Category Archives: General

Benviguda al curs 2010-2011

Benvinguts al curs 2010-2011, alumnes de 1r ESO A, B i C, de 4t ESO A i de Literatura universal.

A partir d’avui, 7 de setembre, comenceu un nou curs que bla bla bla…

No, no sóc amic de discursos: anem per feina.

Normes bàsiques a la classe de Llengua catalana i literatura

  1. Cal fer els exercicis cada dia.
  2. Cal lliurar els dossiers al final de cada unitat didàctica.
  3. Cal emprar la llengua vehicular (el català) a classe, tant en les comunicacions amb el professor, en els exercicis, com entre els companys. Si no es fa així, haureu de demostrar, en una prova oral, que sabeu expressar-vos correctament en català (però la nota en competència multilingüe i multicultural baixarà, ho sento).
  4. Cal llegir les lectures obligatòries. Si no se’n supera la prova de lectura, la nota del trimestre es divideix entre dos.
  5. Interrompre el curs normal de la classe de manera sistemàtica pot baixar la nota fins a nombres vermells.
  6. No dur el material de classe baixa la nota.
  7. Intentar fer-li la pilota al professor equival al suspens absolut a perpetuïtat.

I algunes normes més que ja anireu coneixent aquests dies.

De les normes de Literatura universal, ja en parlarem.

Benvinguts siau.

Professor Monteagudo

Powered by ScribeFire.

Cerca del tresor: i a tu, t’agrada el futbol?

El futbol és, sens dubte, l’esport més popular als nostres dies. Però, que en saps, del futbol? Aquí tens una sèrie de preguntes senzilles de les que potser coneixes la resposta, o potser no. Demostra els teus coneixements sobre aquest esport i la teva destresa cercant les respostes que desconeixes!

(Apunta les respostes en un full.)

  1. On i quan es va inventar el futbol?
  2. Quin és l’equip de futbol més antic del món?
  3. Des de quin any se celebra la lliga espanyola?
  4. Quants equips juguen actualment en primera divisió?
  5. Quin és l’equip més antic de la lliga espanyola?
  6. Quin equip va guanyar la primera lliga espanyola?
  7. Quin equip va guanyar l’última lliga espanyola?
  8. Com s’anomenen actualment els campionats de futbol europeu de clubs? Des de quin any porten aquests noms?
  9. Des de quin any se celebra la Copa del Rey (amb aquest nom)?
  10. Quin equip va guanyar la primera Copa del Rey (amb aquest nom)?

Guanya el primer que troba les deu respostes, i recorda que pots emprar el Google i altres recursos per localitzar-les.

Powered by ScribeFire.

Dia mundial dels documents lliures

A veure, criatures dolcíssimes: oi que cada dia creeu  documents amb aquesta maquineta que teniu al davant ara mateix? Cartes d’amor, poemes immortals, contes, treballs de classe, fulls de càlcul per calcular quantes estrelles il·luminaven la nit que vau néixer, fotografies, dibuixos…

I, és clar, us penseu que, com que els documents són vostres, van a estar sempre al vostre abast i els aneu a poder llegir, mirar o escoltar sempre, en qualsevol moment, fins i tot dins de molts anys quan haureu arribat a la venerable edat de la jubilació (que vosaltres no sabeu què és això, ni potser ho arribareu mai a saber perquè sembla que cada any volen endarrerir-la dos). Doncs… no sigueu tan confiats!

Que sí, que sí: que els documents són vostres i els podeu guardar al disc dur, a l’USB o enregistrar-los en un CD. Tot això està molt bé; però, i el format? En quin format els esteu guardant? De qui són aquests formats? i, sobretot, qui sap com llegir aquests formats? De segur que la major part de vosaltres feu servir formats propietaris, fitxers que ningú (tret de l’amo del programa que els ha creat) sap com són ni com funcionen, i que només es poden llegir amb els programes de l’amo; és clar, que si voleu seguir toooooooota la vida amb el mateix amo, no passa res. Però, i si algun dia voleu canviar? Doncs… el vell amo no us facilitarà pas la feina; cosa que no us hauria de preocupar si féssiu servir estàndards oberts, com els que defensem avui. Que què és això dels estàndards oberts? És molt fàcil!

Quan vas a la papereria a comprar paper, normalment demanes un paquet d’A-4 ; no t’has de preocupar de qui l’ha fabricat, perquè l’A-4 té unes mides estàndard de 210×297 mm, definides per la norma internacional ISO 216; això garanteix que qualsevol fabricant de paper sapia com fabricar un A-4. I això per a què serveix? Com que per a què serveix? Si tothom el sap fabricar, n’hi haurà més competència, el paper anirà més barat i ens estalviarem els monopolis!

Sí, ja sé el que esteu pensant: les mides d’un full no són cap secret per qui té un regle. Però, criatures, vosaltres aneu a la papereria amb un regle en la mà? Que no és mil voltes més fàcil saber que, si demaneu un A-4, us donaran un full que sempre serà igual de gran? Imagineu que cada fabricant fes l’A-4 de la mida que li donés la gana: si volíeu grapar junts els vostres fulls, els hauríeu de comprar sempre al mateix fabricant, sempre!, o us trobaríeu sovint que uns fulls eren més llargs o més amples que els altres. Us ho hauríeu de pensar molt abans de canviar de fabricant o de proveïdor o de papereria, i no us podríeu aprofitar dels millors preus de la competència: pagaríeu el paper al preu que us en marqués el fabricant i estaríeu sempre en les seves mans! I, tot açò, què té a veure amb la llibertat dels documents? Ara arribem, impacients, més que impacients!

No havíem quedat que tots vosaltres guardeu cada dia un fum de documents electrònics? Toooooots vosaltres! Ah, no, allà en veig u que encara els fa a mà, pobret, amb ploma d’ànec sobre pergamí de vedella. De segur que tots feu servir el format doc (Word) o l’xls (Excel) o el ppt (PowerPoint), i potser algú estarà familiaritzat amb els mdb (Access); o potser sou més moderns i treballeu amb els formats docx, xlsx, pptx, mdbx, de les darreres versions. Bé, doncs cap d’aquest no és un estàndard públic: només el fabricant, Microsoft, sap com estan fets, com són per dins, com funcionen aquests formats. I quines en són les conseqüències? Moltes, moltes:

  1. Com que el format és secret, no podem saber què hi ha dins dels documents que hem creat amb aquells programes, a banda del contingut que nosaltres hem decidit: virus? programari espia? sorpresa!
  2. Només hi ha garantia de poder llegir aquests documents si fem servir els mateixos programes amb què els vam crear (programes que costen diners, diners que costen de guanyar…).
  3. Conseqüència de l’anterior: si algun dia decidim canviar de programari, ningú ens pot garantir que el nou processador de textos serà capaç de llegir els nostres documents (eps! però si són nostres!).
  4. Canvis del mateix fabricant: si l’autor del programa que feu servir (i que, normalment, haureu pagat; perquè l’heu pagat, oi?) decideix que les noves versions no han de poder llegir els formats més antics, estareu indefensos; paranoia? a veure, algú s’ha instal·lat l’Office 2007? Doncs aquest fa servir nous formats (aquells que acaben en “x”, que no es poden llegir des de versions anteriors de l’Office) i, a més, per omissió, no pot llegir els formats antics: no podreu llegir els vostres documents anteriors; ops! però, que no eren vostres? Mmmm… potser no tan vostres com us pensàveu.
  5. Inducció a altres usuaris: si envieu els vostres documents a altres persones en aquests formats, esteu obligant-los a usar-los, és a dir, a instal·lar-se un programari que poden no voler instal·lar; tenint en compte que instal·lar l’Office (155 €) implica tenir instal·lat el Windows (226 €), la broma els surt una mica cara.

En resum, que, mentre feu servir formats privatius (els que, com acabem de veure, us priven dels vostres drets), els fabricants us tindran agafats per… sí, pels daixonses. I, per evitar-ho, defensem l’ús de formats estàndard oberts i celebrem el Dia de la Llibertat dels Documents.

Que quina n’és l’alternativa? Els estàndards oberts.

Que quins són els estàndards oberts? Aquesta és molt fàcil: els ODF.

Que què hi podeu fer? Doncs… moltíssimes coses!

A veure: si no voleu o no podeu desenganxar-vos del Word i companyia, podeu crear documents ODF des de la mateixa suite Office de Microsoft. Com?, doncs afegint-li aquest pegat (add-on) que va traure la Sun Microsystems (autora d’OpenOffice.org) fa temps; una volta instal·lat, podreu crear documents lliures des del vostre programari presoner!

En canvi, el més agosarats podeu triar qualsevol programa que els faça servir (ací en teniu alguns; però jo us recomanaria l’Abiword per a escriure textos, el Gnumeric per als fulls de càlcul o, si voleu tota una suite, l’OpenOffice.org). I, tant si feu servir una cosa com si feu servir l’altra, sereu una miqueta més lliures :-) .

Però, és clar, si no us interessa la llibertat, podeu seguir com fins ara.

Powered by ScribeFire.

Jornada de vaga al sector educatiu

Avui, 17 de març, els sindicats de professors i mestres i d’estudiants de l’educació pública catalana han convocat una jornada de vaga contra la LEC, la Lei de l’Educació Catalana; com que els motius dels sindicats no sempre coincideixen amb els meus, us explicaré per què m’uneixo i participo en la vaga.

La LEC ve a donar marc legal a una sèrie de pràctiques que el Departament d’Educància (no es mereix el nom de “d’Educació”) porta aplicant des de fa anys, pràctiques que, sobretot, demostren un desconeixement absolut de la realitat del món educatiu i, fins i tot, de la realitat de la societat que ens ha tocat de viure. Comencem per la famosa “atenció a la diversitat”.

La hipocresia de l’atenció a la diversitat

El sistema educatiu, diuen, ha d’atendre els alumnes de forma personalitzada: el professor ha de saber en cada moment (a principi de curs va haver un intent de fer-nos dur un control bisetmanal) quins són els coneixements exactes de cada alumne (ara mateix, en tinc uns 150) i quines són les causes dels seus possibles retards respecte al grup de referència, i ha de posar-hi remei (activitats de reforç personalitzades). Al mateix temps, també hauria de detectar quins alumnes van més avançats que la resta del grup i posar-los activitats d’ampliació.
En principi, la idea sembla bona. Al darrere, però, s’amaga la voluntat no expressada de tenir un professor particular per a cada alumne; curiosament, en lloc de tenir menys alumnes per grup, per tal de poder oferir-los aquesta atenció personalitzada, cada vegada en tenim més: l’administració vol tenir professors particulars, però no en vol assumir el cost.
A més a més, en la pràctica, aquesta atenció a la diversitat es dedica només als que no poden estudiar (alumnes amb capacitat limitada van a parar als “grups flexibles”, bonic eufemisme per no dir que es dedicaran a subratllar la paraula “patata” i a comentar-la amb el company i que aprovaran si saben localitzar-la en un text, preferiblement sobre una pàgina web; alumnes amb capacitat molt limitada van a parar a grups molt més flexibles encara, sempre amb un professor per a un grup de dos o quatre alumnes i amb un ordinador per alumne amb connexió a internet, on aprovaran si aprenen a jugar amb plastilina sense menjar-se-la) o als que no volen estudiar (alumnes amb greus problemes conductuals, com ara que els agradi jugar al futbol amb una pedra en la mà per obrir-se pas més fàcilment cap a la porteria contrària, o que presumeixen públicament de traficar amb maria, són premiats passant-los a una aula, l’Aula Oberta —perquè se’n vagin quan vulguin?—, on disposen d’un professor per a quatre alumnes, més un ordinador per alumne amb connexió a internet); els alumnes “normals” són estabulats de 30 en 30 (o de 32 en 32, si cal) en aules on les taules de la primera fila queden a menys d’un metre de la pissarra i on els alumnes situats en els extrems de la primera fila gairebé no la poden veure; per cert, en la major part d’aquestes aules no hi ha ni tan sols un projectors perquè el professor pugui utilitzar recursos audiovisuals de cap mena, ni ordinador ni res de res: pissarra i clarió (blanc: el clarió de colors és massa car). Per acabar d’adobar-ho, els alumnes que poden i volen estudiar, els que han arribat al batxillerat i tenen clar quins estudis volen seguir en el futur, descobreixen que els grups de les matèries optatives no es creen si no hi ha una demanda mínima que els justifiqui (fa dos anys que no impartim Literatura universal perquè només l’han demanada tres alumnes).
Atenció a la diversitat? Sí, però només a la baixa.

Programa “un per un”

Per facilitar, diuen, l’accés a les noves tecnologies al nostre jovent, el Departament d’Educància, amb un retard de més de cinc anys respecte a comunitats més avançades (Extremadura), es decideix per fi a introduir la informàtica a l’aula ordinària i ho fa fent-s’ho pagar a les famílies, que hauran de comprar un ordinador ultraportàtil d’un model i d’una marca concrets (tongo! tongo!; i pagat unes llicències de programari privatiu que no fan cap falta!) a cadascun de llurs fills (una família amb cinc fills, cinc ultraportàtils: collonut!). És curiós pensar que encara no tinc
El problema no acaba aquí: els materials que estan elaborant les editorials a correcuita és més bé escàs i no va molt més enllà, en general, d’una simple adaptació dels manuals actuals. Aquests materials, a més a més, sembla que es faran servir via servidor (via internet), el que vol dir que qualsevol problema tècnic (massa demanda de gruix de banda en un moment determinat, caigudes del servidor) pot deixar sense servei centenars de grups al mateix temps (i centenars de professors abocats a la necessitat d’improvisar una classe, que potser els havia costat tres hores de preparar, i explicar qualsevol altra cosa).
Però, el que és pitjor, els docents, tret que hagin participat en algun dels centres pilot que s’hi han dedicat durant els darrers anys, no tenim ni idea de en què consistiran aquests recursos digitals, com els haurem d’utilitzar, com els haurem de contemplar en les programacions. Ni tan sols tenim clar en què consistiran els cursets d’adaptació (que el Departament d’Educància havia de tenir ja programats i organitzats per explicar-nos com funcionarà tot aquest bullit), ni si hi haurà suficients places per cobrir la demanda. Tot això, unit a un baix nivell d’alfabetització digital, provoca preocupació i malestar, perquè, a més a més, si la cosa surt mal (i sospito que sortirà fatal, almenys durant els dos primers cursos), els politicastres de torn (els mateixos que diuen sentir-se decebuts per la convocatòria de vaga d’avui) diran que la culpa és dels docents, que no hem volgut preparar-nos o que hem boicotejat el projecte.

Sense comptar que els ultraportàtils s’avariaran, cauran a terra, es mullaran, es perdran, seran furtats…

Però, és clar, les eleccions estan a un pas i els politicastres s’han fer fotos lliurant els ultraportàtils a un colla d’adolescents somrients i satisfets perquè ara podran fer xat amb els amics mentre el professor va explicant la funció de  les mitocòndries en la respiració cel·lular.

Empresarialització del sistema educatiu

O, el que és el mateix, privatització encoberta. Perquè, darrere del desig dels politicastres de controlar el rendiment del sistema educatiu (eufemisme per “controlar el rendiment dels professors”) no hi ha sinó una visió “industrial” de l’educació: un centre que aprovi només un 60% d’alumnes serà considerat “pitjor” que un que n’aprovi el 80%, i se li podran retirar els incentius de productivitat (recursos materials o econòmic, places de professors, etc.): com si el fet que aprovin més o menys alumnes fos responsabilitat única i exclusiva del professors, com si l’esforç (o la manca d’esforç) de l’alumne no hi contés pas, com si l’entorn social no hi contés pas (com si els models d’una societat que premia els Quicos Rivera i les Belén Esteban no fos suficient per llençar per terra la cultura de l’esforç).
Aquesta empresarialització és la mateixa que impedeix obrir grups de matèries optatives amb dos alumnes, o que calcula els alumnes per metre quadrat que podem encabir en una aula sense considerar si aquesta és més allargada o més ampla, o que ens obliga a documentar i justificar fins l’últim exercici d’accentuació que proposem a classe, deixant-nos sense temps per reflexionar si cal o no cal fer aquell exercici o si seria preferible substituir-lo per un altre.

E via dicendo

I podria afegir moltes coses més, però llegir-les seria pesat (una entrada de bloc no hauria de sobrepassar les 20 línies, distribuïdes en tres paràgrafs); a més, estic de vaga i ja porto massa estona pensant en la feina.
Ens veiem a la mani, a la Tarragona.

Powered by ScribeFire.

Hackers v crackers

Llegeixo a The Inquirer que el nou projecte de codi penal espanyol ja no farà servir el terme “hacker” per referir-se al criminal informàtic que envaeix ordinadors d’altri amb el propòsit d’apropiar-se indegudament d’informació o de causar-hi qualsevol tipus de danys.

És una bona notícia per als professionals i per als aficionats de la informàtica, ja que, des dels inicis d’aquesta tecnologia, el mot hacker designa la persona que gaudeix investigant i aprenent, i difonent els coneixement que adquireix. En canvi, el “cracker” és la persona que realitza activitats il·legals, vulnerant la seguretat de sistemes informàtics.

Si voleu ampliar els vostres coneixements sobre aquest tema, podeu llegir:

I, si el tema us apassiona, podeu anar més enllà amb:

Powered by ScribeFire.