Avui, 17 de març, els sindicats de professors i mestres i d’estudiants de l’educació pública catalana han convocat una jornada de vaga contra la LEC, la Lei de l’Educació Catalana; com que els motius dels sindicats no sempre coincideixen amb els meus, us explicaré per què m’uneixo i participo en la vaga.
La LEC ve a donar marc legal a una sèrie de pràctiques que el Departament d’Educància (no es mereix el nom de “d’Educació”) porta aplicant des de fa anys, pràctiques que, sobretot, demostren un desconeixement absolut de la realitat del món educatiu i, fins i tot, de la realitat de la societat que ens ha tocat de viure. Comencem per la famosa “atenció a la diversitat”.
La hipocresia de l’atenció a la diversitat
El sistema educatiu, diuen, ha d’atendre els alumnes de forma personalitzada: el professor ha de saber en cada moment (a principi de curs va haver un intent de fer-nos dur un control bisetmanal) quins són els coneixements exactes de cada alumne (ara mateix, en tinc uns 150) i quines són les causes dels seus possibles retards respecte al grup de referència, i ha de posar-hi remei (activitats de reforç personalitzades). Al mateix temps, també hauria de detectar quins alumnes van més avançats que la resta del grup i posar-los activitats d’ampliació.
En principi, la idea sembla bona. Al darrere, però, s’amaga la voluntat no expressada de tenir un professor particular per a cada alumne; curiosament, en lloc de tenir menys alumnes per grup, per tal de poder oferir-los aquesta atenció personalitzada, cada vegada en tenim més: l’administració vol tenir professors particulars, però no en vol assumir el cost.
A més a més, en la pràctica, aquesta atenció a la diversitat es dedica només als que no poden estudiar (alumnes amb capacitat limitada van a parar als “grups flexibles”, bonic eufemisme per no dir que es dedicaran a subratllar la paraula “patata” i a comentar-la amb el company i que aprovaran si saben localitzar-la en un text, preferiblement sobre una pàgina web; alumnes amb capacitat molt limitada van a parar a grups molt més flexibles encara, sempre amb un professor per a un grup de dos o quatre alumnes i amb un ordinador per alumne amb connexió a internet, on aprovaran si aprenen a jugar amb plastilina sense menjar-se-la) o als que no volen estudiar (alumnes amb greus problemes conductuals, com ara que els agradi jugar al futbol amb una pedra en la mà per obrir-se pas més fàcilment cap a la porteria contrària, o que presumeixen públicament de traficar amb maria, són premiats passant-los a una aula, l’Aula Oberta —perquè se’n vagin quan vulguin?—, on disposen d’un professor per a quatre alumnes, més un ordinador per alumne amb connexió a internet); els alumnes “normals” són estabulats de 30 en 30 (o de 32 en 32, si cal) en aules on les taules de la primera fila queden a menys d’un metre de la pissarra i on els alumnes situats en els extrems de la primera fila gairebé no la poden veure; per cert, en la major part d’aquestes aules no hi ha ni tan sols un projectors perquè el professor pugui utilitzar recursos audiovisuals de cap mena, ni ordinador ni res de res: pissarra i clarió (blanc: el clarió de colors és massa car). Per acabar d’adobar-ho, els alumnes que poden i volen estudiar, els que han arribat al batxillerat i tenen clar quins estudis volen seguir en el futur, descobreixen que els grups de les matèries optatives no es creen si no hi ha una demanda mínima que els justifiqui (fa dos anys que no impartim Literatura universal perquè només l’han demanada tres alumnes).
Atenció a la diversitat? Sí, però només a la baixa.
En principi, la idea sembla bona. Al darrere, però, s’amaga la voluntat no expressada de tenir un professor particular per a cada alumne; curiosament, en lloc de tenir menys alumnes per grup, per tal de poder oferir-los aquesta atenció personalitzada, cada vegada en tenim més: l’administració vol tenir professors particulars, però no en vol assumir el cost.
A més a més, en la pràctica, aquesta atenció a la diversitat es dedica només als que no poden estudiar (alumnes amb capacitat limitada van a parar als “grups flexibles”, bonic eufemisme per no dir que es dedicaran a subratllar la paraula “patata” i a comentar-la amb el company i que aprovaran si saben localitzar-la en un text, preferiblement sobre una pàgina web; alumnes amb capacitat molt limitada van a parar a grups molt més flexibles encara, sempre amb un professor per a un grup de dos o quatre alumnes i amb un ordinador per alumne amb connexió a internet, on aprovaran si aprenen a jugar amb plastilina sense menjar-se-la) o als que no volen estudiar (alumnes amb greus problemes conductuals, com ara que els agradi jugar al futbol amb una pedra en la mà per obrir-se pas més fàcilment cap a la porteria contrària, o que presumeixen públicament de traficar amb maria, són premiats passant-los a una aula, l’Aula Oberta —perquè se’n vagin quan vulguin?—, on disposen d’un professor per a quatre alumnes, més un ordinador per alumne amb connexió a internet); els alumnes “normals” són estabulats de 30 en 30 (o de 32 en 32, si cal) en aules on les taules de la primera fila queden a menys d’un metre de la pissarra i on els alumnes situats en els extrems de la primera fila gairebé no la poden veure; per cert, en la major part d’aquestes aules no hi ha ni tan sols un projectors perquè el professor pugui utilitzar recursos audiovisuals de cap mena, ni ordinador ni res de res: pissarra i clarió (blanc: el clarió de colors és massa car). Per acabar d’adobar-ho, els alumnes que poden i volen estudiar, els que han arribat al batxillerat i tenen clar quins estudis volen seguir en el futur, descobreixen que els grups de les matèries optatives no es creen si no hi ha una demanda mínima que els justifiqui (fa dos anys que no impartim Literatura universal perquè només l’han demanada tres alumnes).
Atenció a la diversitat? Sí, però només a la baixa.
Programa “un per un”
Per facilitar, diuen, l’accés a les noves tecnologies al nostre jovent, el Departament d’Educància, amb un retard de més de cinc anys respecte a comunitats més avançades (Extremadura), es decideix per fi a introduir la informàtica a l’aula ordinària i ho fa fent-s’ho pagar a les famílies, que hauran de comprar un ordinador ultraportàtil d’un model i d’una marca concrets (tongo! tongo!; i pagat unes llicències de programari privatiu que no fan cap falta!) a cadascun de llurs fills (una família amb cinc fills, cinc ultraportàtils: collonut!). És curiós pensar que encara no tinc
El problema no acaba aquí: els materials que estan elaborant les editorials a correcuita és més bé escàs i no va molt més enllà, en general, d’una simple adaptació dels manuals actuals. Aquests materials, a més a més, sembla que es faran servir via servidor (via internet), el que vol dir que qualsevol problema tècnic (massa demanda de gruix de banda en un moment determinat, caigudes del servidor) pot deixar sense servei centenars de grups al mateix temps (i centenars de professors abocats a la necessitat d’improvisar una classe, que potser els havia costat tres hores de preparar, i explicar qualsevol altra cosa).
Però, el que és pitjor, els docents, tret que hagin participat en algun dels centres pilot que s’hi han dedicat durant els darrers anys, no tenim ni idea de en què consistiran aquests recursos digitals, com els haurem d’utilitzar, com els haurem de contemplar en les programacions. Ni tan sols tenim clar en què consistiran els cursets d’adaptació (que el Departament d’Educància havia de tenir ja programats i organitzats per explicar-nos com funcionarà tot aquest bullit), ni si hi haurà suficients places per cobrir la demanda. Tot això, unit a un baix nivell d’alfabetització digital, provoca preocupació i malestar, perquè, a més a més, si la cosa surt mal (i sospito que sortirà fatal, almenys durant els dos primers cursos), els politicastres de torn (els mateixos que diuen sentir-se decebuts per la convocatòria de vaga d’avui) diran que la culpa és dels docents, que no hem volgut preparar-nos o que hem boicotejat el projecte.
El problema no acaba aquí: els materials que estan elaborant les editorials a correcuita és més bé escàs i no va molt més enllà, en general, d’una simple adaptació dels manuals actuals. Aquests materials, a més a més, sembla que es faran servir via servidor (via internet), el que vol dir que qualsevol problema tècnic (massa demanda de gruix de banda en un moment determinat, caigudes del servidor) pot deixar sense servei centenars de grups al mateix temps (i centenars de professors abocats a la necessitat d’improvisar una classe, que potser els havia costat tres hores de preparar, i explicar qualsevol altra cosa).
Però, el que és pitjor, els docents, tret que hagin participat en algun dels centres pilot que s’hi han dedicat durant els darrers anys, no tenim ni idea de en què consistiran aquests recursos digitals, com els haurem d’utilitzar, com els haurem de contemplar en les programacions. Ni tan sols tenim clar en què consistiran els cursets d’adaptació (que el Departament d’Educància havia de tenir ja programats i organitzats per explicar-nos com funcionarà tot aquest bullit), ni si hi haurà suficients places per cobrir la demanda. Tot això, unit a un baix nivell d’alfabetització digital, provoca preocupació i malestar, perquè, a més a més, si la cosa surt mal (i sospito que sortirà fatal, almenys durant els dos primers cursos), els politicastres de torn (els mateixos que diuen sentir-se decebuts per la convocatòria de vaga d’avui) diran que la culpa és dels docents, que no hem volgut preparar-nos o que hem boicotejat el projecte.
Sense comptar que els ultraportàtils s’avariaran, cauran a terra, es mullaran, es perdran, seran furtats…
Però, és clar, les eleccions estan a un pas i els politicastres s’han fer fotos lliurant els ultraportàtils a un colla d’adolescents somrients i satisfets perquè ara podran fer xat amb els amics mentre el professor va explicant la funció de les mitocòndries en la respiració cel·lular.
Empresarialització del sistema educatiu
O, el que és el mateix, privatització encoberta. Perquè, darrere del desig dels politicastres de controlar el rendiment del sistema educatiu (eufemisme per “controlar el rendiment dels professors”) no hi ha sinó una visió “industrial” de l’educació: un centre que aprovi només un 60% d’alumnes serà considerat “pitjor” que un que n’aprovi el 80%, i se li podran retirar els incentius de productivitat (recursos materials o econòmic, places de professors, etc.): com si el fet que aprovin més o menys alumnes fos responsabilitat única i exclusiva del professors, com si l’esforç (o la manca d’esforç) de l’alumne no hi contés pas, com si l’entorn social no hi contés pas (com si els models d’una societat que premia els Quicos Rivera i les Belén Esteban no fos suficient per llençar per terra la cultura de l’esforç).
Aquesta empresarialització és la mateixa que impedeix obrir grups de matèries optatives amb dos alumnes, o que calcula els alumnes per metre quadrat que podem encabir en una aula sense considerar si aquesta és més allargada o més ampla, o que ens obliga a documentar i justificar fins l’últim exercici d’accentuació que proposem a classe, deixant-nos sense temps per reflexionar si cal o no cal fer aquell exercici o si seria preferible substituir-lo per un altre.
Aquesta empresarialització és la mateixa que impedeix obrir grups de matèries optatives amb dos alumnes, o que calcula els alumnes per metre quadrat que podem encabir en una aula sense considerar si aquesta és més allargada o més ampla, o que ens obliga a documentar i justificar fins l’últim exercici d’accentuació que proposem a classe, deixant-nos sense temps per reflexionar si cal o no cal fer aquell exercici o si seria preferible substituir-lo per un altre.
E via dicendo
I podria afegir moltes coses més, però llegir-les seria pesat (una entrada de bloc no hauria de sobrepassar les 20 línies, distribuïdes en tres paràgrafs); a més, estic de vaga i ja porto massa estona pensant en la feina.
Ens veiem a la mani, a la Tarragona.
Ens veiem a la mani, a la Tarragona.
Powered by ScribeFire.