Una manera d’abastar realitats desconegudes és a través del significat que les paraules tenen més enllà del diccionari, del valor simbòlic que tenen: doncs bé, al corrent literari que va ser hegemònic a la poesia catalana de la primera meitat del segle XX li escau perfectament el nom amb què és conegut: simbolisme (i postsimbolisme). Aquest corrent explorarà els significats no evidents de les paraules, creurà fermament en el poder de la paraula com a transmissora de realitats que no podríem conèixer de cap més manera. Dins d’aquesta línia poètica, cal destacar el nom del lleidatà Màrius Torres (enguany se celebra el centenari del seu naixement). Un dels poemes on la metàfora continuada esdevé símbol és el seu conegudíssim Canço a Mahalta.
Lluís Llach ha estat un dels autors que ha posat música a aquest poema i la veritat és que val la pena d’escoltar-lo. Aquí us deixo el poema i la cançó de Llach.
CANÇÓ A MAHALTA
Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.
Joaquim Sunyer està considerat com una de les figures més destacades de l’estètica noucentista. Escriptors com Joan Maragall, Eugeni d’Ors i Joan Salvat-Papasseit van establir amistat amb el pintor, i en van valorar el fet que fos capaç de captar fidelment l’
Superats el realisme i el naturalisme, el fet de novel.lar s’intel.lectualitza i la novel.la s’allunya del gran públic. Es desenvolupen noves tècniques formals i lingüístiques, s’experimenta en el camp del punt de vista narratiu i es dóna més importància a l’aspecte psicològic, al món interior, i, per tant, es tendeix a abandonar els conflictes externs. Aquests nous camins es concreten en l’obra d’autors com 
