L’Isaac Jauli em va explicar la següent història:
“Hi havia un home que estava a l’hospital, en estat per morir-se i que era la sorpresa de tots els metges. Tots els paràmetres vitals els tenia de manera tal, que el que s’esperava era que estigués mort; no se’n sabien avenir!
Un dia, va venir la seva dona, de la qual s’havia separat feia ja algun temps, i va demanar que els deixessin sols. Es va asseure al costat del moribund i es va sincerar amb l’home que havia estat el seu marit. Després d’una bona estona d’estar allà plegats, la dona se’n va anar i al cap de poc d’haver marxat, l’home es va mori”r.

Passa sovint que es porten ressentiments durant anys. Si fóssim capaços de veure el mal que això fa! Cada vegada hi ha més professionals del camp de la salut que coincideixen en què la majoria de malalties que tracten tenen la causa generadora amb problemes emocionals, amb conflictes no resolts, especialment amb el ressentiment.
Referent a aquest tema existeix una investigació, diria que molt seriosa, per part del Dr. Hamer i “La nova medicina alemanya”, que relaciona molt directament els traumes emocionals no resolts amb el càncer.

“No perdonar és ser presoner del passat”. A l’evangeli Jesús ja encoratjava a “perdonar setanta vegades set”, perquè no perdonar implica que un es rendeix, sense saber-ho, al control de l’altre, ja que qualsevol iniciativa de l’altre és presa com una provocació que genera conflicte.
Per altra part, no podem llençar damunt dels altres les nostres emocions negatives. Si a més aquestes van molt carregades d’energia, encara ens l’hauríem d’estar més, perquè les vibracions s’escampen com un virus.
Ens pot haver passat en alguna ocasió de generar o ser part d’un conflicte, com podria ser el d’haver faltat, per les raons que siguin, el respecte als alumnes, a tot el grup o a algú en concret. Aquestes situacions ens produeixen malestar, i l’indicador, l’aparell de mesura d’aquest malestar, es troba dins nostre. Sempre que actuem de manera impròpia veurem, si ens observem, que tenim com un pes, un bloqueig, que ens recorda que no hem actuat d’acord amb la nostra consciència i que hem transgredit l’equilibri; llavors el que cal és tornar a restablir-lo.
El primer pas per restablir-lo passa per fer les paus amb els alumnes, és a dir, disculpar-se i explicar breument el què t’ha passat. Amb aquest gest es posa de manifest als alumnes que s’és capaç de reconèixer els propis errors, que tots estem aprenent. Això enlloc de fer perdre, diguem-ne, autoritat, produeix tot el contrari; ajuda a enfortir-la, però ja no és una autoritat basada en la por, sinó que és una autoritat moral, guanyada per aquesta manera de fer, que als ulls dels alumnes es transforma en una espècie d’admiració.

Durant la 2ª guerra mundial, un professor de l’American Sunday School que estava en el Pacífic va capturar un soldat japonès. Anant cap el campament, l’americà va comprovar que aquest presoner parlava anglès.
“Saps què?”, va dir el soldat japonès. “Jo havia estat cristià”.
L’americà va rumiar una estona i digué:
“Per què vas abandonar el cristianisme?”
Una mirada de sorpresa es mostrà en el soldat japonès, i ell replicà amb cara desconcertada:
“Com puc ser soldat i encara continuar sent cristià?”
Extret del llibre “Peace pilgrim”

Si el planeta Terra és un camp d’aprenentatge, llavors tots els humans som imperfectes, en més o en menys grau, ningú se n’escapa. Com a conseqüència d’això, si ens observem una mica a nosaltres mateixos, veurem que tenim una vida plena d’incoherències. Els alumnes tampoc s’escapen d’aquesta regla.
Els adolescents són molt exigents amb els adults i s’oposen i es resisteixen quan creuen que se’ls vol sotmetre, dominar; però en canvi accepten de gust i amb gratitud l’ajuda de qui desitja elevar-los cap al millor.
Aquesta severitat només la tenen amb els mestres i amb els pares, perquè entre ells es reconeixen una tolerància totalment impensable cap a un adult.
Aquesta exigència cap els adults es veu en el cas dels mestres. El que ells demanen d’un mestre a l’aula és que no defalleixi ni abdiqui de les seves responsabilitats quan les coses no van bé. Els adolescents moltes vegades no s’adonen de les seves responsabilitats en relació al treball i l’ordre de l’aula, a no ser que se’ls faci reflexionar sobre això.
Volen ser tinguts en compte individualment, de manera que el mestre demostri a cadascú que compta amb ell, que el té en consideració. Això és difícil que en el temps d’una classe es pugui donar de forma individual, però col•lectivament es pot transmetre aquesta calidesa humana, per exemple, amb un somriure, amb una afectuosa salutació, etc.
Desitgen també els alumnes que en l’àmbit de l’aula es doni una bona comunicació entre companys i professorat i esperen ser tractats amb empatia i calidesa afectiva.
Volen del mestre autoritat amb fermesa i a la vegada tolerància. Volen allò tan bonic, però a la vegada tan difícil de portar a la pràctica per tots aquells que estan immersos dins d’un grup d’alumnes adolescents: disciplina amb amor.

Ni autoritarisme ni permisivisme, sinó que em sembla que es tracta de trobar el terme mig, en aquesta i en totes les situacions perquè els extrems no són aconsellables. L’autoritarisme aixafa i el permissivisme ofega.
Només una actitud ferma i respectuosa permetrà als alumnes confiar en la nostra idoneïtat.

I també volen coherència en els nostres actes, com la del soldat japonès del conte.

Una vegada un rei s’estava en el seu balcó menjant mel i pastes d’arròs juntament amb el seu conseller. El rei estava de molt bon humor aquell dia i mentre proferia una riallada, una gota de mel li va caure de la pasta a la barana.
“Senyor, us ha caigut mel. Permeteu-me que ho netegi”, es va oferir el seu conseller.
“Oh, deixa-ho estar”, va dir el rei. No és de la nostra incumbència. Els servents ho netejaran més tard.
Continuaren menjant i enraonant. Mentre, la gota de mel s’anà escalfant i lentament relliscà i caigué fins al carrer.
Atreta per la dolça olor, una mosca hi anà i començà a menjar-ne.
“Altesa”, va dir el conseller, “la gota de mel ha caigut al carrer i atrau mosques. Potser hauríem d’avisar a algú per tal de que ho netegi”.
“Deixa-ho córrer”, respongué el rei alegrement. “No és de la nostra incumbència”.
De cop un ocell si llençà i es menjà les mosques.
Un gat que rondava per allà envestí l’ocell.
El gat amb el seu aliment en mig del carrer, captà l’atenció d’un gos que l’atacà.
“Ara, altesa hi ha un gat i un gos barallant-se al mig del carrer. Hauríem de fer-hi anar algú per tal d’aturar-ho”, implorà el conseller.
“Oh, deixa-ho estar”; va dir el rei. “Ara estant venint els amos del gat i del gos i segurament que ho pararan. No cal que ens hi involucrem nosaltres”.
Així ells continuaren amb els seus pastissos d’arròs amb mel.
Però en el carrer, aviat els propietaris dels animals es barallaren entre ells.
El bon humor del rei es convertí amb fúria al veure l’escena del dessota seu: “No vull baralles als meus carrers”. Va cridar. “Fes venir la guàrdia per reprimir aquesta baralla”.
Quan es presentà la guàrdia la baralla havia crescut i era ja una batalla, doncs els amics de cadascun d’ells s’hi havien afegit. Amb la implicació de la guàrdia, la batallà es transformar en una guerra civil. Cases cremades i el mateix palau fou també cremat i destruït.
Una gota de mel “Doorways to the soul”

Hem de procurar estar atents. Estar atents a tot, el què passa a fora i el què passa a dins nostre. El què passa a l’aula i a la vegada observar-nos a nosaltres, vigilant els pensaments, emocions i actes, perquè segons com siguin es produirà en nosaltres un consum de la nostra energia molt diferent.

Si tenim pensaments d’estimació cap als alumnes, si quan sorgeixen conflictes no ens enfadem, sinó que ens els mirem amb un cert distanciament, posant temps per respirar i reflexionar, si els nostres actes són d’harmonia, el dispendi d’energia per part nostra serà ínfim i les respostes que es donaran a les situacions seran més equànimes.

Tot al contrari succeeix quan actuem sense pensar prèviament, portats per l’impuls irreflexiu, i per la tan perillosa ira. En aquestes condicions acostumem a anar d’un cantó a l’altre per la vida i això comporta un gran desgast energètic, perquè llavors en tot el que fem hi posem molta més tensió de la necessària, amb els conseqüents bloquejos i contraccions musculars. La manca d’harmonia en els actes quotidians es paga amb una pèrdua de salut, per això és tant important el “com ho fem”.

Hi ha, però, a més, un altre factor que ens obliga a actuar amb prèvia reflexió: sabem que tot està en interrelació, que tot influeix i repercuteix en els altres. De la mateixa manera que quan es llença una pedra en un estany, l’ona produïda en un punt es propaga en totes direccions, amb uns efectes que alteren l’estat de quietud que tenia l’aigua inicialment; així mateix, tot el que es faci, senti i pensi en negatiu dels nostres alumnes es va propagant i actuant sobre els altres, produint un dany irreparable, perquè aquell ja s’ha produït.
Fem una possible suposició de la propagació d’una energia negativa: Imaginem-nos un docent que en llevar-se al matí es discuteix amb algú de casa seva, o que s’enfada amb ell mateix, perquè la responsable de les males passades , al cap i a la fi, és la ment o “la loca de la casa” com deia Teresa de Jesús. Bé, aquesta energia negativa, el docent se l’emporta “posada”, i potser que quan es trobi dins l’aula, qualsevol petita insignificança que succeeixi, degut al seu estat negatiu, ell la percep exageradament, com multiplica per dos, per tres o per quatre, i els alumnes d’aquell petit conflicte queden carregats amb el “regal” d’energia negativa que els ha entregat el seu professor. Aquests alumnes a l’hora del descans, o potser abans ja hauran traspassat una part d’aquella energia negativa a uns quants nois més. Quan marxin a casa tots aquests nois carregats amb el “regal” del seu professor, a qui la transmetran serà als seus familiars, i així successivament.

La positivitat també es dispersa però els seus efectes són balsàmics per aquells que la reben.

Hi havia una vegada, un ramat de guatlles que estava alimentant-se en l’herba a l’extrem d’un prat, picotejant per sobreviure. Un caçador vingué i amb un ràpid moviment de la seva xarxa va atrapar les guatlles.
Darrera la casa del caçador hi havia una gàbia, doncs el caçador era també un comerciant. Va posar les guatlles dins la gàbia. Elles intentaven volar, però colpejaven el sostre. Tractaven de picotejar, trobant només la dura fusta. Amb els caps abaixats caminaven en cercles dins la gàbia, cridant; Una guatlla però, estava quieta en un racó, els ulls fixos en un tros de cel.
El mercader vingué i ficà el braç dins la gàbia per palpar les guatlles.
“Massa prima”, murmurà, i escampar llavors i gra a dins.
Les guatlles s’abalançaren furiosament picotejant, empenyent-se, cadascuna desesperada per aconseguir la seva part. Totes excepte una, la qual semblava viure del cel i de la llum del sol.
Cada dia el mercader venia i allargava el seu braç dins la gàbia, i arrufant les celles, llançava més llavors. Fins que un dia el caçador digué:
“Llestos pel mercat”.
Però llavors veié l’ocell Cel Blau i murmurà:
“Què és això? Tot ossos!”
Atrapà l’ocell Cel Blau i el tragué a fora, obrint la seva mà per examinar-lo. Sospesant el moment, l’ocell Cel Blau volà cap a una pròxima i segura branca, lluny de l’abast del caçador.
Les altres guatlles miraren enlaire cap a ella i suaument xerrotejaren, “Com?”
L’ocell Cel Blau tristament els respongué:
“Menjareu l’aliment del vostre capturador, i ara morireu. Vaig refusar l’aliment del meu capturador i ara estic lliure”. I volà enllà. conte Jataka

Explicava a la Pilar Quera, coordinadora del programa “Valors per viure”, una situació que m’havia succeït a l’aula relacionada amb el control de les situacions que allà es produïen. No recordo exactament el què em digué, però possiblement fos semblant a això: “Quan s’està a l’aula es pot caure molt fàcilment en el parany, en el desig, de voler controlar tot el que allà hi passa. Aquest afany de control desemboca, quasi sempre, en un ambient ple de tensió, crits, desordre i d’enuig. I el malestar que s’experimenta és el resultat d’aquest afany negatiu perquè en realitat no es pot controlar tot.
Del que es tracta és d’ocupar-nos de les coses, una darrera de l’altra segons la seva importància.

Vaig poder comprovar posteriorment que quan volem controlar la situació, o sigui, fer que no se’ns escapi res del que passa a l’aula, ens posem en situacions estressants que provoquen tensió.
Pot passar també, que a més d’aquest aferrissat control de l’ordre a l’aula, es vulgui encara controlar més coses. Em va passar, que arran de la lectura d’un article molt interessant sobre avaluació, vaig voler portar a la pràctica el què allà es suggeria i que era el d’avaluar molts ítems dels treballs acadèmics i aspectes actitudinals dels alumnes durant la pròpia classe. Aquella situació va fer que em sentís jo una mica neuròtic. Però el més important de tot era que m’estava perdent la riquesa de la classe.

Pel contrari, quan simplement ens ocupem de les coses, sense ànim d’aconseguir res, sinó perquè és el que cal, llavors ens movem més relaxats per l’aula, i les podem atendre millor. Això, però, és més difícil en grups on els problemes de disciplina es succeeixen, perquè els esdeveniments van tan apresa, que el mestre no dóna l’abast i mentre s’ocupa d’un succés, ja n’han passat tres més. La clau de l’èxit però, es el lema de l’article anterior: “No posar-se nerviós passi el què passi”.

Aquestes dues maneres diferents d’entendre la nostra relació amb els alumnes, en realitat encobreixen dos estats interns diferents: Quan volem controlar hi ha força desconfiança vers els alumnes, hi ha por; mentre que quan ens ocupem de les coses hi ha més confiança amb ells i amb un mateix.

La gent no es dona compte que la noviolència pot ser aplicada en totes les situacions, fins i tot en la 2ª guerra mundial. Vaig trobar quatre danesos que utilitzaren la noviolència i amor en la 2ª guerra mundial, i és una història meravellosa.
Quan els alemanys ocuparen França, els francesos sovint mataven soldats alemanys quan aquests patrullaven, i llavors els alemanys per revenjar-se mataven un grup de francesos.
Quan els alemanys ocuparen Dinamarca, els danesos començaren un programa de no-cooperació. Sabeu, ells diuen que el camí per arribar al cor dels homes és a través del seu estómac – molts danesos van portar a la pràctica aquella dita.
Ells deien als soldats alemanys que patrullaven: “Com a representants del govern alemany, teniu el mateix dret d’estar aquí que el que tenim nosaltres d’estar al vostre país, però sou joves que esteu lluny de casa vostra. Potser esteu enyorats, i si com a sers humans us traieu l’armament i munició i voleu entrar a compartir el nostra sopar amb nosaltres, sou benvinguts”.
Normalment només era necessari un sol intent. Després d’això els soldats alemanys segur que pensaven: “Aquesta és una gent molt maca. Què fem nosaltres aquí?”
Els danesos també utilitzaren la no-violència per protegir els jueus que hi havia a Dinamarca.
Peace pilgrim

El títol d’aquest article és un lema molt senzill, però a la vegada és tant simple que se’ns fa difícil de posar-lo a la pràctica. Ens sembla tant evident, que no li concedim cap mena de credibilitat, i en canvi ens pot ser de molta utilitat tenir-la present abans d’entrar a una aula. Si som capaços, de veritat, de portar endavant aquesta idea, quedaríem parats de lo poderosa que realment arriba a ser. I si reflexionem sobre què representa la seva posada en pràctica, veurem, una vegada més, que a qui s’ha de posar disciplina és a nosaltres mateixos.

Quan s’entra a l’aula a última hora d’un divendres, com es troba la classe? Doncs possiblement tots els alumnes estiguin drets, voltant per l’aula, llançant-se guixos, cridant, etc., etc. Si un ja ha decidit que no es vol infringir més dolor, llavors no s’espanta, ni es deixa portar pel pessimisme, ni tampoc s’enganxa amb cap pensament distorsionador que es pugui presentar a la ment. En no identificar-se amb aquell esdeveniment extern, i en seguir en contacte amb l’espai intern, es veuen ben diferenciats dos móns: l’espai interior tranquil i serè; i a fora, com si d’un altre país es tractés, totes les situacions imaginables, pròpies de nois que estan ja molt cansats.
Tal com ja s’ha dit, des d’aquesta calma, des d’aquesta consciència del moment present, sorgiran múltiples possibilitats, molts recursos, tots ells sempre dins del respecte total cap a aquells nois. No serà una reacció condicionada pels pensaments negatius, influenciada, per exemple, per la por del què diran: “¡és un mal professor!”, “¡no ensenya!”, “¡va molt endarrerit de programa!”, etc.; sinó que serà una resposta intuïtiva.

Un dels recursos a utilitzar pot ser el de posar ordre de forma individual. Es comença pel primer alumne que tens al davant, donant-li un missatge clar i precís, després a un altre, i així successivament. Es podrà comprovar que poc a poc l’ambient es va calmant, i llavors els líders, com que no tenen comparses, van també tranquil•litzant-se. També, si els alumnes líders de la classe són de tarannà positiu, el procés s’agilitza molt.

Una altra possibilitat pot ser de posar-se davant els alumnes i mirar-los en silenci, sense dir ni una paraula, només mirar-los sense immutar-se, sense exterioritzar cap sentiment. Pot ser d’ajuda pel professor i pels mateixos alumnes, que internament, mentre es van mirant els alumnes, es digui una oració, una ofrena, o simplement unes frases positives que propiciïn la calma.
Aquest recurs és d’èxit garantit si el professor no valora els pensaments negatius que li puguin anar sorgint. Igualment és d’èxit garantit si és un grup amb líders positius.

Penso encara en un altre recurs, el de teatralitzar un fort enuig. És important el teatralitzar, perquè si cridem o ens enfadem portats per la ràbia, segurament serà perquè haurem connectat amb algun pensament de por. Por a perdre el prestigi, al què diran, etc. Quan hi ha por, ràbia, ja no eduquem, només sobrevivim.

Existeix una breu poesia de Rudolf Steiner que ens pot ajudar a mantenir la serenitat i confiança, dient-la mentalment, abans o durant la classe:

Serenitat porto dins meu.
Duc interiorment el poder de fer-me fort.
Ara seré impregnat amb la seva brillant escalfor.
Ara m’ompliré amb les resolucions de la pròpia voluntat.

I sentiré la serenitat penetrant tot el meu ser.
Quan amb l’esforç constant arribi a ser fort
per trobar en mi mateix la font de la força
la força de la serenitat interior.

Podem veure que la feina d’educador és de tal importància que s’ha d’afrontar, cadascú amb la seva història, sense presses, però sense pauses. Ens hi va la salut!

El pas del temps no transforma l’home. La voluntat i el poder no transformen l’home. L’amor el transforma.
Henry Drummond

El tema de la disciplina ha estat i és de vital importància per a tota la comunitat educativa perquè d’ella depèn la qualitat de l’activitat que es dona dins de l’aula.
En certa ocasió intentava trobar “receptes” en la bibliografia de diversos autors, tots ells de l’àmbit de la psicologia humanista, de com posar disciplina a l’aula. Vaig tenir una gran sorpresa, quan vaig veure que en Jaume Escoí, l’autor que més confiança em mereixia, no deia res, absolutament res, ni una paraula, de què fer amb els altres per aconseguir ordre i disciplina, només parlava de disciplina cap a un mateix, d’autodisciplina; o dit d’una altra manera, de disciplina interna.
L’autor venia a dir que no és possible que hi pugui haver aquesta amorosa disciplina externa a l’aula, sense un requisit previ, el qual era el de començar per aplicar-se-la un mateix la disciplina.
La primera vegada que vaig llegir aquell text vaig pensar que hi havia algun tipus de confusió o malentès, algun error. Va ser posteriorment, a mesura que hi vaig anar pensant, que em va ser possible entendre una mica millor l’autor.
Vaig comprendre finalment que aquella disciplina de la qual parlava consistia en estar molt alerta en l’observació d’un mateix, per tal d’aprendre a no valorar allò que un alumne pugui fer o dir a un altre alumne o a mi mateix, o les coses que puguin succeir a l’aula, o els pensaments que poden aparèixer.

El que ens passa molt freqüentment és que ens enfadem si un alumne fa o diu alguna cosa fora de lloc. En aquestes situacions ens cal no valorar el què es diu, no prendre’s unes paraules, que pretenien, o no, ves a saber, ser ofensives, d’una manera molt personal, és a dir, relativitzar aquell fet sense necessitat de convertir-lo en una tragèdia. Una altra manera de dir-ho seria que no ens hem d’identificar amb aquelles paraules o situació.
Un possible recurs per aquests casos, és fer una respiració conscient, i procurar veure aquella situació com a vista d’ocell, d’aquesta manera es relativitza el fet perquè és com si veiessis totes les històries anteriors i a la vegada paral•leles que condicionen l’actuació.

Això és una clau que pot ajudar a no caure en tots aquests “paranys” que es donen en l’entorn de l’aula, la qual requereix realitzar una reflexió ràpida abans de donar una resposta i no deixar-se portar per l’impuls. S’ha de pensar que al darrera d’unes paraules “ofensives” hi ha sempre un ser que sofreix, un ser que en aquell moment està portat per la negativitat i el malestar. Si no es valoren aquests esdeveniments externs i s’està molt atent, llavors brolla la paraula justa, l’acció justa, que serà la que tindrà més possibilitats de poder ajudar a aquell noi.
L’autoritat, doncs, que es plasmarà en l’activitat a l’aula ha de ser entesa com una conseqüència derivada del mestratge del docent així com del seu amor.
Eckhart Tolle a “New earth” escriu sobre la recta acció: “Quan estàs present et preguntes: Com responc a les necessitats d’aquesta situació, d’aquest moment? Has d’estar tranquil, alerta, obert al què hi ha. Tu aportes una nova dimensió a la situació: espai (distanciament). Llavors veus i escoltes. Quan en lloc de reaccionar en contra d’una situació, et fons, et fusiones amb ella, la solució emergeix de la pròpia situació. Llavors si és possible o es fa necessari es realitza l’acció. L’acció correcta és aquella acció apropiada per a la totalitat”.

Las acciones sin amor no tienen significado y el amor sin acción es irrelevante

                        Hafsat Abiola

La Maria, la meva filla em va explicar aquesta història que transcorre a l’Àfrica:

Dins de la seva cabana una mare va encendre un petit foc i va col·locar unes pedres al seu voltant. Els seus dos fills estaven estirats, una mica allunyats. “Mare, tenim gana” deien.

“Dormiu, fills, dormiu. Quan el menjar estigui fet ja us avisaré”, deia la mare, fent veure que remenava una cassola.

“Mare, no ens podem adormir, tenim gana”, tornaren a dir els nens ara amb una veu més fluixa.

I la mare tornà a dir: “Dormiu fillets, dormiu. Ja us avisaré quan el menjar estigui fet”

Finalment els nens s’adormiren i la mare apagà el foc.

Aquesta altra historia me la va enviar l’amic Josep Ferran Sendra:

En una ciutat hi havia un jutge que li deien el “jutge de xocolata”, i un dia es va trobar amb un noi de 17 anys culpable d’haver robat una moto, i d’haver circulat a tota velocitat i fent molt soroll pels carrers.

El jutge li va dir:

“Noi, si tot el què saps fer és córrer com un boig, mai apreciaràs la bellesa  de la Mare Naturalesa, amb els seus paisatges, la seva vegetació, els ocells i altres animalets.

El càstig que t’imposo, és que al sortir d’aquí te’n vagis al centre excursionista, t’apuntis i participis de les seves activitats durant un any.

I un altre conte encara. Aquest me’l va enviar la Clarisa Elósegui:

En certes tribus de l’Àfrica tothom té una cançó. Quan una dona queda embarassada, juntament amb altres dones de la mateixa tribu es retiren a un lloc apartat i allà s’estan fins que troben la cançó pròpia pel ser que ha de néixer. Aqueta cançó li canten en  diversos moments de la seva vida: en néixer, quan es fa noi, quan es casa, quan està morint-se. Però també hi ha un altre moment; quan aquesta persona ha tingut un comportament antisocial, d’una certa importància, els membres de la tribu es posen al seu voltant i li canten la seva cançó.

La tribu reconeix que la correcció de les conductes antisocials no s’ha de fer amb el càstig sinó amb l’amor.

I finalment la poesia de Miquel Martí i Pol:

Fes de l’amor la norma

que t’alliberi

de temors i d’angoixes

i et faci clars

els horitzons del somni.