David Hume (1711-1776) va néixer a Escòcia el segle XVIII (Edimburg). El 1735, amb només vint-i-tres anys, va començar la seva obra més important: «Tractat de la naturalesa humana», una vegada publicada no va tenir l’acolliment que ell esperava. Va intentar entrar a la universitat d’Edimburg i Glasgow, però no el van acceptar per les seves idees filosòfiques i polítiques, va ser acusat d’heretge i ateu.
Se’l considera el més important dels empiristes britànics. Els empiristes diuen que el coneixement racional no depèn de la suposada existència d’idees innates, sinó que es fonamenta en l’experiència. La raó humana no és autosuficient sinó que depèn de la sensibilitat. En les seves reflexions sobre ètica, David Hume, és un dels màxims exponents de l’emotivisme moral. L’emotivisme moral és un moviment filosòfic que considera que l’autèntic fonament bàsic de la moral són les passions i no la raó.
La filosofia de Hume tindrà una gran influència en la filosofia moderna i contemporània; Kant va reconèixer que David Hume el va despertar del somni dogmàtic.
Les seves obres més destacades són:
- Hume, D. (1739). Tractado de la naturaleza humana. Madrid. Editora nacional, 1981. Traducció Félix Duque
- Hume, D. (1740). Resum del tractat. Barcelona. La Busca Edicions, 2006. Traducció Miquel Costa.
- Hume, D. (1748). Investigacions sobre l’enteniment humà. Barcelona. Edicions 62, 1998. Traducció J.M.Sala-Valldaura.
- Hume, D. (1751). Investigació sobre els Principis de la Moral. Barcelona. Edicions 62, 1994. Traducció Miquel Costa.
1. La ciència de la naturalesa humana
La ciència de la naturalesa humana té com a objectiu examinar amb un criteri rigorós els principis que regulen el nostre enteniment i poder determinar els límits del coneixement humà.
Hume utilitza un mètode semblant al que utilitza la ciència newtoniana (mètode experimental). A partir dels elements més simples de la ment humana (les percepcions simples seran els àtoms de la ment) vol explicar quines forces actuen sobre elles per tal d’agrupar-se i crear tot el coneixement humà.
Totes les ciències estan relacionades amb la ciència humana, per això aquesta és la més important de totes. La ciència humana serà el fonament de tots els altres coneixements i possibilitarà el seu desenvolupament.
“Es evidente que todas las ciencias se relacionan en mayor o menor grado con la naturaleza humana […] En vez de conquistar de cuando en cuando un castillo o una aldea en la frontera, marchemos directamente hacia la capital o centro de estas ciencias: hacia la naturaleza humana misma; ya que, una vez dueños de ésta, podremos esperar una fácil victoria en todas partes. […] podremos esperar establecer sobre ellos una ciencia que no será inferior en certeza, y que será muy superior en utilidad, a cualquier otra que caiga bajo la comprensión del hombre.”
Hume, D. (1739). Tractado de la naturaleza humana. Madrid. Editora nacional, 1981. Traducció Félix Duque. Introducción, XIX-XX)
2. Distincions entre percepcions
2.1 Pel que fa a la seva vivacitat: Impressions i idees.
- Impressions: les percepcions més vives.
- Idees: representacions o còpies de les impressions. Són més dèbils, menys vives.
9.1 Hume: Les idees i les impressions
2.2 Pel que fa a la seva estructura: simples i complexes.
Les idees i impressions simples no es poden descompondre, les complexes estan formades per combinacions d’idees o impressions simples: (=Newton)
“Les percepcions simples (impressions o idees) són tals que no admeten distinció ni separació.”
- Les idees i impressions complexes són el resultat de la unió de diverses percepcions simples per part de l’enteniment.
2.3 Pel que fa a la seva procedència: sensació i reflexió
- Les percepcions de sensació són les que provenen dels nostres sentits (colors, olors, etc.).
- Les percepcions de reflexió són les que fan referència a estats interns de la ment, com són les passions, emocions, etc.
3. Relacions entre els elements de la nostra ment
3.1 Impressions-idees simples: Principi de la “còpia”:
“totes les nostres idees simples, en la seva primera aparició, es deriven d’impressions simples que corresponen i representen exactament.” Hume no accepta les idees innates: No hi ha cap coneixement que pugui ser independent de l’experiència, no hi ha cap coneixement que pugui ser independent de les dades sensibles.
3.2 Impressions-idees complexes:
El principi de còpia no actua entre les idees i les impressions complexes: “… moltes de les nostres idees complexes no tenen impressions que els corresponguin, així com que moltes de les nostres impressions complexes no estan mai exactament copiades per idees.” Tota idea composta, o és còpia d’una impressió composta, o ha estat composta a partir d’idees simples que sí que són còpies d’impressions simples. Hume posa com a exemples les idees de “muntanya d’or” que és una idea composta que no correspon a cap impressió, però que ha estat formada a partir d’altres idees més simples (“muntanya”, “or”), a les que sí que corresponen impressions. Els que no han tingut mai cap impressió de so (sords) no tenen la possibilitat de crear una idea de so; no poden imaginar un acord de guitarra.
3.3 Connexió i associació d’idees:
Entre les idees hi ha “una mena d’atracció, que té al món mental efectes tan extraordinaris com en el natural, encara que les seves causes siguin en gran part desconegudes”. Aquesta “atracció” és “com una força suau que normalment preval” (=Newton). Les lleis associatives per les quals una idea tendeix a portar de forma natural a una altra idea són tres:
- Semblança: Quan una idea es presenta a la ment, aquesta pot evocar a altres idees que tenen característiques o qualitats similars.
- Contigüitat (espai o temps): Les idees que es presenten juntes en el temps o en l’espai tendeixen a associar-se.
- Causa – efecte: Davant d’un esdeveniment la nostra ment crea una expectativa de futur. És a dir, espera que certs fets em provoquin d’altres tal com ho van fer en el passat.
9.2 Hume: Associació de les idees
4. Tipus de coneixement
4.1 Relació d’idees
Les matemàtiques utilitzen aquest tipus de coneixement. Fan servir únicament el raonament, no utilitzen l’experiència empírica. Ens donen un grau màxim de certesa. Es basen en el principi de no contradicció, pensar el contrari és impossible. No ens informen de com és el món.
4.2 Qüestions de fet
Les ciències empíriques (física, química, biologia…) fan ús d’aquest tipus de coneixement . Es basen en l’experiència, no es pot deduir la seva veritat o falsedat sense recórrer a l’experiència. No ens donen un grau de certesa tan gran com les relacions d’idees. No és un coneixement necessari, ja que pensar el contrari no és una contradicció. Ens informen sobre com és món.
5. Criteri de veritat
5.1 No podem anar més enllà de l’experiència sensible
El límit del nostre coneixement són les impressions, l’experiència.
Per saber si una idea és veritable, és real, hem de buscar la impressió de la qual procedeix. Si podem trobar-la, serà real (veritable) i en cas contrari, serà una ficció (falsa o no significativa).
“I quan sospita que un terme filosòfic no té cap idea a ell annexa -cosa molt freqüent- pregunta sempre: de quina impressió deriva aquesta idea? I en cas de no poder-s’hi adduir cap impressió, conclou que el terme és del tot irrellevant. Així és com examina les idees de substància i essència, i fora desitjable que aquest mètode rigorós, fos més practicat en tots els debats filosòfics.” Hume, D. (1740). Resum del tractat. Barcelona. La Busca Edicions, 2006. Traducció Miquel Costa.
5.2 Hume aplicant aquest criteri de veritat critica la idea de substància.
No hi ha cap impressió que correspongui a la idea de substància. La substància no és una olor, un color, un sabor…, no és una cosa que veiem, sentim o toquem… El que veiem, sentim o toquem, són els accidents de la substància, però no la substància.
Hume critica la idea de substància, ja sigui material, referida als objectes corporis independents de la nostra ment (món), com immaterial, referida al Jo o Déu. Sosté que no hi ha cap raó que asseguri de manera convincent l’existència de cap d’aquests tres tipus de substàncies.
“No tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees d’allò que es deriva d’alguna impressió, i no tenim cap impressió de cap substància —ja sigui material o espiritual. No coneixem res més que qualitats i percepcions particulars.” Hume, D. Resum del tractat. Barcelona. La Busca Edicions, 2006. Traducció Miquel Costa.
6. Crítica a la idea de causalitat necessària
6.1 Idea de causalitat necessària
La idea que hi ha un lligam real i necessari entre causa i efecte ha estat molt important en la tradició filosòfica (Aristòtil, filosofia escolàstica, Descartes, Locke, Berkeley…). Fins a Hume s’ha cregut que tot fet té una causa i que aquesta ha produït aquest fet necessàriament. Aquesta relació és la base de totes les inferències sobre el futur. La inducció es basa en el fet que el futur serà com el passat, que la naturalesa transcorre d’una manera uniforme: aquells fets que s’han produït connectats, es mantindran connectats en el futur. Si coneixem la causa, podrem deduir amb tota seguretat el seu efecte.
6.2 Crítica a la connexió necessària entre causa i efecte
La idea de connexió necessària entre la causa i l’efecte no supera el criteri de veritat. Per una banda, tenim la impressió d’allò que considerem causa i, per altra, la impressió d’allò que considerem efecte, però no tenim cap impressió que es correspongui amb aquesta connexió necessària entre els dos esdeveniments.
“Però juntament amb aquestes circumstàncies se suposa comunament que hi ha una connexió necessària entre la causa i l’efecte, i que la causa posseeix alguna cosa que anomenem poder, força o energia. La qüestió és: quina és la idea annexa a aquests termes?” Hume, D. Resum del tractat. Barcelona. La Busca Edicions, 2006. Traducció Miquel Costa.
L’experiència no ens pot demostrar que tot fet hagi de tenir necessàriament una causa:
“La veritable qüestió és si tot objecte que comença a existir ha de deure la seva existència a una causa i jo afirmo que això no és ni intuïtivament ni demostrativament cert.” Hume, D. Tractat de la naturalesa humana. Part III, Secció III.
6.3 Establim les relacions causals a partir de l’experiència
Establim una creença o suposició sobre una relació causal a partir d’una associació d’idees basades en l‘hàbit i el costum. Aquesta relació mai no serà del tot segura, però sí que ens dona confiança indispensable per poder viure i tenir coneixement sobre el món. La constància que dos fenòmens succeeixin un després de l’altre, fa que tendim a entendre el primer com la causa del segon. Quan imaginem que dos fets estan connectats causalment és perquè convergeixen tres circumstàncies:
- Contigüitat en el temps i en el lloc. Els dos fets apareixen en llocs propers i el temps transcorregut entre la causa i l’efecte no és gaire gran.
- Prioritat en el temps. La causa apareix abans que l’efecte.
- Conjunció constant entre causa i efecte. El vincle entre causa i efecte ha succeït moltes vegades en el passat.
 Trobeu alguna connexió causal que s’hagi establert a partir del costum i l’hàbit (una successió constant en el passat) i que després hagi deixat de repetir-se. |
6.4 Desapareix la certesa en la ciència
Les ciències empíriques (qüestions de fet) utilitzen la inducció. El nostre coneixement sobre fets no observats es basa en la creença. Del fet de veure el carrer mullat, inferim que ha plogut, però aquest fet no observat (ha plogut) és fruit que moltes vegades en el passat hem vist ploure i immediatament que el terra es mullava. De l’efecte (el terra mullat) inferim la causa (ha plogut). La crítica de la inducció implica que les lleis científiques no són del tot segures. El coneixement científic ha d’acceptar una certa dosi d’incertesa i revisió constant. Ja no podem assegurar que una llei científica sigui vàlida per sempre; només podem afirmar que és vàlida dins del marc actual de coneixement i observacions.
“És evident que tots els raonaments referents a qüestions de fet estan basats en la relació de causa i efecte, i que no podem mai inferir l’existència d’un objecte a partir d’un altre, llevat que estiguin connectats entre si mediatament o immediatament.”
Hume, D. Resum del tractat. Barcelona. La Busca Edicions, 2006. Traducció Miquel Costa.
9.4 Hume: L’exemple de les boles de billar
9.5 Hume: La relació causal es basa en l’hàbit i el costum
9.6 Hume: Moltes de les qüestions de fet estan basades en una relació causal
9.7 Hume: La inducció no ens dona seguretat absoluta
7. Crítica a la idea de món
7.1 Crítica: no existeix la impressió que origina la idea de món
La substància extensa és una idea ficticia, no tenim cap impressió dels objectes materials, només tenim un conjunt de qualitats que apareixen en la nostra ment com a impressions, però no tenim la impressió d’un objecte com a substància.
7.2 La relació causal no pot demostrar l’existència del món
Alguns filòsofs (Descartes, Locke) havien justificat l’existència d’objectes materials (extensos) a partir de la relació causal. Creien que les impressions que tenim sobre el món demostren l’existència d’aquest, ja que el món és la causa de les nostres impressions de sensació. Si no hi hagués un arbre que està davant de nosaltres, no el podríem veure; l’arbre és la causa i la percepció (impressió) de l’arbre en la nostra ment és l’efecte.
Segons Hume, afirmar que existeix una realitat extramental com a causa de les nostres impressions és una inferència invàlida, ja que s’intenta establir una relació causal entre una impressió (la percepció de l’arbre) i una realitat exterior (l’arbre) de la qual no hem tingut mai una impressió. Aquesta relació causal no s’ha establert a partir de l’experiència. La relació entre la causa i l’efecte només està justificada a partir d’una associació d’idees basades en l’hàbit i el costum. Així, només podem conèixer les impressions però no podem saber d’on han sortit aquestes impressions, per tant, no podem dir que existeix una realitat (el món) que les causi.
9.8 No podem demostrar l’existència del món
7.3 La naturalesa humana ens imposa la creença en un món
Per la coherència i la constància de les nostres impressions, imaginem l’existència d’un món independent de la nostra ment; la naturalesa humana ens obliga a imaginar-ho. Com a exemple d’això, Hume ens diu que una persona en retornar a la seva habitació troba el llit, la taula, la cadira el lloc de sempre, això li fa creure (imaginar) que quan no es troba a la seva habitació les coses continuen existint.
“…aquesta coherència en els canvis és una de les característiques dels objectes externs, igual que ho és la constància.”
9.9 Hume: Estem obligats a imaginar un món independent de la nostra ment
| Esteu d’acord que l’única cosa que tenim accés és al món fenomènic, el món que apareix en la nostra ment, i el que acostumem a pensar que hi ha al darrere és incognoscible del tot? Puc estar segur que estic veient i tocant una taula, però puc assegurar que aquesta taula que s’està representant en la meva ment té una existència externa de la meva ment? |
8. Crítica a la idea de jo (identitat personal)
8.1 Crítica: no existeix la impressió que origina la idea de Jo
La idea de Jo no supera el criteri de veritat, és una idea fictícia. La nostra identitat mai serà captada pels nostres sentits. No podrem atrapar-nos a nosaltres mateixos, mai no podrem trobar el substrat que suposem que hi ha per sota de les nostres impressions i les nostres idees.
9.10 Hume: La idea de jo no té significat
8.2 La naturalesa humana ens imposa la creença de la nostra identitat
La imaginació ens obliga a configurar un substrat invariable en el qual es recullen les impressions i idees. És una força natural que ens impulsa a la ficció, d’un Jo invariable que seria el teatre on es representen tots els elements de la nostra ment (impressions i idees).
“… sigui quina sigui la inclinació natural que ens porti a imaginar aquesta simplicitat i identitat. La comparació del teatre no ens ha de confondre: són només les percepcions les que constitueixen la ment, de manera que no tenim ni la noció més remota del lloc en què es representen aquestes escenes…,” (Tractat de la naturalesa humana)
Jesús Palomar ha fet una recreació animada d’un fragment del “Tractat sobre la naturalesa humana” i un muntatge humorístic de l’Shrek comparant el Jo amb una ceba: Hume, Shrek i les cebes.
| La teva identitat de gènere (femení, masculí, neutre) la pots captar a través de la informació sensorial? La idea del teu gènere és una idea clara? |
9. Crítica a la idea de Déu
9.1 Crítica: no existeix la impressió que origina la idea de Déu
Hume defensa una postura agnòstica: L’existència de Déu no es pot demostrar racionalment així com tampoc no es pot demostrar la seva no existència.
Hume, aplica el seu criteri de veritat: només podem saber que una idea és vertadera, si podem dir de quina impressió prové. Com que no tenim cap impressió de Déu, podem concloure que aquesta idea, que no té el seu origen en l’experiència sensible, és una idea falsa o sense significat.
9.2 La relació causal no pot demostrar l’existència de Déu
Sobre l’existència de Déu, hi ha hagut una llarga tradició filosòfica que ha utilitzat l’argument cosmològic per demostrar la seva existència. Tant Descartes com Locke havien fet servir el principi de causalitat per demostrar l’existència de Déu. El punt de partida d’aquest argument és l’existència del món que ens apareix ordenat i intel·ligent. L’origen d’aquest món tan ordenat no es pot explicar a partir d’ell mateix, algú l’ha d’haver projectat i dissenyat. És necessari un ésser, Déu, que sigui la causa del món. Déu ha de ser l’última raó de les coses.
Segons Hume, aquesta inferència és injustificada, perquè no va d’una impressió a una altra, sinó de les nostres impressions a Déu, que no és objecte de cap impressió.
Tal com passava amb la crítica a la idea de món, aquesta relació causal, Déu causa del món, no s’ha establert a partir de l’experiència. Mai hem tingut una impressió de Déu i immediatament l’aparició del món i dels humans. La idea de Déu no és còpia d’una impressió, és solament una idea fruit de la imaginació. Així, només podem conèixer les impressions, però no podem saber d’on han sortit aquestes impressions, per tant, no podem dir que existeix una realitat (Déu) que les causi.
9.11 Hume: Crítica a la demostració de Déu
10. Conclusió
10.1 Escepticisme mitigat
Hume defensa un escepticisme moderat. Ens farà desconfiar de la raó, ens allunya del dogmatisme. Amb el seu escepticisme reconeix la debilitat de la raó humana i la insuficiència de l’experiència per justificar les relacions causals i les idees de Jo, Món i Déu. Però el mateix temps, una part no racional de la naturalesa humana ens obliga a creure amb moltes d’aquestes idees.
“Puc acceptar, encara més, he d’acceptar el corrent de la natura, i sotmetre-hi els meus sentits i la meva entesa” (Tractat de la naturalesa humana).
10.2 La utilitat de la filosofia
- La producció de plaer (=art)
“Siento crecer en mí la ambición de contribuir a la instrucción de la humanidad, y de ganar renombre por mis invenciones y descubrimientos. Estos sentimientos surgen en mí de un modo natural en mi disposición presente, y si tratara de disiparlos cosa, siendo que me perdería un placer: y esté es el origen de mi filosofía.” Hume, D. (1739). Tractado de la naturaleza humana. Madrid. Editora nacional, 1981. Traducció Félix Duque (p.424)
- Antídot contra el dogmatisme que és sempre perillós (supersticions, fanatisme religiós…).
“[…] me atrevo a recomendar la filosofía, y no tengo reparo alguno en preferirla a la superstición de cualquier clase o denominación. […] si la filosofía es correcta, puede ofrecernos únicamente sentimientos serenos y moderados. […] Hablando en general, los errores en materia de religión son peligrosos; los de la filosofía, solamente ridículos.” Hume, D. (1739). Tractado de la naturaleza humana. Madrid. Editora nacional, 1981. Traducció Félix Duque (p. 424-425)