Avui divendres (5 de febrer, 11,30h.) hem començat a introduir les primeres coordenades a l’AutoCAD.

Sembla que en principi les diferents escales es resistien a ser mesurades. Va costar una mica convèncer els estudiants de fer una feina tan anodina, rebuscar, mesurar, fotografiar i comentar una escala de mà, de casa seva, o de qualsevol lloc que els pogués semblar atractiva… A part, semblava que les escales es resistien a deixar-se analitzar, a fer-se interessants, a ser objecte de metàfora i d’estudi. Un cop superada aquesta primera resistència que el Miquel va saber vèncer magistralment ja hem entrat en un estadi de treball més operatiu. Ara cal posar la mirada en la tecnologia i les característiques del material que hem escollit per a treballar. Cal fer un esforç de reducció per a imaginar-les, amb la seva tipologia específica, “traduïdes” a les exigències de la tecnologia que les haurà de convertir en fusta.
A les dues sessions anteriors semblava que el treball havia entrat en una fase crítica, en un petit atzucac, sortien molts dubtes i costava d’entrar a dibuixar-les bé i mesurar-les correctament per entendre bé la seva morfologia, el seu disseny, l’estructura particular de cadascuna… Però ja hem entrat en una nova fase: la d’entrar cas a cas a revisar, comentar, dibuixar, estudiar els aspectes molt concrets que presentava cada tipologia i solucionar, decidir…

.
Em torno a repetir i ho repetim als estudiants: que no farem una reproducció mimètica de cada escala. Es tracta de fer un joc similar al que ja hem anat fent fins ara. Hem escollit un objecte molt concret, una escala de mà, i a partir d’aquí veurem les diferencies de tipologies i d’aparença d’aquest objecte, un objecte que tots tenim a casa i que de tan habitual se’ns fa invisible. Totes les escales són iguals però alhora diferents, i aquesta mateixa diversitat l’unificarem amb el material, amb la fusta i el gruix del laminat i amb la tecnologia que utilitzarem per a la producció. Es tracta de que, en certa manera, “interpretem” el ser de cada escala perquè el “pre-tall” industrial ens proporcioni un puzle de peces que desprès anirem desmembrant i muntant. Tot ha d’encaixar. D’aquí que sigui tan important la introducció correcta de les mesures al programa de l’ordinador. Aquest aspecte és el que mes anirà a càrrec del Miquel Romagosa.
Al llarg de les sessions (en el transcórrer de les hores de convivència amb l’equip d’estudiants i el seu professor, perseguint les deu mil hores mítiques) tinc la impressió que els estudiants han anat fent-se còmplices del procés. Amb les seves diferències, tots plegats formen un grup prou homogeni i engrescat perquè el treball vagi avançant. Crec que van veient d’una manera força clara com es va gestant el procés de l’obra.

No estic encara del tot segur si tot plegat funcionarà i com l’obra acabarà finalment, però aquesta mateixa incertesa ja forma part consubstancial del meu procés habitual de treball. Només que, en projectes d’aquesta mena, quan hi intervenen importants imputs externs, un ha de ser previsor de deixar oberta una part del desenllaç i alhora ser capaç d’assegurar-se un mínim comú denominador i tirar endavant amb el convenciment de que, pel camí, la connexió i la força que es genera sumarà i aportarà una part que hom no pot ni ha de preveure des d’un principi. En certa forma, encara que els nois i el professor de l’Institut actuen a la manera de col·laboradors, també hauran d’aportar una part d’autoria a l’obra. En el transcurs de les “deu mil hores” de convivència, l’obra es va definint lentament. Tot, dins el marge d’incertesa que m’he reservat des d’un principi.

Salvador Juanpere.
IES Infanta Isabel, Barcelona. Divendres 5 de febrer 2010

Finalment hem arribat a l’estadi en què els alumnes han escollit, fotografiat i comentat les diferents escales.

La Jemma diu que la seva escala té un significat de CANVI, suposem que quan l’escala apareix a la vida domèstica és per fer canvis de decoració: pintar, canviar els quadres de lloc. Quan l’escala apareix a escena hi ha canvis.

La Laura ha escollit una escala de la cuina de casa seva, li sembla poc comú, pensem, en relació a les altres, i efectivament té un disseny minimalista, racional, funcional, de modernitat…

La Miriam, tot i que potser mai no s’havia fixat en aquesta escala de casa seva, sembla tenir-li un cert “carinyu”. Diu que té alguns defectes i abonyegaments. Diu que aquesta escala ordinària ajudarà a realitzar un projecte, que en serà una part petita però important i a partir d’aquí fa una reflexió de com les petites coses de la vida són les que ens fan avançar més… Mica en mica, una mica més amunt… -Lluny, sempre anem més lluny…

La Beatriz ens dóna fins l’edat de la seva escala, com si fos un membre més de la família: tretze anys. Diu que és una escala com un altra però si no fos a casa seria com si faltés alguna cosa. Hi hauria llocs on no s’hi podria arribar… Imprescindible per abastar l’inabastable.

La Montserrat presenta l’escala del seu avi. És un escala per a feines especialitzades. No és a qualsevol casa. Suposem que, com la de la Miriam, també té senyals d’haver-se usat molt, està viscuda; en aquesta s’hi endevina la pràctica de l’ofici de pintor, podríem dir que és una escala amb història, la que va lligada a un ofici i la de la vida del seu avi. Només te un petit inconvenient –diu– ocupa massa lloc…

El Marc fa una declaració d’amor a una escala. El que és emotiu es que es tracta d’una escala de l’Institut. És cert que el disseny funcional, industrial, practicable de l’escala la fa atractiva, ell l’ha vista diferent i enmig de totes les escales de mà del seu món l’ha triada a ella. Un amor a primera vista. Aquest gest deu indicar que el Marc es troba molt bé dins les parets de l’Infanta Isabel, i que es troba a gust en aquest món d’aprenentatge, tant, que estima fins i tot les seves escales de mà.

La Isabel també sembla tenir un deix de tendresa cap a la seva escala, diu que està una mica atrotinada… És l’escala de casa seva i sembla demanar-li perdó per tants anys d’utilitat. No crida l’atenció, és petita i fàcil de guardar. Sembla que la guardi com un tresor, això si, com un tresor corrent, normal.

El Daniel és molt expeditiu. Només diu: fa vint anys que la té mon pare. A vegades la utilitzo per agafar coses d’allà on no arribo. De fet, utilitzar alguna cosa per arribar més enllà vol ser la idea base d’aquesta obra que estem fent entre tots. Així de senzill.

La Maria Goretti ha escrit un comentari que m’agrada molt, diu que l’escala que va escollir és blanca i hi identifica els records de la infància. És una reflexió tendra, fa pensar com la infància és un territori ja perdut, irremeiablement perdut i nostàlgic, no hi fa que tinguis tretze anys ni cinquanta-sis…

El Luís fa una conya amb el títol de la seva escala, també és blanca, però l’identifica amb els colors d’un equip de futbol, un equip que últimament no guanya res. La presenta com un objecte utilitari però identificat bàsicament a l’hivern. ¿Amb un període d’hibernació…?

El Fernando comenta de l’escala que té moltes taques de pintura i que és “coixa”. Suposem que hi deu faltar alguna de les peces de plàstic de les potes. Però tal com diu, s’utilitza molt, per tot, per tant ha envellit, també.

L’Elena és l’única que fa una analogia amb el tema de l’escultura que farem: el creixement per l’ensenyament. Diu que és nova, llampant, d’alumini, i ella la relaciona amb un professor, que permet compartir i abastar coneixements, informacions. Totes les matèries semblen pesades i inabastables, però a través de l’esforç es faran lleugers, com la seva escala.