I, és clar, us penseu que, com que els documents són vostres, van a estar sempre al vostre abast i els aneu a poder llegir, mirar o escoltar sempre, en qualsevol moment, fins i tot dins de molts anys quan haureu arribat a la venerable edat de la jubilació (que vosaltres no sabeu què és això, ni potser ho arribareu mai a saber perquè sembla que cada any volen endarrerir-la dos). Doncs… no sigueu tan confiats!

Que sí, que sí: que els documents són vostres i els podeu guardar al disc dur, a l’USB o enregistrar-los en un CD. Tot això està molt bé; però, i el format? En quin format els esteu guardant? De qui són aquests formats? i, sobretot, qui sap com llegir aquests formats? De segur que la major part de vosaltres feu servir formats propietaris, fitxers que ningú (tret de l’amo del programa que els ha creat) sap com són ni com funcionen, i que només es poden llegir amb els programes de l’amo; és clar, que si voleu seguir toooooooota la vida amb el mateix amo, no passa res. Però, i si algun dia voleu canviar? Doncs… el vell amo no us facilitarà pas la feina; cosa que no us hauria de preocupar si féssiu servir estàndards oberts, com els que defensem avui. Que què és això dels estàndards oberts? És molt fàcil!

Quan vas a la papereria a comprar paper, normalment demanes un paquet d’A-4 ; no t’has de preocupar de qui l’ha fabricat, perquè l’A-4 té unes mides estàndard de 210×297 mm, definides per la norma internacional ISO 216; això garanteix que qualsevol fabricant de paper sapia com fabricar un A-4. I això per a què serveix? Com que per a què serveix? Si tothom el sap fabricar, n’hi haurà més competència, el paper anirà més barat i ens estalviarem els monopolis!

Sí, ja sé el que esteu pensant: les mides d’un full no són cap secret per qui té un regle. Però, criatures, vosaltres aneu a la papereria amb un regle en la mà? Que no és mil voltes més fàcil saber que, si demaneu un A-4, us donaran un full que sempre serà igual de gran? Imagineu que cada fabricant fes l’A-4 de la mida que li donés la gana: si volíeu grapar junts els vostres fulls, els hauríeu de comprar sempre al mateix fabricant, sempre!, o us trobaríeu sovint que uns fulls eren més llargs o més amples que els altres. Us ho hauríeu de pensar molt abans de canviar de fabricant o de proveïdor o de papereria, i no us podríeu aprofitar dels millors preus de la competència: pagaríeu el paper al preu que us en marqués el fabricant i estaríeu sempre en les seves mans! I, tot açò, què té a veure amb la llibertat dels documents? Ara arribem, impacients, més que impacients!

No havíem quedat que tots vosaltres guardeu cada dia un fum de documents electrònics? Toooooots vosaltres! Ah, no, allà en veig u que encara els fa a mà, pobret, amb ploma d’ànec sobre pergamí de vedella. De segur que tots feu servir el format doc (Word) o l’xls (Excel) o el ppt (PowerPoint), i potser algú estarà familiaritzat amb els mdb (Access); o potser sou més moderns i treballeu amb els formats docx, xlsx, pptx, mdbx, de les darreres versions. Bé, doncs cap d’aquest no és un estàndard públic: només el fabricant, Microsoft, sap com estan fets, com són per dins, com funcionen aquests formats. I quines en són les conseqüències? Moltes, moltes:

1. Com que el format és secret, no podem saber què hi ha dins dels documents que hem creat amb aquells programes, a banda del contingut que nosaltres hem decidit: virus? programari espia? sorpresa!
2. Només hi ha garantia de poder llegir aquests documents si fem servir els mateixos programes amb què els vam crear (programes que costen diners, diners que costen de guanyar…).
3. Conseqüència de l’anterior: si algun dia decidim canviar de programari, ningú ens pot garantir que el nou processador de textos serà capaç de llegir els nostres documents (eps! però si són nostres!).
4. Canvis del mateix fabricant: si l’autor del programa que feu servir (i que, normalment, haureu pagat; perquè l’heu pagat, oi?) decideix que les noves versions no han de poder llegir els formats més antics, estareu indefensos; paranoia? a veure, algú s’ha instal·lat l’Office 2007? Doncs aquest fa servir nous formats (aquells que acaben en “x”, que no es poden llegir des de versions anteriors de l’Office) i, a més, per omissió, no pot llegir els formats antics: no podreu llegir els vostres documents anteriors; ops! però, que no eren vostres? Mmmm… potser no tan vostres com us pensàveu.
5. Inducció a altres usuaris: si envieu els vostres documents a altres persones en aquests formats, esteu obligant-los a usar-los, és a dir, a instal·lar-se un programari que poden no voler instal·lar; tenint en compte que instal·lar l’Office (155 €) implica tenir instal·lat el Windows (226 €), la broma els surt una mica cara.

En resum, que, mentre feu servir formats privatius (els que, com acabem de veure, us priven dels vostres drets), els fabricants us tindran agafats per… sí, pels daixonses. I, per evitar-ho, defensem l’ús de formats estàndard oberts i celebrem el Dia de la Llibertat dels Documents.

Que quina n’és l’alternativa? Els estàndards oberts.

Que quins són els estàndards oberts? Aquesta és molt fàcil: els ODF.

Que què hi podeu fer? Doncs… moltíssimes coses!

A veure: si no voleu o no podeu desenganxar-vos del Word i companyia, podeu crear documents ODF des de la mateixa suite Office de Microsoft. Com?, doncs afegint-li aquest pegat (add-on) que va traure la Sun Microsystems (autora d’OpenOffice.org) fa temps; una volta instal·lat, podreu crear documents lliures des del vostre programari presoner!

En canvi, el més agosarats podeu triar qualsevol programa que els faça servir (ací en teniu alguns; però jo us recomanaria l’Abiword per a escriure textos, el Gnumeric per als fulls de càlcul o, si voleu tota una suite, l’OpenOffice.org). I, tant si feu servir una cosa com si feu servir l’altra, sereu una miqueta més lliures :-) .

Però, és clar, si no us interessa la llibertat, podeu seguir com fins ara.

Powered by ScribeFire.