Les coses estan malament, però cal ser optimistes

internat-01Dilluns, dia 14, comencem un nou curs acadèmic. Quanta feina als nostres IES, a totes les escoles!! Les coses estan malament i els temps que corren – per l’educació – no són fàcils, potser no ho estan estat mai. Però cal ser optimistes.

Moltes vegades volem millorar el nostre món, però ens sentim molt petits per a dur-ho a terme. Per això volia presentar-vos avui dos produccions audiovisuals, ben diferents que –cadascuna a la seva manera – m’han fet pensat en la necessitat de ser personalment optimistes. No ens hem de rendir mai, cal que fem sempre tot el que puguem
Una és un excel·lent documental francès de llarga durada, “Home” (2009), de Yann Arthus-Bertrand. Ens parla de tenir cura del nostre planeta i – us ho dic de debò – les imatges, la música i el text sonor són increïbles. Demaneu-me’l si el voleu veure.
internat-03És una superproducció, digna de pantalles IMAX, que se suma al repte ecològic. La narració – que va in crescendo – mostra el gran canvi que ha experimentat el nostre planeta – a pitjor, s’entén – en els darrers anys. Ara bé, el seu missatge global és optimista ja que considera que encara som a temps per a invertir la tendència destructora.
L’altre producte és una història, una pel·lícula comercial, per entendre’ns. Però ofereix l’encís d’allò que sembla “de debò “. Potser l’heu vista. Hi treballen, entre d’altres, en Clive Owen i la Naomi Watts, que ho fan “guai”. En castellà el títol és “The International (Dinero en la sombra)“. És una coproducció anglesa, alemanya i nord-americana del 2009. Planteja el concepte de “l’escàndol financer” del sistema bancari.
Us faig cinc cèntims de la història: l’agent de la Interpol Louis Salinger i una ajudant de fiscal de Manhattan, Eleanor Whitman, són a punt de destapar un escàndol de venda d’armes a països del tercer món a través d’un banc encobridor amb seu a Luxemburg . Comencen els assassinats, persecucions que arriben a tocar a candidats a la presidència de països occidentals. Tot es basa en una apassionant intriga política escrita per Eric Singer i dirigida per l’alemany Tom Tykwer. Es planteja una mena d’enfrontament sense equilibri de forces, un David contra Goliat. Total: escenes enregistrades arreu del món, amb un interès creixent de la narració i unes consideracions sobre la corrupció i la dificultat per netejar de debò el sistema financer internacional.
internat-02En aquest sentit, sembla que estem davant d’una narració pessimista, on no cal confiar en la justícia sinó només en les persones concretes. Qui procura fer el correcte es veuen obligat a vendre, en part, la seva ànima al diable.
En un context com l’actual, de crisi econòmica i de recel cap al sistema financer mundial, per descomptat aquest film no és del que retornen la confiança cap als bancs.

La trama s’inspira en un cas real: la caiguda del Banc Internacional de Crèdit i Comerç, fundat per Agha Hasan Abédi a Karachi, Pakistan, als anys 70. El banc es va implicar en negocis de tràfic d’armes, exèrcits de mercenaris i suport al terrorisme. Al Regne Unit i els Estats Units es van destapar les seves tèrboles maniobres el 1991, quan el banc es va declarar en fallida. Segons el guionista Erin Singer, l’escàndol del BCCI va ser “el major delicte comès per una empresa en tota la història”.
En fi: bones imatges, bon cinema, interessants reflexions i cinefòrums. Que tinguem un bon inici de curs.

Gent “normal”: passem a l’acció, però fem-ho bé!!

schroeders-elefante1Acabo de llegir a la revista Time d’aquesta setmana un article que m’ha fet pensar. Crec que pot servir per a molt en aquest inici del curs acadèmic 2009-2010.

La gent normal, és a dir, nosaltres!!!, les persones que no som ni molt rics ni molt pobres, ni molt llestos ni uns imbècils, ni uns sants ni un malvats, ni uns individus super-forts/es o super-guapus/es ni tampoc uns “pets”, sabem que a la nostra societat es poden fer millor moltes coses.

Voldríem que no hi hagués violència però sí fidelitat i conviccions fortes; voldríem que la gent s’estimés però no només per “aparences o – pitjor – interessos”; voldríem que els polítics treballessin al servei del bé comú i no per a enriquir-se o creure’s no-sé què… Però no tenim molts mitjans per a aconseguir-ho: ni diners (com en gates o com els que venen drogues o pornografia), ni armes (com els dictadors o els Estats), ni l’autoritat moral (com el Papa de Roma o alguns filòsofs nets), ni tampoc som uns Nobel o uns líders extraordinaris. la cosa “sembla que està crua”.

Què ens queda? Potser una cosa de la que parlen – a l’article de Bruce Crumley a què em refereixo des del principi – en Bayou i en Domergue i altres ximplets com aquests, que estaran de moda uns dies: la picardia, el mirar de dir les coses de manera que se’ns escolti i se’ns entengui. La gran sort és que, en allò que proposem, hi creiem: no és un mitjà, una moda, un “trend”, és una finalitat: fer millor la gent, fer millor elmón, amb llibertat. Malment qui instrumentalitza els seus esforços només per a ell o ella mateix/a!!

hands_togetherTotal: són tres receptes, o principis, o “línies mare”:

  1. Get wired: fer servir websites, xarxes socials i l’e-mail per a convocar – en espais reals o virtuals – força gent; i fer un ús intel·ligent del vídeo – o del testimoni que es pugui –  per a assegurar-ne l’impacte
  2. Get creative: bon rotllo, aquí no s’insulta a ningú ni es trenca res… som “positius”, “afirmatius”. Volem salvar elmón, fer-lo millor, no pas destruir-lo
  3. Get the press: la clau és motivar als comunicadors professionals (periodistes, assagistes, opinions makers, gent de la publicitat,…). Cal que les demostracions que podem fer des dels nostres petits llocs (Girona, Manresa, un racó de Gràcia o de L’Hospitalet, Móra d’Ebre, o el que sigui) arribin arreu (TV, diaris importants, etc.).

Penso que ho podem aplicar a “Salvem, la Filosofia, ara!”, a “Una política millor és possible” o a ” Som Europa!”.  O a les tres: ens hi posem a treballar?

Cracòvia: unes setmanes d’agost. Una experiència més

CracòviaAquest estiu del 2009 tinc la sort de passar ben bé tres setmanes a Cracòvia. La dita polonesa “Cracòvia no va pas ser feta en un dia” recorda que és una ciutat amb una història llarga i rica. No hi havia estat mai. Visc a una residència universitària, de construcció recent, assolellada i al costat d’un parc. Per a arribar al bell mig de la ciutat només em calen quatre parades de tramvia – el n. 8 – o una passejadeta a peu.

No faré aquí una explicació detallada, ni tampoc definitiva. Fins ara m’ha impactat molt el centre de la ciutat, tota la zona al voltant de la Plaça del Mercat (on hi ha la Torre de l’Ajuntament, la Llotja dels Teixits, l’església de Santa Maria i llocs adients per a prendre-hi cervesa local, com la Tyskie, o d’altres). He estat també al Wawel, la muntanyeta central de la Polònia mil·lenària, una mena d’ “acròpolis polonesa”. Des del 1320 la Catedral del Wawel va ser el lloc de coronació i sepultura dels reis (especialment els Jagellons) i és el panteó dels grans herois nacionals i el lloc de culte dels sants Estanislau i Eduviges.

En els primers dies m’he recorregut tot el que he pogut: monuments, el barri jueu del Kazimierz (i la vergonya del gueto que es va fer a l’altra banda del Vístula durant l’ocupació nazi), esglésies a dojo, la Universitat Jagellònica (el famós “Collegium Maius”) on va estudiar Arts Liberals des de 1491 en Copèrnic, el jove de Torun. Però de tot això ja en vaig parlant al Facebook.

De les explicacions de Wikipèdia – ben feta – en trec que Cracòvia és la segona ciutat més important de Polònia després de la capital, Varsòvia. Té uns 750.000 habitants i ha estat un centre científic, cultural i artístic del país i de tota l’Europa central. Molts la consideren encara ara el cor de Polònia. Té una història de més de mil anys.

xs-crac-col_maius-2

Al pati del Collegium Maius (Universitat Jagellònica), on va estudiar Copèrnic

Anem a la història recent: després de recuperar la independència nacional al final de la Primera Guerra Mundial, el setembre de 1939 Cracòvia va ser ocupada pels nazis – com la resta del país – i es va convertir en la capital dels territoris ocupats polonesos. Hi van situar força camps de concentració – i d’extermini!! -, tristament famosos, com el ben conegut d’Auschwitz-Birkenau, on he estat recentment. Tot i que la guerra hi va fer alguns danys, Cracòvia va sortir-se’n  globalment bé dels bombardeigs i de les destruccions massives.

Va perdre això sí molts d’habitants, sofrint la deportació de gran part dels seus ciutadans jueus. També més de 150 professors i científics de la Universitat Jagellònica, reunits a l’aula 56 del Collegium Novus, van ser detinguts i empresonats: la majoria van morir. Els esdeveniments específics que van envoltar el gueto jueu es descriuen a la pel·lícula biogràfica “La llista de Schindler”, basada en el llibre de Thomas Keneally. Hi he passat també pels llocs del film, que són reals.

xs-crac-schlinder-2Després de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va controlar el país. Intenta disminuir la influència dels cercles artístics i culturals de Cracòvia, a més de pretendre destruir la religiositat i qualsevol manifestació en favor de la llibertat de les persones. Un exemple que se n’ha fet paradigmàtic és la creació d’una nova ciutat, Nowa Huta, on s’hi construeix la fàbrica de producció d’acer més gran del món en aquell temps. L’objectiu fou el d’atreure treballadors socialistes per contrapesar el pes dels “intel·lectuals capitalistes”. Tot i que el projecte sembla una bogeria, es va dur a terme: era la ciutat modèlica del socialisme real. Un fracàs absolut: són conegudes les anècdotes relatives a l’aixecament popular d’una creu i a la construcció clandestina de l’església de la ciutat. També l’he visitat. Tinc un amic que treballa al Museu del Comunisme: hi aniré un dia d’aquests.

Tot això no va aconseguir canviar la manera de ser ni la cultura dels cracovians: he vist la gent i visitat els llocs, dins i fora de Cracòvia. Per exemple, els Santuaris, com ara els de Jasna Góra o el de la Divina Misericòrdia. També la Universitat va resistir a la imposició de la dictadura comunista.

El 1978 la UNESCO va inscriure Cracòvia a la llista del patrimoni de la Humanitat.
La resta de coses de la meva estada estiuenca aquí us les explicaré al Facebook o personalment. Les fotos al Facebook són fàcils de trobar
Bones vacances 2009!!