Fa uns dies que a l’escola hi ha un run-run a l’ambient que anuncia que alguna cosa està passant… I és que en Pep es jubila. I aquest fet ha provocat unes sensacions difícils d’explicar. Per una banda, ens n’alegrem molt: la jubilació és un premi en forma de temps que es concedeix a la persona que hi arriba. Perquè el temps, si el saps aprofitar, és un dels millors regals que ens poden fer avui en dia. I sabem que tu ompliràs aquest temps amb tot allò que més t’agrada: muntanya, fonts, fotos, família… Però, per una altra banda, no ens agrada que marxis. Perquè ara, l’escola sense tu no serà la mateixa.

Saps que et trobarem a faltar perquè fas moltíssima feina a l’escola. La que et toca i també la que fas de més a més. Perquè t’agrada fer les coses bé i donar un cop de mà a tothom que ho necessiti. Però també et trobarem a faltar perquè tens un carisma especial. T’has guanyat el respecte i el reconeixement de tota la comunitat educativa, i per això sempre et tindrem present.

Ara nosaltres haurem d’aprendre a funcionar sense tenir-te aquí a l’escola i tu hauràs d’aprendre a gaudir del temps. Com hem dit abans, no dubtem pas de la teva capacitat per aprofitar cada minut que la jubilació et regalarà, però si no te’n surts, ja saps que aquesta sempre serà casa teva. Perquè quan formes part d’alguna cosa que t’estimes, no hi ha jubilació que te’n separi.

Gràcies per tot, Pep.

Gràcies per tant.