Fotografia: Mans del Leo i el Guillem

La història del bambú és un relat que m’agrada explicar als pares i mares fent formació perquè té molt de simbòlic amb la tasca educativa i amorosa que fem per educar els infants.

La història del bambú, espècie de gramínea originària de la Xina, ens relata que per plantar aquesta llavor cal molt d’amor per fer créixer la planta amb constància, paciència i perseverança per a no desanimar-nos perquè , des que es planta, tarda set anys en mostrar a l’exterior els primers brots.

El bambú creix primer cap a vall; s’enforteix per arrelar-se a la terra vertical i horitzontalment jugant i creant un entramat sòlid i fort sota terra. La persona que el planta podria pensar que la llavor està morta perquè no creix, però no, tot al contrari. La llavor del bambú es va enfortint i es deixa regar i estovar per oferir els primers brots visibles i rebre la llum i energia del sol passats set anys! Tarda molt en créixer, però una vegada es mostra visible a l’exterior creix trenta metres de cop en poques setmanes.

A l’igual que la llavor del bambú, els pares i mares eduquem conscientment i amb il·lusió l’acte d’amor que és l’inici i creació de la vida d’un fill; donem vida a una llavor humana. Més tard, reguem amb paraules i comportaments el fruit ocult encara. Fem de models, incorporem els valors que creiem són important i imprescindibles a la vida, mostrem flexibilitat per adaptar-nos a les diferents situacions, dubtes i preocupacions que comporta el dia a dia amb els fills. Esquivem i orientem de forma positiva algunes actituds, lògica i naturalment,  poc encertades de personetes que van aprenen i es fan grans molt a poc a poc, … Pares, mares i infants creixem i aprenem conjuntament en aquest meravellós i, a vegades complicat,  procés de vida.

En moments crítics i amb dificultats, que sempre n’hi ha, els pares i mares ens preguntem si estem educant de forma “correcta”. Ho farem bé? -em pregunten alguns pares i mares als cursos de formació.

No hi ha res ni ningú perfecte i, per tant, és segur que en algun moment ens equivoquem , però sí que estic convençuda d’una cosa: els infants són un reflexa dels pares i mares. Reben, de forma quasi màgica i matemàtica, tot allò que pares i mares volem educar; anem regant la llavor humana amb les nostres creences i valors. Els fills, alhora, són fidels als pares i mares, tot i que en moments determinats ens pugui semblar que diuen i fan el contrari del que voldríem, i van interioritzant una manera de pensar, dir, actuar i sentir. Per a ells, portar la contrària representa equilibrar-se interiorment. Equilibrar entre allò que diuen els adults i allò que fora possible i contrari. Deixem-los descobrir les seves pròpies visions i actuacions perquè ells han de poder tenir la possibilitat de triar, encertada o equivocada, lliurement la seva vida. Un acte d’amor, com el que professem pares i mares amb els fills, sempre dóna un fruit fantàstic i sorprenent. Allò que semblava difícil d’aconseguir es fa realitat!

La meva filla, ara crescuda i independent, l’altre dia m’enviava aquestes magnífiques i gratificants paraules: Saps que pensava? Que fas, i has fet, una feina increïble com a Mare; sempre respectant els nostres desitjos, però amb límits alhora. Animant els nostres somnis i acceptant en qui ens hem anat convertint amb les nostres decisions. T’estimo!

Aquest és el fruit que sempre arriba, però recordeu que cal amor, constància, coherència, perseverança, flexibilitat, paciència, sentit comú, mirar més enllà i escolta activa.

Gràcies Andrea! Continua volant, caminant i creixent en aquesta vida.

Acabo aquest article amb unes paraules de Bronfenbrenner: “Per desenvolupar-se normalment, qualsevol infant necessita algú que estigui boig per ell, tot combinant l’afecte amb la disciplina”.