Necessitats Educatives.

Constantment fem valoracions del nostre alumnat i no dubtem en definir quines són les seves necessitats i determinar quin és l’ajustament educatiu que precisen. La detecció de necessitats és un constant sobretot en l’àmbit de l’educació infantil i primària, on la figura del tutor/a és present al llarg de la jornada escolar i durant un temps considerable d’atenció al propi grup classe, la qual cosa permet conèixer als alumnes i fer un seguiment prou acurat del seu procés d’aprenentatge.

Ara bé, en fer-ho ens trobem amb alguns problemes:

a)      La tendència a valorar aïlladament el que no sap fer l’alumne, és a dir, el que no ha après.

Normalment destaquem de l’alumne allò que no és capaç de fer: no sap llegir, no reconeix les vocals, no identifica els nombres, no sap les taules, no sap comptar, no escriu el seu nom, etc. Això passa perquè solem fer aquesta identificació de manera aïllada i responent fonamentalment a les seves dificultats, sense vinculació amb el que fan els altres alumnes. D’aquesta manera no utilitzem aquesta informació per valorar les ajudes que precisa l’alumne, en funció de les seves necessitats, per a incorporar-se al treball que fan la resta de companys de classe.

Si bé estem d’acord que el que ens cal és conèixer l’alumne, què és el que sap fer, on es troba en el seu procès de desenvolupament i d’aprenentatge i quines són les estratègies que utilitza per aprendre, el que hauriem de continuar esbrinant són les ajudes reals que caldrà oferir-li per a que realitzi la tasca des de la concepció d’un aprenentatge significatiu per a ell.

b)      La manca de referents compartits en fer l’avaluació de necessitats.

Malgrat tots els professionals són coneixedors de que els referents d’avaluació esdevenen de les capacitats generals a assolir, en la pràctica es produeix una barreja entre les percepcions i expectatives personals dels docents respecte als seus alumnes, el material curricular utilitzat, la seqüenciació d’objectius i continguts establerts en el PCC, les respostes dels propis alumnes i les realitats familiars.

La major part dels docents es veuen abocats a un munt d’informació difícil de canalitzar i difícil de poder acordar sota uns criteris comuns, ja que en aplicar-los les interpretacions poder ser d’allò més divers. Aquestes dificultats venen donades, entre d’altres per:

–         L’ambigüetat en la redacció dels objectius generals d’etapa i l’amplitud d’interpretacions de que són objecte.

–         Els diferents nivells d’empatia que sorgeix de la interacció entre el professorat i l’alumnat.

–         La descontextualització i rigidesa dels materials curriculars utilitzats (llibres de text).

–         Les dificultats d’elaboració del PCC de forma complerta i compartida.

–         Les pròpies característiques del grup d’alumnes i el nivell d’aprenentatges que manifesten en la resolució de les tasques.

–         La diversitat de realitats familiars respecte el rendiment escolar dels seus fills.

c)      L’amplitud de necessitats detectades.

En la realització de qualsevol procés avaluatiu apareixen necessitats de diferents tipus que afecten el procés de desenvolupament i aprenentatge de l’alumne. Les necessitats detectades, cada vegada més, depassen  l’àmbit curricular i conflueixen en l’àmbit personal i familiar- social de l’alumne.

–         Necessitats de l’àmbit curricular: llenguatge, raonament, atenció, memòria, percepció visual, orientació espai-temporal, motricitat, hàbits, relació, aptituds, habilitats socials, …

–         Necessitats de l’àmbit personal: alimentació, descans, higiene, salut, autoestima, seguretat, confiança, capacitats, actituds, interessos, expectatives d’èxit, …

–         Necessitats de l’àmbit familiar i social: atenció a les necessitats bàsiques, expectatives escolars, afectivitat, econòmiques, valors, …

Davant aquest ampli ventall de necessitats, l’escola es veu obligada a anar donant resposta amb els recursos disponibles però, es veu abocada a una distribució reduccionista dels propis ajuts (diversitat de necessitats i pocs recursos). Per altra banda, alguns dels recursos necessaris, l’escola no és propiament ni la gestora directa d’aquests la qual cosa augmenta el grau de complexitat en l’adequació de respostes educatives adients.

d)      L’alumne com a únic subjecte d’avaluació.

Si l’aprenentatge i l’avaluació s’entenen com a un procés interactiu entre l’alumne, el contingut d’aprenentatge i el context (professor-centre), és evident que haurem de tenir en compte, en l’àmbit escolar, altres agents d’avaluació:

–         El grup classe: dinàmica del grup classe, organització del grup, recursos metodològics, distribució del material.

–         Els recursos del centre: tipus de recursos, distribució i rendabilització dels mateixos, conveniència dels recursos o suports, solapament de recursos.

–         El professorat: formació personal i/o de centre, capacitat d’innovació, actitud, recursos didàctics i metodològics, coordinació professorat, treball en equip, contacte amb els pares, entrevistes amb l’alumnat.

–         El context educatiu: relació amb les famílies, coherència de les activitats extraescolars, proposta de sortides escolars, participació de la comunitat educativa.

La valoració de tots i cadascun dels agents enumerats ens pot ajudar molt més i millor en afavorir la resposta respecte a les necessitats educatives de l’alumne.

Així doncs, per a identificar les necessitats de l’alumnat i les ajudes que precisa en el seu procés d’aprenentatge hem de prendre, si, com a referència el propi alumne, però en interacció amb el seu context escolar i familiar-social

D’aquesta manera podrem obtenir informació suficient d’on es troba l’alumne en el seu procés d’ensenyament i aprenentatge i què és el que de debó necessita.

Begoña Piqué

Aquest article s'ha publicat dins de General i etiquetat amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *