L’Alcorà. Orígen revelat, contingut, estructura…

L’Alcorà és segons els creients l’últim llibre sagrat que Déu (Al·lâh) ha revelat a la humanitat. Els musulmans creuen que els llibres sagrats anteriors (els Vedes hindús, la Torà, l’Evangeli o els Salms entre d’altres) són també llibres sagrats; tots ells provenen d’un “llibre Mare” celeste anomenat ummu’l kitab, que s’ha anat revelant progressivament a la humanitat fins a concloure el procés amb l’Alcorà, el qual confirma els anteriors i aporta el missatge final per a tota la humanitat.

La diferència entre la Bíblia i l’Alcorà és que l’Alcorà és un sol llibre revelat a un sol profeta, i que es conserva paraula per paraula en la llengua original en què fou revelat, l’àrab.

Els creients que segueixen l’Alcorà creuen també que fou revelat directament per Déu (Al·lâh) a l’últim profeta de la humanitat, Muhàmmad, a través de l’àngel Gabriel. Segons explica la tradició fou a la cova de Hira, en el mont de la llum, a les afores de la Meca (Aràbia) on l’àngel Gabriel se li aparagué al profeta Muhàmmad i li ensenyà les primeres paraules de l’Alcorà.

La primera paraula que l’àngel Gabriel va dir al Profeta (p i b) va ser la paraula àrab iqra! que vol dir recita!

El procés de revelació començà l’any 610 i durà 23 anys. Durant aquest temps els diferents capítols (sures) anaven descendint en funció d’aconteixements que anaven succeïnt.

ESTRUCTURA DE L’ALCORÀ

Cada capítol de l’Alcorà es diu suraL’Alcorà es composa de 114 sures, de més llargues a més curtes, i les últimes són les que els creients utilitzen en les seves oracions, junt a la primera, que és una curta sura de 7 versets (aya) i que es coneix com la Fâtiha, que és la obertura i síntesi del Llibre:

(Fâtiha): En el nom de Déu Únic, Al·là, el Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós!

Lloat sigui Déu, Senyor de tot i de tots, Senyor de l’univers sencer (visible i invisible)

El Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós

Amo i Senyor del dia del judici final, dia de la religió vertadera, dia del judici de la història.

A Tu sols servim. A Tu sols preguem. En Tu sols confiem. Tu sols ens salvaràs.

Guia’ns, mostra’ns el camí segur, el camí dels qui vols ajudar generosament, no dels qui t’han aïrat en contra seu, ni dels qui s’equivoquen.

(traducció de Míkel de Epalza)

L’Alcorà es divideix també en 30 parts iguals; cada una d’elles té unes 20 pàgines. Cada part es diu juz. L’Alcorà té un total de 30 juz, i durant el mes de Ramadà, si es pot, és recomanable llegir 1 juz diari.

Cada juz (part de 20 pàgines) es divideix en 2 hizb (d’unes 10 pàgines cada un).

L’ALCORÀ FONÈTIC O TRANSLITERAT:

Molts musulmans que segueixen l’Alcorà no saben llegir l’àrab (per exemple molts turcs, iranís, europeus, pakistanís, etc…). Per poder-lo recitar sense saber llegir l’àrab original existeix el què es coneix com transliteració: consisteix en escriure els sons originals però amb fonemes llatins. D’aquí surt l’Alcorà fonètic o transliterat.

Per exemple la Fâtiha, la primera sura, es pot recitar sense saber àrab llegint la seva transliteració:

Bismi Allâhi arrahmâni arrahîm

Alhamdu lillâhi rabbi alʿâlamîn

Arrahmâni arrahîm

Mâliki yawmiddîn

Iyyâka naʿbudu wa iyyâka nastaʿîn

Ihdinâ assirâta almustaqîm

Sirâta alladhîna an ʿamta ʿalayhim

ghayri  almaghdûbi ʿalayhim walâ addâllîn

(amin)

Durant les nits del mes de Ramadà, a les mesquites de tot el món es fa la oració de Tarawih. Aquesta oració especial consta de 8 raka’a (4 cicles que es resen en grups de 2). I en aquesta oració s’acostuma a llegir l’Alcorà progressivament durant tot el mes de Ramadà. 

Correspondència de noms entre la Bíblia i l’Alcorà

 NOMS A LA BÍBLIA  NOMS A L’ALCORÀ  LLIBRES REVELATS
ADAM ADAM
NOÈ NUH
ABRAHAM IBRAHIM LES “ANTIGUES PÀGINES” (podrien ser una part dels Vedes, però no és segur)
ISAAC ISHAQ
ISMAEL ISMAIL
JACOB / ISRAEL YA’QUB / ISRAIL
JOSEP (fill de Jacob, no el marit de Maria) YÛSUF
MOISÈS MUSA  TORÀ / TAWRAT
AARÓ (germà de Moisès) HARÛN
DAVID DAUD SALMS / ZABÛR
SALOMÓ (fill de David) SULEYMAN (fill de Daud)
JESÚS (fill de MARIA) ‘ISA (fill de MARYAM) EVANGELI / INJIL)
MUHÀMMAD ALCORÀ / QUR’AN

D’on ve l’ésser humà segons l’Alcorà

Y cuando tu Señor sacó de los riñones de los hijos de Adán a su descendencia y les hizo atestiguar contra sí mismos: «¿No soy yo vuestro Señor?» Dijeron: «¡Claro que sí, damos fe!» No sea que dijerais el día de la Resurrección: «No habíamos reparado en ello».

Alcorà, 7:172

I quan el teu Senyor digué als àngels: Vaig a crear a un ésser humà a partir de fang […], i quan l’hagi completat i li hagi insuflat part del Meu esperit, caureu en prostració davant d’ell. Tots els àngels es prostraren. Però no així Iblis [el diable] que es va negar a ser dels que es prostraven.

Alcorà, 15: 28-31

Hemos creado al hombre de arcilla fina. Luego, lo colocamos como gota en un receptáculo firme. Luego, creamos de la gota un coágulo de sangre, del coágulo un embrión y del embrión huesos, que revestimos de carne. Luego hicimos de él otra criatura. ¡Bendito sea Dios, el Mejor de los creadores!

Alcorà, 23: 12-14

Es pensa l’home que el deixaran oblidat, tranquil? No ha estat abans una gota d’esperma que va ser ejaculada? No l’ha transformat Déu, després, en un coàgul de sang, un fetus? No l’ha creat i li ha donat una estructura ben adient? Ell l’ha fet de tots dos sexes, mascle i femella, complementaris. És que no pot, Ell mateix, tornar la vida als morts?

Alcorà, 75: 36-40

Y Dios (Al-lâh) creó todo ser vivo a partir de agua; y de ellos unos caminan arrastrándose sobre su vientre, otros sobre dos patas y otros sobre cuatro; Al·lâh crea lo quiere, es cierto que Al-lâh tiene poder sobre todas las cosas.

Alcorà, 24:45

El sentit de la vida segons l’Alcorà

El sentit de la vida és adorar a Déu / Al·lâh

[Déu / Al·lâh]: No he creat als genis ni als éssers humans sinó per a que m’adorin.

Alcorà, 51:56

La vida com a prova

Beneït sigui Aquell en les mans del qual està el regne i que té poder sobre totes les coses. Aquell que ha creat la mort i la vida per a posar a prova qui de vosaltres obra [actua] millor. I Ell és el Totpoderós, el Perdonador.

Alcorà, 67: 1-2

L’ésser humà retorna a Déu / Al·lâh

¡Gloria doncs a Aquell en les mans del Qual està el domini de totes les coses i a Qui heu de retornar!

Alcorà, 36:83

I beneït sigui Aquell (Déu) a Qui pertany el regne dels cels i de la tierra i del que hi ha entre ambdós; junt a Ell està el coneixement de la Hora (dia de la resurrecció i del Judici Final) i a Ell haureu de retornar.

Alcorà, 43:85

 

Definició de Déu (Al·là) a l’Alcorà

Explica la tradició que una vegada un grup de persones visitaren al profeta Muhàmmad i li digueren: d’acord, Al-lāh (Déu) creà la Creació, però ¿qui creà a Al-lāh? i aleshores li arribà la resposta amb el descens de la sura o capítol número cent dotze de l’Alcorà, on es defineix a Déu:

Digues: Ell és Al-lāh, U. Al-lāh, l’etern, l’indivís (no té parts), l’independent (no té necessitats). No ha engendrat ni ha estat engendrat; i res pot ser comparat amb Ell.

Alcorà, 112: 1-4

L’Alcorà demana a l’ésser humà que faci servir la seva raó per mirar a la natura i veure els signes o senyals que apunten a la prèsència de l’Ésser suprem, és a dir, de Déu o Al·là.  En el següent enllaç es poden veure alguns d’aquests signes:

https://blocs.xtec.cat/religioislamjdc/2020/01/25/1-4-els-signes-en-lunivers-la-natura-i-les-propies-vides/

Què passa després de la mort segons l’Alcorà

Els requisits per a la salvació

I qui obri rectament, sigui home o dona, i sigui creient, aquests entraran al Paradís i no se’ls hi farà ni una bri de injustícia.

Alcorà 4:124

Segons l’Alcorà, els qui entraran al Paradís són els qui hagin cregut i actuat amb justicia a la Terra. Una de les funcions importants de l’Alcorà és la de posar fi a l’exclusivisme religiós: amb una visió inclusiva sense precedents afirma que la salvació no està reservada a una comunitat o grup religiós en concret, cap en té l’exclusiva. Pel contrari destaca que la creença i la conducta justa són els únics requisits.

L’arbre genealògic del monoteisme segons l’islam

La imatge de sota correspon a un panell de grans dimensions que es troba a la gran mesquita de Sultan Ahmed a Istambul (Turquia). A l’escrit del requadre en blau hi ha una explicació resumida de la religió de l’islam. Sota del requadre hi apareixen en forma d’esquema els principals profetes que Déu (Al·lâh) ha enviat per guiar a la humanitat, vint i cinc dels quals apareixen a l’Alcorà:

Significat de les paraules “islam” i “musulmà”

L’islam és la religió dels musulmans. La paraula “islam” no es refereix a cap persona, a cap tribu, ni a cap lloc geogràfic, sinó que es refereix a una manera de viure i d’entendre la vida, a una actitud.

Concretament, les paraules ‘islam‘ i ‘muslim‘ (musulmà /musulmana) es formen a partir de l’arrel S L M, la qual té el significat principal de ‘Pau‘ o ‘estar en pau‘.

I amb aquesta arrel es forma el bell nom de Déu “Al-Salam” (la Pau), i és pronunciada en la salutació musulmana “la pau sigui amb vosaltres” (as-salamu alaykum).

Però l’arrel S L M vol dir també ‘salut’ (estar sa), ‘seguretat’ (estar segur), ‘compleció’ (estar sencer o complet) i ‘Escala’.

La paraula ‘islam’, doncs, es pot traduir com a “pacificació”“salvació”“sanació” o “compleció”.

Per tant islam es pot definir com una actitud que porta a la pau, que serveix d’escala per arribar a la pau, a la salut, a la seguretat i a la compleció. I la persona que adopta o posa en pràctica aquesta actitud s’anomena musulmà / na (muslim).

Els termes “islam” i “musulmà” es refereixen així a una actitud que és universal i que ha estat present en tots els fundadors de les grans religions.

Aquesta actitud consisteix en la auto-submissió voluntària a Déu (Al·là). Per això a l’Alcorà es diu que no només Muhàmmad, sinó també els profetes anteriors, com Abraham, Moisès o Jesús entre d’altres ja eren musulmans, perquè tots ells tenien aquesta actitud.

També es pot dir que l’actitud de l’islam consisteix en una “harmonització amb la realitat”.

El següent article ho explica molt bé:

Sobre el significado de la palabra islam, article de J. Bellver

El profeta Muhàmmad

Els musulmans creuen que Muhàmmad (570-632) és l’últim profeta, el que tanca el cicle o cadena profètica de la humanitat, i creuen que és enviat a tots els pobles del món. Per això una de les seves funcions principals és unir la diversitat (de pobles, de cultures…) en la Unitat del monoteisme pur abrahàmic.

En el següent enllaç hi trobareu articles amb informació sobre la vida del profeta Muhàmmad:

https://blocs.xtec.cat/religioislamjdc/category/7e-bloc-biografia-del-profeta/7-1-vida-del-profeta-muhammad-saws/

Perquè és “Muhàmmad” i no “Mahoma”

A països com Espanya o França, entre d’altres, s’ha generalitzat una traducció errònia del nom de l’últim profeta. Enlloc d’anomenar-lo pel seu nom correcte, “Muhàmmad”, se li diu “mahoma” a Espanya o “mahomet” a França.

Aquestes traduccions són incorrectes, ja que si mirem el seu significat filològic veiem que volen dir el contrari del significat de “Muhàmmad” com “el més alabat” (per les seves nobles qualitats).

“mahoma” o “mahomet” vindrien de la paraula àrab “mahomit”, que vol dir “el maleït” o “el menys alabat”, és a dir, exactament el contrari que el noble significat de “Muhàmmad”, nom que prové de l’arrel HAMD, que significa “alabar”.

Per això celebrem que als documents sobre l’islam que ofereixen les institucions catalanes, com la DGAR, l’Ajuntament de Barcelona o Audir entre d’altres ja trobem corregit l’error històric i s’esmenta el darrer profeta amb el seu nom veritable, Muhàmmad.