Durant la 2ª guerra mundial, un professor de l’American Sunday School que estava en el Pacífic va capturar un soldat japonès. Anant cap el campament, l’americà va comprovar que aquest presoner parlava anglès.
“Saps què?”, va dir el soldat japonès. “Jo havia estat cristià”.
L’americà va rumiar una estona i digué:
“Per què vas abandonar el cristianisme?”
Una mirada de sorpresa es mostrà en el soldat japonès, i ell replicà amb cara desconcertada:
“Com puc ser soldat i encara continuar sent cristià?”
Extret del llibre “Peace pilgrim”

Si el planeta Terra és un camp d’aprenentatge, llavors tots els humans som imperfectes, en més o en menys grau, ningú se n’escapa. Com a conseqüència d’això, si ens observem una mica a nosaltres mateixos, veurem que tenim una vida plena d’incoherències. Els alumnes tampoc s’escapen d’aquesta regla.
Els adolescents són molt exigents amb els adults i s’oposen i es resisteixen quan creuen que se’ls vol sotmetre, dominar; però en canvi accepten de gust i amb gratitud l’ajuda de qui desitja elevar-los cap al millor.
Aquesta severitat només la tenen amb els mestres i amb els pares, perquè entre ells es reconeixen una tolerància totalment impensable cap a un adult.
Aquesta exigència cap els adults es veu en el cas dels mestres. El que ells demanen d’un mestre a l’aula és que no defalleixi ni abdiqui de les seves responsabilitats quan les coses no van bé. Els adolescents moltes vegades no s’adonen de les seves responsabilitats en relació al treball i l’ordre de l’aula, a no ser que se’ls faci reflexionar sobre això.
Volen ser tinguts en compte individualment, de manera que el mestre demostri a cadascú que compta amb ell, que el té en consideració. Això és difícil que en el temps d’una classe es pugui donar de forma individual, però col•lectivament es pot transmetre aquesta calidesa humana, per exemple, amb un somriure, amb una afectuosa salutació, etc.
Desitgen també els alumnes que en l’àmbit de l’aula es doni una bona comunicació entre companys i professorat i esperen ser tractats amb empatia i calidesa afectiva.
Volen del mestre autoritat amb fermesa i a la vegada tolerància. Volen allò tan bonic, però a la vegada tan difícil de portar a la pràctica per tots aquells que estan immersos dins d’un grup d’alumnes adolescents: disciplina amb amor.

Ni autoritarisme ni permisivisme, sinó que em sembla que es tracta de trobar el terme mig, en aquesta i en totes les situacions perquè els extrems no són aconsellables. L’autoritarisme aixafa i el permissivisme ofega.
Només una actitud ferma i respectuosa permetrà als alumnes confiar en la nostra idoneïtat.

I també volen coherència en els nostres actes, com la del soldat japonès del conte.