MÚSICA A L'ESCOLA LLUÇANÈS

Menú Musical novembre 2014 by ceipllucanes

Al llarg del temps, les cançons han tingut diferents utilitats, a part de la merament lúdica. Durant anys havien sigut les transmissores de notícies, sobretot en aquelles èpoques on no hi havia els mitjans de comunicació suficients per a donar a conèixer el què succeïa. Habitualment, quan interessava que alguna cosa es difongués, es triava una melodia coneguda i s’hi adaptava una lletra.

Igualment han servit per a reivindicar, per a protestar, per a donar a conèixer les injustícies, i per aquest motiu sovint han estat censurades o els seus intèrprets prohibits. Aquest mes escoltarem una colla de peces que en aquest moment prenen un protagonisme especial, potser per les circumstàncies polítiques que estem vivint com a país. Són temes de diferents èpoques que d’una manera o altra ens fan sentir que formem part d’una mateixa comunitat, territori, cultura, o com vulgueu dir-li.

El període romàntic s’estèn des de començaments a finals del s. XIX i es caracteritza perquè els músics, igual que els escriptors i altres artistes, volen expressar intensament els seus sentiments, els seus estats d’ànim, les emocions més personals. L’art es posa al servei de la sensibilitat de l’artista i es considera que el cor predomina sobre la raó.. Hi ha una revalorització de la imaginació, el sentiment, la passió, les llegendes.… És en aquesta època que la música se situa per damunt de les altres arts, se la identifica com el llenguatge de l’esperit enfront de la raó. Els artistes són molt ben considerats i valorats i en relació a aquests cal fer menció del perfeccionament en la interpretació, amb músics convertits en veritables virtuosos. Schumann, Liszt, Chopin, Mendelsshon, Schubert són alguns dels representants d’aquest moviment que podrem escoltar aquest mes.
El piano es converteix en l’instrument per excel•lència, aquell que amb el seu so pot expressar el que volen comunicar els compositors. Les obres escrites per a aquest instrument solen ser peces breus, de forma lliure i obertes a la improvisació, com nocturns, preludis, rapsòdies, balades...Entre els pianistes cal destacar Franz Liszt o Fredéric Chopin,anomenat “el poeta del piano”.
Altres formes habituals del període són els lieds, composicions breus en les que es posa música a un poema i on va excel•lir Franz Schubert, definit per Liszt com “el més poeta de tots els músics”.

MENÚ MUSICAL OCTUBRE 2014.pdf by ceipllucanes

Els darrers anys, una nova fornada de cantautores ha conquerit les primeres línies del panorama musical del nostre país oferint projectes diversos que es caracteritzen sovint per la creació de paisatges sonors amb elements diversos, tant procedents de la natura o de la quotidianitat, com de les noves tecnologies. Són dones que beuen de diferents fonts i estils i que han sabut impregnar les seves composicions d’un caràcter ben personal . Algunes s’han inspirat en les companyes de generacions anteriors, com és el cas de la Nova Cançó, i altres han buscat referents a altres països. Nascudes la majoria a la dècada dels vuitanta, han tingut una formació musical que els ha proporcionat una sòlida base a partir de la qual han moldejat diverses experiències fruit també d’estades diverses a diferents capitals europees.
Per estrenar el menú musical d’aquest curs podrem escoltar cada matí algunes d’aquestes veus emergents, algunes de les quals ja porten un treball molt consolidat, i reconegut amb premis diversos malgrat la seva curta trajectòria.
Maria Coma (1986) va presentar els seu primer àlbum, Linòleum, el 2009 als que han seguit Linòleum en concert i Magnòlia, el 2011, i Celesta el 2013, disc aquest darrer on utilitza un piano-celesta creat per ella mateixa, resultat d’un projecte que va guanyar el Premi Puig Porret el 2012. Bikimel (1976), és el nom artístic de Vicky de Clascà, que va començar la seva trajectòria presentant el 2010 el disc Stat Jònic mentre que l’any passat, el 2013, va donar a conèixer el seu darrer projecte: Farrera, on les cançons mostren una especial connexió amb la naturalesa i l’entorn d’aquest indret del Pallars Sobirà, i en les quals també hi van participar la gent del poble.
L’ombre de ton chien és un grup que agafa el nom d’un vers d’una cançó de Jacques Brel: Ne me quitte pas, i que són els acompanyants habituals de l’Anna Roig (1981). Molt influïda per la chanson française, aquesta cantant interpreta tant temes en català com en francès, i combina històries inventades en les que tant s’hi nota cert aire infantil combinat amb un enginyós sentit de l’humor com una profunditat especial a l’hora de tractar els dubtes, les alegries o les decepcions que li provoca l’amor. El 2009 va publicar el primer disc, Anna Roig i L’ombre de ton chien i el 2011 Bigoti vermell.
Joana Serrat (1983) presenta un estil barreja de folk d’arrel americà amb tocs de pop i jazz i canta temes tant en anglès com en català. Els seus primers treballs discogràfics, signats com a J.S.T van ser Liffey el 2008 i Hit the pavement el 2009. Posteriorment ja com a Joana Serrat va gravar The Relief Sessions el 2012 i Dear Great Canyon el 2014.
La lleidatana Meritxell Gené (1986) ha dedicat el seu darrer disc al poeta Màrius Torres, Així t’escau la melangia, gravat el 2013, mentre que els dos anteriors Inesperadament i Sota els llençols es van donar a conèixer els anys 2008 i 2010 respectivament. Ella forma part del col•lectiu La Cançó Necessària, on un grup de sis cantautors s’han ajuntat per potenciar als escenaris la cançó compromesa als Països Catalans: “La cançó necessària és la nostra memòria i el nostre present. La voluntat d’omplir amb contingut, valors i compromís la cultura d’aquesta terra. Som el puny que ja és cançó. Som la cançó que ha de ser de tots. Per la cultura popular. Per la cançó compromesa.”

Serà el tercer curs que els alumnes de l’escola treballaran el flabiol a partir de cicle mitjà seguint un projecte impulsat arreu de Catalunya per l’Associació Cultural i Educativa la Riscla. Enguany però tindran com a novetat que també podran utilitzar el tamborí per a fer-ne l’acompanyament rítmic.
Durant el curs passat, els nens i nenes de tercer i quart, van construir-ne uns quants per parelles amb un molt bon resultat i per aquest motiu és previst que a l’hora de tallers també en fem altra vegada. Serà ara que els de quart s’encarregaran d’ensenyar-ho als de tercer, que s’estrenaran en aquesta feina.
Per a la construcció del tamborí vam encomanar diferents materials: làmina de PVC per a la membrana, tub transparent i fil de poliester per a la riscla, tub de PVC per al cos, cordill sintètic i pals xinesos per a l’encordat i els tensors, fil de polièster per als bordons, i bagues, femelles i cinta de cotó per a la subjecció de l’instrument.
Primer de tot van fer una atenta observació a un tamborí ja construït per aprendre’n les parts i els materials de cadascuna i igualment de totes les eines que necessitaríem: alicates, tisores, tenalles de foradar, barrina de mà, llima, agulles de cosir i didal. Tot seguit ja es va començar a preparar la membrana retallant una plantilla i marcant-la damunt la làmina de PVC, que també es va retallar. Per a fer la riscla es van enfundar barres de poliester dins un tub transparent mesurant el perímetre del cos del tamborí per a saber-ne la mida. Per a cada tamborí es van necessitar dues membranes, la superior i la inferior i les dues riscles corresponents. Una vegada fixada la riscla a la membrana amb cinta aïllant, es va procedir a cosir les pestanyes cap endins mentre s’anava comprovant que es mantenia la forma circular.
A continuació es van marcar, a través d’una plantilla, els forats del cos del tamborí: el de l’aire, el de les dues bagues de la corretja, i el de la clavilla per a tensar el bordó. Es van començar a obrir els forats amb la barrina mentre es comprovava que hi encaixessin les bagues i la clavilla, cargolant-les amb un tornavís.
Després es van col•locar les dues membranes al cos i es va procedir a encordar passant per tots els forats marcats en aquestes, intentant donar-hi la màxima tensió. Per acabar ja tot el procés es va posar el bordó lligant el fil de niló a la clavilla i l’altre extrem al cordill de l’encordat de l’altra banda. Finalment es va fer passar la corretja entre les bagues fent-hi un nus i ja el vam tenir a punt d’utilitzar.

La setmana passada vam anar de colònies al Camp d’aprenentatge Pau Casals del Vendrell. Allà vam poder gaudir d’una estada molt interessant coneixent de prop una de les figures cabdals de la música a Catalunya. Va ser la cloenda d’un treball que feia mesos estàvem duent a terme a l’escola i que va suposar una intensa recerca sobre el gran mestre del violoncel. Els alumnes de CM i CS han anat recopilant informació sobre Pau Casals, tant d’aspectes de la seva vida personal com de la seva professió com a violoncel•lista. Tot això ho vam fer en diferents fases, i utilitzant també jocs interactius a l’ordinador. Vam descobrir com ja des de petit Casals es va interessar per la música, els seus primers passos com a intèrpret, la protecció de la reina Maria Cristina, les trobades amb altres grans músics com Albéniz, Cortot, Thibaud…la seva intensa relació amb Puerto Rico, i sobretot la seva contribució a la pau, aquesta paraula que ell admirava tant.
També vam treballar el violoncel, la família d’instruments de corda fregada, i altres instruments de corda que es poden trobar arreu del món. A més vam conèixer característiques de la comarca del Baix Penedès, on es troba el municipi del Vendrell, de la casa natal de Pau de Casals i les funcions habituals d’un auditori.
Igualment vam estar assajant la cançó Himne als sentiments, que forma part de la cantata La llegenda de Marlet, una obra escrita per Jordi Nus i que consta de diferents fragments cantats per grups. Nosaltres vam treballar la darrera part, i creiem que la gravació ens va sortir força bé.
Si teniu ganes de cantar o simplement llegir, aquí us deixem la lletra de l’Himne als sentiments i també de la cançó que igualment vam enregistrar: Himne a la pau.

MENÚ MUSICAL I ENIGMES DEL MES DE JUNY

Menú Musical Juny 2014 by ceipllucanes

Actualment tenim molts mitjans per a difondre qualsevol element sonor i aquest ens arriba fàcilment des de diversos lloc del món en pocs instants. Això però no sempre ha estat així. Fins a mitjans del s. XIX, i en alguns indrets encara molt més tard, les cançons, igual que altres sabers o coneixements, es transmetien oralment, és a dir escoltant els que els sabien i que a la vegada els havien après de generacions anteriors. La majoria d’aquestes cançons van ser creades per algun motiu, per acompanyar determinades feines o moments de la vida d’un individu. Així trobem cançons de treball, de bressol, de noces, de festeig, de mort, de festa... un amplíssim repertori que avui ha perdut totes aquestes funcions però que segurament n’ha creat de noves.
De gran part d’aquestes cançons no en coneixem el seu origen, i la lletra i la melodia s’ha anat modificant en passar d’una generació a una altra. Per aquest motiu solem dir que són anònimes. Totes tenen però elements molt coneguts per la societat que els ha generat, la qual s’hi sol sentir identificada i per això encara a l’actualitat són part identitària d’aquesta. Han anat recollint informació de tot allò que la memòria col•lectiva considera definitori d’una cultura o i ho han fet en estreta relació amb la llengua, que els aporta un vocabulari i un llenguatge melòdic determinat.
A mitjans del s. XIX, amb el treball dels anomenats folkloristes, aquestes cançons van quedar fixades en paper, en els cançoners que es van anar publicant, i anys més tard van començar a ésser utilitzades per intèrprets i grups musicals que volien donar-les a conèixer. Avui continuen tenint vigència i han superat nombrosos entrebancs que els han permès ésser ben vives en diferents contextos. El perquè és difícil de concretar però vosaltres mateixos l’anireu descobrint a mesura que les escolteu o les canteu.

Menu Musical Maig 2014 by ceipllucanes

L’origen del jazz el trobem al sud dels Estats Units, als camps de cotó de Nova Orleans, on van confluir elements musicals molt diversos com la tradició afroamericana dels esclaus, les espirituals negres i la música de la població blanca: el gospel, el blues, el ragtime i les marxes militars. Serà un nou estil, amb característiques pròpies, que anirà evolucionant al llarg del s. XX amb una gran varietat de subgèneres i intèrprets.
Té una base rítmica amb una bateria i/o un contrabaix acompanyada d’uns altres instruments que desglossen la melodia, com el piano, el saxo, la trompeta i inicialment el banjo, substituït a partir dels anys vint per la guitarra
En els primers temps les bandes creades desfilaven pels carrers amb trompeta, banjo, clarinet, tuba i washboard, una fusta de rentar que s’utilitza com a percussió. Entre el 1900 i el 1920 va sorgir l’estil Dixieland, on les agrupacions de músics blancs imitaven el jazz de Nova Orleans. A la dècada següent, a Chicago, actuen reconeguts intèrprets i orquestres com les de Louis Armstrong, uns grups que van influir moltíssim en el panorama musical europeu d’aquell temps. Entre el 1930 i 1940 les bandes s’amplien fins a convertir-se en les anomenades Big Band, amb la substitució del clarinet pel saxo, i entre les més destacades cal citar les de Duke Ellington o Benny Goodman. També en aquests anys trenta van començar a despuntar dues grans intèrprets, Billie Holliday i Ella Fitzgerald, considerades juntament amb Sara Vaughan les grans dives del jazz. I ja endinsant-nos en els anys quaranta, amb representants tan prestigiosos, com Dizzy Gillespie o  Charlie Parker, es creen petites bandes que es trobaven en les anomenades Jam sessions on s’experimentava a base d’improvisacions. Després de la segona guerra mundial sorgeix el bebop, amb noves harmonies i l’ampliació del registre sonor, i Ella Fitzgerald és aclamada per la pràctica de l’scat, una forma vocal basada en síl•labes onomatopeiques que permet competir amb els solos instrumentals

Més endavant hauríem de parlar del Cool jazz, del Free Jazz o de l’Elèctric Jazz entre altres, nous estils amb fusions diverses que han creat discrepàncies entre els seguidors considerats més “purs” però que han permès que una música sorgida fa més de cent anys estigui encara de plena actualitat amb aires de renovació constants.

El divendres dia 21 ens va visitar un violoncel·lista, l’Arnau Rovira Bascompte, antic alumne de l’escola i que ara estudia al Conservatori d’Utrecht (Holanda). Ens va explicar moltes coses d’aquest instrument i també ens va oferir un petit concert.
El violoncel, un dels quatre instruments de la família de corda fregada, va sorgir a Itàlia, i deriva inicialment, segons va dir, de l’anomenada viola da braccio. Aquest instrument, amb una sonoritat més aviat greu, compta amb diferents parts que va anar enumerant i senyalant: a la part superior el cargol i les clavilles per afinar i seguidament el batedor amb les quatre cordes que arriben fins el cordal, on també hi ha unes petites peces per afinar. La part central la constitueix la caixa de ressonància, amb les dues efes, i es caracteritza perquè a l’interior hi té una barreta de fusta que uneix les dues tapes del violoncel i fa que es transmeti el so. Igualment és molt important el pont, que permet que la vibració passi a la caixa de ressonància on s’hi amplifica aquest so.
Per a tocar-lo el músic se’l col•loca entre les cames i l’instrument no es recolza directament al terra sinó que té una pica metàl•lica que es posa al capdavall i que es subjecta per una veta que es fa arribar a la cadira de l’intèrpret. Vam veure també l’arquet amb el que es freguen les cordes, que abans es feia amb crina de cavall però que ara ja sol ser de material sintètic.
L’Arnau ens va explicar que hi ha dues maneres de tocar, fregant amb l’arquet o pessigant les cordes amb els dits, el que es coneix com a pizzicato.
Ens va ensenyar les possibilitats sonores del violoncel per mitjà d’una escala i va interpretar “L’hereu Riera” i “El cant dels ocells“. A més, davant la petició d’un alumne, vam poder escoltar “Titànic” i finalment un petit fragment de l’obra que interpretarà del compositor anglès Edward Elgar el dijous dia 27 al Conservatori Municipal de Barcelona. Serà una audició on ell actuarà de solista amb l’Orquestra simfònica del Conservatori i que és oberta al públic en general.
Tots els alumnes, de 1r a 6è, van escoltar amb molta atenció les explicacions i el petit concert i li van fer algunes preguntes sobre la seva elecció per la música. Ens va dir que va començar de petit a estudiar-ne i que també tocava l’oboè a l’Escola de Música de Berga. Finalment però es va decidir per estudiar violoncel i, l’any passat, després d’una prova, el van acceptar a Utrecht on dedica una mitjana de quatre a set hores a practicar amb l’instrument.
Aquesta audició ens va anar molt bé per conèixer de primera mà el violoncel, un instrument que Pau Casals va treballar amb profunditat descobrint-ne noves possibilitats, i que nosaltres estem estudiant perquè al mes de maig anirem de colònies al Vendrell on visitarem la Vila Museu Pau Casals.

Les dues darreres setmanes hem treballat a CI els instruments de percussió de membrana. Anteriorment ho havíem fet amb els de fusta i els de metall. Tots aquest tipus d’instruments es caracteritzen perquè produeixen el so picant-los amb baquetes o maces, amb les mans, rascant-los sacsejant-los. Els de pell o membrana generen aquest so gràcies a aquesta matèria, que es troba tensada i muntada damunt una caixa de ressonància que pot ser de fusta, fang o ceràmica. Hem observat i escoltat tambors, bombos, caixes, timbales, panderos, panderetes i bongos. A més hem pogut practicar amb alguns que tenim a l’escola o que ens han portat els mateixos alumnes, com uns bongos o un tambor cilíndric procedent del Senegal.
A l’Àfrica aquests instruments han estat molt utilitzats en la vida quotidiana, tant a l’hora de treballar com en les festes. A més moltes vegades alguns ritmes han servit per a transmetre missatges o per a determinades cerimònies on el so adquireix un poder gairebé màgic per curar o solucionar alguns conflictes.
Actualment s’han posat de moda a tota Europa agrupacions de percussió que amb el nom de batucades participen en moltes celebracions marcant un ritme trepidant mentre es desplacen. En aquestes formacions, que eren i encara són molt habituals a Àfrica i alguns països sud-americans, hi tenen un paper predominant aquests instruments membranòfons.