Alternatives.

Potser la manera d’apaivagar la inquietud manifestada pels docents  és obrir un procès de reflexió sobre la pròpia pràctica en el si dels centres entorn a tres eixos fonamentals:

a)      L’aplicació d’estratègies adaptatives a l’aula.

El repte com a professionals de l’ensenyament que hores d’ara cada vegada és més necessari, passa per acceptar, assumir i ser creatius vers la diversitat de l’alumnat, que per les raons ja explicades cada vegada més formen part de les nostres aules

Siguin quines siguin les ajudes i reforços que els nostres alumnes puguin gaudir al llarg de la seva escolaritat obligatòria, nosaltres educadors, haurem d’avançar un pas més en crear noves estratègies adaptatives en funció de les nostres realitats i dels nous reptes que se’ns van presentant.

Tenir en compte la realitat de l’espai físic de l’aula, tenir en compte el potencial participatiu que podem detectar en els nostres alumnes, tenir en compte la diversitat de capacitats dels nens i nenes, i fent servir els avenços tècnics i de propostes educatives que van sorgint i que anem coneixent, poden ser unes primeres i elementals estratègies amb les que podem començar a treballar.

Només que incorporem en el nostre tarannà docent diferents estratègies com:

–         planificar l’activitat que durem a terme

–         saber els coneixements previs dels alumnes

–         deixar clar l’objectiu d’aprenentatge

–         comprovar la comprensió de la tasca per part de l’alumne

–         proporcionar explicacions a l’alumne de maneres vàries: orals, escrites, vivencials

–         fer particip a l’alumne del seu procés d’aprenentatge

–         rebre els diferents tipus d’ajuts possibles en la realització de la tasca

–         proporcionar la motivació pertinent a cadascun dels alumnes

–         traspassar el protagonisme a l’alumne en el seu procés d’aprenentatge

–         crear diferents tipus d’activitats d’aprenentatge i avaluació

–         posar a l’abast de l’alumne diferents propostes de material curricular

–         distribuir l’espai-classe en funció del contingut d’aprenentatge

–         usar diferents alternatives metodològiques i didàctiques

–         …

estarem contribuint a crear el marc indispensable per fer front a la diversitat del nostre alumnat a l’aula.

b)      El treball en equip dels docents.

Ser conscients que no sóm elements professionals aïllats sinó que formem part d’un equip que pot proporcionar cooperació i diàleg, pot ajudar-nos, en un segon intent, de buscar i de trobar alternatives educatives sigui quin sigui el grup a atendre. El que ha de portar-nos a viure d’una manera conscient la pertenença a l’equip.

Ser capaços d’abandonar una visió restrictiva de “l’alumne-l’aula” per poder incorporar una concepció més amplia de “l’alumnat-l’escola”.

Saber obrir la nostra ment educativa a propostes innovadores encara que això suposi un cert risc i un intentar fòrmules noves d’intervenció educativa, pot fer-nos mostrar receptius i ser capaços de treballar amb referents de col.laboració, cooperació i reflexió compartida.

c)      La dotació de recursos suficients.

Es evident que la dotació de recursos continua i continuarà sent una necessitat en els centres. Ara bé, només des del coneixement de la realitat de cada un dels centres educatius que conformen el nostre mapa escolar, es podrà avançar en proporcionar una dotació coherent a cadascuna de les necessitats particulars d’aquests.

Dos de les necessitats que queden paleses a qualsevol realitat educativa són les corresponents a TEMPS i FORMACIÓ.

L’avançar en un equilibri entre el temps de dedicació directa als alumnes i el temps de dedicació indirecta, que permeti als docents treballar la diversitat en tots i cadascun dels requisits que comporti (atenció individualitzada, treball amb famílies, treball de reflexió i treball conjunt amb la resta de docents, adaptacions curriculars, elaboració de materials curriculars, etc.) és un tema prioritari en tot docent davant qualsevol altre proposta.

El poder assumir el repte del qual venim parlant, i d’altres que se’ns van presentant, comporta una preparació per a tot professional i amb més urgència per als professionals docents. La integració professional i personal d’aquests necessita d’un sentir-se acompanyats en la seva realitat diària, sigui des de propostes formatives individuals com de les que signifiquen una millora en el treball cooperatiu dins el propi centre.

Begoña Piqué.

 

Aquest article s'ha publicat dins de General i etiquetat amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *