de treball i alhora com a focus d’atenció. El terme va començar a ser utilitzat a mitjans dels anys noranta del segle XX per persones que experimenten amb les possibilitats artístiques de les xarxes digitals.

Aquest moviment va ser format per un grup d’artistes que l’han treballat des del 1994. Alguns dels primers membres d’aquest moviment són Vuk Ćosić, Jodi.org, Alexei Shulgin, Olia Lialina, Heath Bunting, Daniel García Andújar i Rachel Baker. 

El terme “net.art” també s’utilitza com a sinònim d’art per Internet i cobreix una gamma molt més àmplia de pràctiques artístiques. En aquesta definició més àmplia, net.art significa l’art que utilitza Internet com a mitjà, un art que no es pot experimentar de cap altra manera.

 

BIOART

Aquell art que reflexiona entorn els avenços a nivell biològic que ha tingut la humanitat. Tot aquell art que parla de conceptes com transgènics, clonatge, modificació genètica. (veure exemples de la pag 248 del llibre de text)

 

ART ACTIVISTA: ART PER TRANSFORMAR

Veure exemples de la pàgina 249 i veure´n de nous

 

ART ECOLOGISTA: LA CONSCIÈNCIA AMBIENTAL

Veure exemples de la pàgina 250 i veure´n de nous.

 

EL VIDEO ART..

 

DIFEREIX  DE LA VOLUNTAT NARATIVA DEL CINEMA.  MOSTRA RELACIÓ AMB L´AVANTGUARDISME I 

L´EXPERIMENTACIÓ ARTÍSTICA. SOVINT NO VOL REPRODUIR MIMÈTICAMENT LA REALITAT.

NEIX EL 1965 DE LA MÀ DE L´ARTISTA D´ORÍGEN SUDCOREÀ  Nam June Paik

ALTRES NOMS PROPIS:  Wolf Vostell, Mathew Bartney, Bill Viola. Agnès Varda, Antoni Muntades.

 

Cal diferenciar entre videoacció (Body Art, Land Art, Performance…) i video experimental (videoescultures, videoinstal.lacions, videoenvironament)

 

Cal recordar els nostres universals LA FURA DELS BAUS www.youtube.com/watch?v=Qx-WEL0_6Hk 

La relació entre art i videoart i els videoclips. beteve.cat/habitacio-910/lart-dels-videoclips/ 

 

ART APROPIACIONISTA

ART APROPIACIONISTA

L’art postmodern es caracteritza per la combinació de l’antic i el nou, el seu culte a la cultura popular i la influència dels mitjans de comunicació de masses. Els moviments artístics postmoderns són diferents i fins i tot discordants. L’apropiacionisme és un clar exemple d’aquest art i un dels moviments més polèmics que porta la postmodernitat.

L´apropiacionisme sorgeix a finals de la dècada dels setanta i finals dels vuitanta a Nova York. Neix com a resposta a altres moviments com el minimalisme i el conceptualisme, que representaven l’art per l’art.

 

El context de les obres i la seva justificació queden en un segon pla davant del protagonisme de la imatge. Llavors, l’apropiacionisme apareix, no per representar la realitat mitjançant una imatge, sinó per a re-contextualitzar treballs anteriors.

Busca el significat de l’obra, no és l’art per l’art. Els artistes apropiacionistes no ofereixen una imatge, ni tan sols una imatge que representi la realitat, busquen l’impacte pel que expressen amb les seves obres. Prima l’element de la narració.

El nom d’aquest moviment prové del concepte de «apropiació» perquè els seus artistes s’apropien d’elements d’altres obres per a crear una darrera obra completament nova a la qual es re-contextualitzarà donant-li un nou significat.

 

El terme va ser encunyat pel crític d’art Douglas Crimp, qui va organitzar l’exposició «Pictures«, a la qual va convidar a artistes que no treballaven amb imatges originals, sinó de les que s’apropiaven d’altres autors per jugar-hi i crear una nova narració.

 

Entre aquests convidats estaven Jack Goldstein, Sherrie Levine, Robert Longo, Troy Brauntuch i Philip Smith, i tots ells feien servir elements de mitjans de comunicació de masses, de la publicitat i dels clàssics de l’art per crear coses noves, dotat d’un significat diferent . Crimp era conscient que aquests artistes es sortien de el marc artístic de el moment i que, per tant, era necessari crear un terme que els caracerizada. Calia posar un nom a aquest moviment artístic i aquest és apropiacionisme.

 

Encara que com a moviment artístic sorgeix a la fi de segle vint, al llarg de la Història són molts els exemples d’apropiació. Els estudiants d’art sempre han après copiant, amb la imitació. Tota obra té les seves influències, fins i tot en les ciències. En l‘Edat Mitjana la música se solia compondre basant-se en altres cançons ja existents.

 

Hi ha obres d’art i creacions de Leonardo da Vinci creades a partir de l’apropiació d’idees i creacions de diferents àrees de coneixement, com l’art i la biologia. George Braque també fa ús d´objectes no artístics per crear els seus treball, com retalls de diaris. El moviment dadaista destacava per la seva apropiacionisme de revistes, diaris i fins i tot altres obres d’art, com un del seu majors exponents, Marcel Dumpchamp, va fer amb la Mona Lisa. Els artistes de l’opop-art també s’apropiaven d’elements que trobaven en els mitjans de comunicació massius. L’apropiació  ha existit sempre.

 

El fet que aquest moviment es basi en prendre prestats elements d’altres obres d’altres autors crea la polèmica de plagi que deteriora el seu reconeixement artístic. És un debat que encara està obert ja que hi ha molta controvèrsia pel que fa als drets d’autor i el copyright. A la dècada dels seixanta Andy Warhol ja s’havia enfrontat a diferents demandes pel seu ús de fotografies en les seves serigrafies. Mentre els seus detractors critiquen que no es tracta de cap art, sinó de plagi, seus defensors ho neguen ja que a l’haver-hi una re-contextualització el significat canvia i, per tant, l’obra també: és una obra diferent. Es reivindica la imatge i la seva forma d’interpretar-la.

 

Yasumasa Morimura és un dels màxims exponents de l’apropiacionisme en l’actualitat, a més d’un dels artistes més reconeguts procedents del Japó. Els seus apropiacions es converteixen en autoretrats divertits i teatrals, crítiques de la dura imposició cultural i econòmica de part d’occident a orient. D’aquesta forma, la majoria dels seus treballs estan basats en obres occidentals de la cultura d’Europa i Amèrica del Nord: clàssics de l’art europeu i icones de la cultura popular nord-americana. A més, ridiculitza els aspectes predeterminats i estereotipats en la societat, analitzant la identitat sexual, nacional i cultural. Rebutja la globalització insana que s’imposa als individus fent-los perdre la identitat, de la gran cultura occidental i el seu model econòmic i social que passen per sobre de les d’orient.

es.slideshare.net/skylat/el-apropiacionismo 
MORIMURA 

https://www.elledecor.com/es/arte/a26338813/morimura-artista-fotografia/

 

Art d´intervenció i escultura del s.XXI. Les rotondes i l´antiart

ART D´INTERVENCIÓ O ART INTERVENCIONISTA

El carrer es converteix en un espai de creació artística, intervenció social i cultura reivindicativa.

 Hi participen diferents artistes, professionals i amateurs 

 En elles es combina la bellesa visual amb la reivindicació, la utilització de diferents tècniques artístiques (pintura, grafiti, poesia) per a transmetre missatges en valors (igualtat, justícia social, medi ambient, alimentació sostenible…). I on la ciutadania s’involucra per a canviar el seu entorn més pròxim. 

-Referents històrics, antecedents: realisme social pictòric, muralisme mexicà, compromís social en l´art post sXX, art urbà.

-Exemples: Ai Weiwei, “Recordant” instal.lació 2009, la A de Joan Brossa a BCN  Brossa bcn i Antoni Llena, “David i Goliat” a Barcelona)

La intervenció artística proporciona i empodera a l’artista amb nous camins que faciliten processos reflexius i participatius de creació i co-creació; assolint una comunicació directa amb l’usuari final, es trenca la distància entre high art i low art, entre el que fins ara era un art oficial i un art alternatiu.

Els darrers anys hem sigut espectadors de la proliferació de noves formes i pràctiques de creació en l’àmbit de l’espai públicrelacionades amb una percepció canviant del concepte d’art. En aquest context en permanent mutació, l’art i l’espai públic han rebut aproximacions des de diferents disciplines, convertint-se en un focus d’interès comú de l’art, l’arquitectura, la sociologia i l’urbanisme

Instal.lació    V    Intervenció. 

L’art d’instal·lació és un gènere artístic d’ obres tridimensionals que sovint són específiques del lloc i dissenyades per transformar la percepció d’un espai. En general, el terme s’aplica als espais interiors, mentre que les intervencions exteriors sovint s’anomenen art públic , land art o intervenció artística ; tanmateix, els límits entre aquests termes es superposen. L’art de la instal·lació pot ser temporal o permanent. 

 

El carrer es converteix en un espai de creació artística, intervenció social i cultura reivindicativa.

ESCULTURA DEL S XX

CAL TENIR PRESENTS TOTS ELS I LES ESCULTORES PRESENTS AL LLIBRE.

TAMBÉ PODER RELACIONAR-LOS AMB UN MOVIMENT CONCRET SI ES DÓNA EL CAS.  TENIR PRESENT EL LLENGUATGE ESCULTÒRIC PER PODER USAR-LO QUAN CALGUI. 

S´ADJUNTA L´INDEX D´ANÀLISI FORMAL DE LA PINTURA, ESCULTURA I ARQUITECTURA, AIXÍ COM UN DOCUMENT ON S´ANALITZEN ALGUNS DELS AUTORS DEMANATS.

ESCULTURA DEL SEGLE XX I XXI Escàners de les obres del llibre:  https://drive.google.com/file/d/1NQ1YlQjuYTredRfzEZXFWznKT5eBmRw_/view

 

L´anti-escultura. Les rotondes postmodernes

www.ara.cat/societat/rotondisme-lart-lera-del-totxo_1_2339039.html 

  ESCULTURA i ESPAI URBÀ

L´escultura ha estat present en l´art desde els seus inicis. El que la diferencia de la resta d´arts és la seva corporeïtat. Al segle XXI apareix un element que accelera la movilitat de les persones la majoria de les quals es desplacen en cotxe habitualment. LES ROTONDES. Cal ocupar-les amb quelcom. Bones o males escultures estèticament parlant? Reflexionem-hi.

Extret de Hoy.es:

“La petita rotonda de la carretera de Salamanca ja està ultimada i presidida per una escultura que ha captat l´atenció de conductors i passejants.

El regidor David Dóniga explica que ha estat donada per l´escultor Juan Pedro Sánchez i que es tracta d´un tronc de dona papallona, ​​amb el qual         s´expressa ira, ràbia i enuig davant la violència masclista, amb la natura i els animals.”

www.ara.cat/societat/rotondisme-lart-lera-del-totxo_1_2339039.html

www.aacadigital.com/contenido.php?idarticulo=49

REPASSEM L´ESCULTURA AL SEGLE XX:

Totes les avantguardes eminentment pictòriques van tenir una mostra escultòrica:

 

 

https://sites.google.com/site/artsartistes/2-l-escultura-al-segle-xx