Presentació a l’Institut d'”Amb fons blanc”

Aquest dilluns hem presentat l’obra  Amb fons blanc , ha estat un moment molt emocionant i enriquidor.

Preparar les intervencions en català, per part d’alumnes nouvinguts, i aconseguir explicar com hem arribat a fer aquesta obra ha estat un repte interessant. Hem volgut  donar a conèixer el valor de tot el procés creatiu que es genera al voltant d’una realitat acabada, l’obra final,  i també la metodologia pedagògica que implica.

La Núria Aidelman de l’Associació A Bao A Qu ha portat l’ordre d’intervencions de les presentacions.

El Jordi Moncosí, director de l’institut, ha resaltat la importància de poder dur a terme una metodologia pedagògica que implica un sistema d’aprenentatge basat en l’experiència de l’alumne a partir d’un projecte tant interessant e innovador.  A focalitzat la importància de l’art i la creativitat com a sistema de creixement personal  al permetre treballar amb metàfores  que generen reflexions molt profundes i personals.

El Carles Giner de l’ICUB  (Institut de Cultura de Barcelona (http://barcelonacultura.bcn.cat/institut-de-cultura; l’ICUB és la institució responsable del programa EN RESiDÈNCiA) va felicitar els alumnes i la Isabel per l’obra, i va subratllar l’interès de la metàfora de la càrrega. També va explicar que arran de l’obra, havia buscat la paraula ‘càrrega’ al diccionari i que tenia molts sentits (en va citar alguns).

La Isabel ha expressat el repte i lo apassionant que està resultant l’experiència, el fet de treballar amb equip, d’intentar transmetre què és això del procés creatiu, els passos que hi ha darrera una obra…Ha parlat d’aquest primer treball on l’alumnat ha acabat fent una apropiació d’alguna de les figures carregades dels seus blocs, i també ha parlat del treball que estan fent ara, i tots plegats ens han avançat el títol :equipatges de mà.

La Laia Mercadé, professora de Visual i Plàstica , ha remarcat la importància entre la interacció personal entre l’alumnat i la Isabel,  com un àmbit de creixement i enriquiment mutu.

Alhora a focalitzat l’atenció sobre el fet diferencial d’aquest projecte: aprendre a través de l’experiència en un projecte, del qual es pot extreure tota una  programació pedagògica que tracta molts aspectes diferents: reportatge fotogràfic, reflexió sobre el Volum (amb la visita al MACBA), observació  del sistema d’escala, observació dels objectes com a possibles elements metafòrics, aprendre els principals components del disseny tipogràfic, creació d’un text imaginat  i  correcció d’aquest,etc.

 

Ens van venir a  veure en Lluís Vallvé del Consorci d’Educació de Barcelona. El Consorci d’Educació de Barcelona col·labora en el projecte, i molts professors, la Sofia, la Joana, el César entre altres,  també  l’Ariadna i la Daniela, dels serveis educatius del MACBA i els nois de batxillerat. Tothom va poder apreciar la feina feta.

Podeu veure més informació a través de l’associació d’A Bao A Qu:

www.aboaqu.cat

http://www.facebook.com/pages/Associaci%C3%B3-A-Bao-A-Qu/158553550858781

 

 



Amb fons blanc

Amb fons blanc, 2011.

Les històries:

L’AMIC VIATGER

La meva imatge és d’un noi que va de viatge a la Xina de vacances a veure els seus pares. Els porta una maleta plena de roba. Abans passa per Àfrica per fer transbordament i allà fa un amic que també anava cap a la Xina. Quan va arribar, una veïna dels seus pares el va a buscar. Li va preguntar si l’era Hernan, ell li va respondre que sí. La veïna de la seva mare li va dir que ho sentia molt, però que la seva mare havia mort. Va anar ràpid a casa seva i va decidir que el seu pare tornaria amb ell al seu país.

ALBERT.ARRIARAN

 

 

 

L’home cap de suro

Un dia molt solejat d’estiu, un home es va aixecar per anar cap a l’aeroport però es va adonar que era massa tard i no podia arribar a temps.

Mentre conduïa s’estava canviant de roba dins del cotxe. En un minut una sabata, a l’altre minut l’altra, fins que es va canviar tot.

Un cop arribat a l’aeroport tenia moltes ganes d’anar al bany. Passant vint minuts que va entrar es va adonar que era massa tard per començar a treballar, però que poder el seu amo el deixaria.

Quan va arribar tots els treballadors el miraven perquè arribava molt tard, però el seu amo no li va dir rés, nomes li va dir:

– A treballar, que tens molta feina.

L’home, molt feliç, va anar a agafar la seva màquina i hi va carregar les mercaderies que havia de transportar a l’avió. Quan va veure el que havia de carregar es va posar les mans al cap. Eren quatre caixes grans i sis caixes més petites! Després va pensar que no importava el que havia de carregar, sinó el que cobraria a final de mes.

Dit això s’acaba la història  feta per:

Claudiu

 

 

 

Un dia en un rutinari dia de treball… Era ple estiu, un informàtic treballa des de casa a l’ordinador, quan de sobte, amb tota la calor acumulada a la seva habitació, l’ordinador comença a fer uns estranys sorolls i comença a sortir FOC!!!

­­­­­­El foc s’estén més i més, crema els papers de l’impressora i aquesta esclata! El fum i el foc posen al noi en un extrem estat de xoc i  de por: es queda immòbil.

Un home del carrer que anava carregat de fruita, en veure el fum sortir de la finestra, truca de seguida als bombers. Els bombers van entrar ràpidament i apaguen el foc amb gran dificultat.

A l’entrar a l’habitació el sostre s’esfondra, atrapant allà al noi.  En aixecar el sostre, el noi apareix mort, MORT!!!

Guillem Cuevas

Alies: GUILTYDEAD!”

 

 

Aquesta imatge reflecteix una noia alta, de cabell ros i molt delicada. És una model, que va passejant per les millors boutiques de Barcelona. Es veu que ja ha entrat a CHANEL, “la senzilla del luxe” del Passeig de Gràcia. Per com vesteix, podem dir que és molt glamurosa.

 

Jeniffer Casquete López

 

 

 

Llei i Ordre


La història del personatge de la fotografia és la història d’un policia de les forces especials.

Un bon dia el policia estava a la comissaria amb els seus companys. Eren a l’oficina quan reben una informació vital, que situava uns narcotraficants al port.

Es van posar en marxa ràpidament i en arribar al port, es van trobar una quantitat de cocaïna increïble. Van detenir tothom sens preàmbuls, van manar al nostre policia que agafés tota la paperassa i la portés a la comissaria com a prova del delicte. Així el nostre policia va acabar un llarg dia de treball.

Manel Chamorro

 

 

 

Aquest home va caminant pels
carrers de Barcelona sota la pluja.
Estava aprop d’un aeroport buscant
on ficar-se per no mullar-se més.
És en aquell moment que es troba
un paraigua i una maleta sense que ningú
ho vigilés.
És llavors que l’home decideix emportar-se’l
i sortir corrents.
Quan l’agafa, l’amo el veu.
El pobre home decideix córrer, però no volia mullar-se més,
llavors va decidir obrir el paraigües i de cop i volta començà a volar.
Així, sense més, l’home sense saber què passava,
va decidir no deixar-se anar del paraigua i només pensar
en com pararia de volar…

Bryan Castro

 

 

EL MÓN DE LA PASSAREL·LA

Al món de la passarel·la a vegades s’han de prendre decisions una mica compromeses. La història de la Maria Ángeles, una model molt exitosa, té  molt veure amb aquest món. Ella des de molt petitona somniava en ser model. Ara, de gran encara manté aquesta il·lusió pel món de la passarel·la amb l’única diferència ja ha complert el seu somni. Com era molt guapa, el seu cos feia que a cada càsting que decidia anar la contractessin sense dubtar-ho.

Ella era feliç amb el seu treball, fins que un dia li va arribar una proposta que volia acceptar. L’únic problema és que podria descuidar el més important a la seva vida: la seva família. La proposta consistia en marxar a un altre país per fer les fotografies pels anuncis, tota mena de publicitat, per a un nou perfum. Ella seria la model oficial d’aquesta nova marca. És clar que estava orgullosa que l’haguessin seleccionada per una cosa tan important, però al seu cap no li cabia la idea d’haver de deixar la seva família durant tant de temps. Al final la seva família la va poder convèncer perquè acceptés la proposta que li havien fet. Després de fer uns quants anuncis, fotos i demés li tocava desfilar a una passarel·la importantíssima, una on la seva família sempre anava a veure-la. Aquesta vegada, per motius de distància, ella estaria sola. Va arribar el dia de la desfilada: se sentia trista, sola. Va sortir intentant semblar contenta però era molt difícil d’amagar un sentiment d’aflicció tan profund. Però quan va sortir d’allí va veure que a una cantonada estava tota la seva família donant-li suport i crits d’afecte. Va sentir que era la dona més feliç del món, ja que tenia tot el que volia, però sobretot tenia la família més carinyosa del món. El dia va passar i al final van poder tornar tots contents al seu país. Ara sap que sempre pot comptar amb el suport de la seva família. Saber això la fa molt feliç.

 

Daniela Rojas Romero

 

 

El lladre amb bona vista

Un dia, un japonès es va llevar amb molta son per anar a comprar el pa per poder donar de menjar als seus fills. Era una família molt nombrosa, més de deu persones. Quan estava comprant el pa es va fixar que un botiguer va deixar la seva tenda de fruites i verdures oberta i la seva moto amb les claus posades. El japonès va agafar amb molt de compte unes bosses i va començar a omplir-les amb menjar, però tenia un problema: no sabia com portar tant de menjar sense cap transport. Com va veure que encara hi havia la moto va començar a carregar-hi les bosses fins que no hi cabia res més. Se’n va anar a casa content perquè podria alimentar els seus fills. Ell sabia que havia fet un delicte, però amb molta satisfacció perquè avui els seus fills menjarien molt bé.

Yassin El Ouahabi

 

 

La dona amb les mans plenes

És una dona vella no massa feliç amb la seva vida perquè era pobra i treballava al camp en l’agricultura. Un dia que anava caminant de tornada de la feina va començar a ploure amb força. Llavors va agafar les seves sandàlies amb una mà i la roba a l’altra, per tal que no se li embrutés res. Com no li quedaven més mans per portar el paraigua va decidir portar-lo al seu cap.

Josep Pons Magalhaes

 

 

Una mirada d’ajuda


A la imatge hi ha un nen asiàtic d’uns quatre anys que és al supermercat amb una cistella de la compra. S’ha perdut, està mirant entre la gent a veure si troba la seva mare, té molta por perquè està sol i a fora fa fred, ja que és hivern. Està molt cansat perquè porta molt de pes i les seves mans no poden sostenir tota la cistella.

Al final troba la seva mare i la mira  demanant-li ajuda perquè vol que li agafi la cistella que porta. Passada una estona, tornen a la casa i el nen, Tsumaka Yamikuta, li explica a la seva àvia què li havia passat mentre era amb la mare al mercat del poble. Hi afegeix que mai més es separarà de la mare a l’hora de comprar i que ha après la lliçó. L’àvia s’ha quedat una mica amoïnada pel que ha passat, però  s’alegra per la lliçó apresa. Confia en el seu nét i sap que no es tornarà a perdre mai més.

Rubí Jara

 

 

Els diners no ho són tot

Aquesta és la història d’un humil africà que havia tingut mala sort a la seva vida per la situació econòmica del seu país. No havia tingut l’oportunitat d’estudiar i obtenir un títol escolar.

Va decidir casar-se amb una noia del seu país, la qual el tractava molt bé. Ells, tot i la seva situació econòmica, tenien tres fills i eren feliços. Els diners no ho són tot, però son necessaris quan s’ha de mantenir una família de quatre persones. Va decidir immigrar a Europa pensant en un millor futur per a la seva família, però el que no s’imaginava és que les coses li anirien malament. Se les ingeniava com podia: cantava als metros, intentava fer acudits que la majoria de vegades ni ell mateix entenia. Un dia quan es decidia a anar al seu lloc de treball, al metro, una colla de lladres sortia corrent de la policia.

Ell va veure com amagaven una bossa sota un banc. L’home, tot curiós, va decidir veure què hi havia dins. Quan va obrir la bossa, va veure que estava plena de diners, diners que a ell li vindrien molt bé. Molt content va anar a  comprar roba nova. De sobte li van sortir milers d’amics i va començar a anar de festa, a viure la vida més alegrement. S’oblidava del més important: la seva família. Després de cinc anys va decidir viatjar al seu país, però quan hi va arribar els seus fills ja eren grans i solament un d’ells podia recordar-lo. La seva dona vivia feliç a la seva casa humil i amb el seu nou marit. En David el protagonista de la història, havia trobat la felicitat en la riquesa però seguia sent un pobre diable perquè la felicitat que els diners donen es passatgera.

Steel David Castillo

 

 

A la meva imatge es veu un noi que està amb una cistella plena de dolços per vendre’ls al carrer.
És un nen d’uns set o vuit anys, que ha hagut de treballar des de molt petit, perquè té una família molt pobra. A la seva edat el més important seria estudiar  i que jugués amb els seus amics,  tot això no ho pot fer perquè ha de treballar.
La seva mare està molt malalta i no té diners per pagar el tractament de la seva malaltia, per tant decideix donar-lo en adopció.

Al arribar a la casa d’acollida veu coses que a la seva vida mai havia vist. Troba extrany coses que són normals per a un nen, com jugar amb els seus nous germans, sopar tots els dies, anar a l’escola  per això, és genial! És alguna cosa que ell mai pensaria que podria fer.

El seu germà, el que mai ha passat les mancances del seu germà, no valorarà rés  d’això, és un nen egoista i capritxós, ja que ho ha tingut tot.
Crec que cal valorar el que tenim i aprofitat les oportunitats que tenim i fer-nos més persones.

Cleivis Pineda

 

 

Les vacances de l’home

Aquest home anava al mercat a comprar el menjar per marxar de vacances amb la seva família i uns amics. Era l’encarregat de comprar per  a tothom i tenia un petit problema: no sabia què li agradava menjar als amics amb els quals compartirien aquestes vacances.

Va decidir comprar seguint els gustos de la seva família, sense pensar que poder els amics no tenien els mateixos gustos.

Quan els amics van veure el que va comprar es van enfadar amb ell, perquè no els agradava. Durant la discussió el senyor li va dir al seu amic que no tenia cap dret a protestar ja que ells no havien col·laborat econòmicament en la despesa de la compra.

Brian Pérez

 

 

 

Un viatge a un altre continent

Hi havia una vegada un home que no era feliç. Estava aclaparat per la seva vida i tot l’estressava. Va decidir anar-se’n de vacances a la República Dominicana i a l’aeroport no li va poder anar pitjor. A immigració una gossa pastor alemanya es va enamorar d’ell i el van fer despullar perquè pensaven que amagava droga.

Gairebé perd el vol i en arribar al bell país s’ensopegà amb la maleta fent el ridícul davant de tots els dominicans. Allà, a Santo Domingo, s’enamorà d’una morena molt maca, però el que no esperava l’home és que la seva dona havia anat a la mateixa illa per espiar-lo. Quan es va embolicar amb l’amant, la seva dona ho va veure i li va demanar el divorci.

 

Moralitat: mai et deixis descobrir si tens una amant!
Opinió de l’autor: a mi mai, em descobririen, si fes les banyes!

Weston Silva

 

 

 

Campions del món

Un dia d’estiu del 2010 jugava la selecció espanyola contra la selecció de Suïssa, a la copa mundial que s’organitzava a Sud-àfrica.

Era un dia molt especial perquè va ser el primer partit que marcaria el camí de la selecció per guanyar aquesta copa, i allà estava el capità del Barça, Carles Puyol que sempre acompanya el seu equip,

Diu que no deixarà de jugar fins el dia que li trenquin una cama!

Aquell partit es va perdre, però després es va guanyar tota la resta.

 

Chadi Bendennoune

 

 

 

 

Un dia en un hospital naixien dues nenes bessones: el part va ser molt llarg i dur, la mare va tenir moltes complicacions ja que el part s’havia avançat, les nenes eren setmesones.
I per arribar a la vida van haver de lluitar molt amb la seva mare. A mesura que anaven creixent les nenes sempre estaven malaltes però no de dècimes febre, sinó de malalties serioses i greus. La mare estava desesperava, veia que creixien i que sempre estaven malaltes. No sabia què fer.

Tot i tenir poca fe cada dia anava a l’església i resava perquè milloressin. Després d’un any, les nenes estaven més sanes i ja no es posaven malaltes. La mare estava molt agraïda pel miracle que Déu li havia concedit: abans no creia en res.
Aquesta història ens ensenya que nosaltres podem veure una persona, la seva aparença pot ser bona o dolenta, però en realitat pot amagar una història sorprenent com la d’aquestes bessones que avui podem veure anant a escola amb tota normalitat.

IVON PEÑA

 

 

La meva figura és la d’una dona que podria ser la Victoria  Beckham. Porta una bossa perquè segurament anirà de compres, les ulleres de sol perquè segur que farà molt de sol al carrer i un vestit, combinat amb talons de Massimo Dutti.

Ella sempre  combina la roba que porta, per això és que ara, anant de compres, va així vestida, tota de rosa: li queda molt bé.
Victòria té quatre fills i el seu marit es diu David Beckham. Ella és cantant, dissenyadora i model. Viu en una casa molt luxosa a Los Angeles. De vegades la seva vida és molt moguda i se sent massa estressada. Aguanta pels seus fills, perquè tinguin el millor. També és molt feliç perquè ha arribat més lluny del que s’imaginava quan era petita.

Madelaine Quinteros

 

 

 

L’HOME DELS QUADRES

És un home que treballa en un museu.  Està portant els  quadres d’un col·leccionista per a la propera exposició.  Els col·loca a la sala on s’exposaran.  Està preocupat perquè té un problema amb la seva  família: està trist, no sap què fer perquè la seva família no té diners.

 

SVETLANA HOVHANNISYAN

 

 

 


 

 

 

 



Amb fons blanc

Avui hem estat muntant a l’institut la mostra de l’obra: Amb fons blanc.

Hem col·locat als suros  el paper negre i l’obra, les imatges i el text, seguint les indicacions de la Isabel.

Aquests són el texts que introdueixen l’obra:

Amb fons blanc és el primer treball realitzat en col·laboració entre l’artista Isabel Banal i l’alumnat de 4t d’ESO de l’Institut Barcelona-Congrés: Albert Arriaran, Chadi Bendennoune, Joselyn Casquete, Stell Castillo, Bryan castro, Manel Chamorro, Guillem Cuevas, Yassine El Ouahabi, Svetlana Hovhannisyan, Nayab Ishrat, Rubí Jara, Claudiu Muntean, Bryan Pérez, Yvon Peña, Cleivis Pineda, Josep Pons, Madelaine Quinteros, Daniela Rojas i Wenston Silva

I amb la professora de Visual i Plàstica Laia Mercadé.

Amb fons blanc vol reflexionar sobre la idea de càrrega, del fet que sempre i tothom traginem coses d’un lloc a un altre. Parlar de les càrregues, tant a nivell material (allò que ens cal per viure, que necessitem o que tenim per pur consumisme), com a nivell metafòric (pensaments, vivències…).

Des de 2003, la Isabel Banal va omplint una sèrie de blocs amb retalls de figures carregades trobades a diaris i revistes.

Després de mirar i parlar d’aquests blocs a la classe, cadascú ha escollit una figura que li ha interessat per alguna raó. Se n’ha apropiat i a partir d’ella ha escrit un petit relat.

El resultat són una sèrie de mirades personals a unes figures anònimes aïllades del seu context, i que amb el fons blanc obren tota possibilitat d’interpretació.

Creadors EN RESiDÈNCiA als Instituts de Barcelona

És una iniciativa de:

l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Fàbriques de Creació

i A Bao A Qu

Amb la col·laboració de:

Consorci d’Educació de Barcelona i el MACBA

També hem acabat de fer els dibuixos dels nostres objectes de càrrega que ens serviran per anar treballant en la següent obra.



Si no puc dibuixar-ho és que no ho entenc (A.Einstein)

Aquesta sessió ha estat molt interessant perquè hem estat fotografiant i dibuixant la planta, l’alçat i el perfil dels objectes de càrrega que hem portat.

Ha estat molt interessant veure què ha seleccionat cada un de nosaltres .

Com ens han vingut a visitar  l’Ariadna del MACBA , la Núria de l’associació A Bao A Qu  que coordina el projecte En residència, i la Daniela (becària del MACBA i estudiant d’un màster d’Art i Educació) hem pogut tenir converses molt interessants. Aquest mes de febrer la  Daniela farà el seguiment de la nostra residència i  té moltes ganes de conèixer i viure aquesta experiència amb nosaltres.

Avui hem estat fent fotografies, té molta raó la Isabel quan ens fa pensar en la frase “si no ho puc dibuixar és que no ho entenc”. Per algun dels nostres objectes hem hagut de fer més de tres fotografies per poder veure i entendre totes les característiques de l’objecte i més de tres vistes en els dibuixos.

Albert Arriaran