La festa del Aïd al-Adha és la festa més gran dels musulmans, i es coneix també com “La festa del sacrifici”. El següent document de la DGAR (Direcció General d’Afers Religiosos) de la Generalitat de Catalunya explica quin és l’origen d’aquesta celebració i en què consisteix:
Escena de la pel·lícula “Bab Aziz, el savi sufi”:
Clica a l’enllaç per llegir versets de l’Alcorà sobre la mort:
Clica al següent enllaç per veure varis versets de l’Alcorà sobre el sentit del patiment:
La imatge de sota correspon a un panell de grans dimensions que es troba a la gran mesquita de Sultan Ahmed a Istambul (Turquia). A l’escrit del requadre en blau hi ha una explicació resumida de la religió de l’islam. Sota del requadre hi apareixen en forma d’esquema els principals profetes que Déu (Al·lâh) ha enviat per guiar a la humanitat, vint i cinc dels quals apareixen a l’Alcorà:
L’islam és la religió dels musulmans. La paraula “islam” no es refereix a cap persona, a cap tribu, ni a cap lloc geogràfic, sinó que es refereix a una manera de viure i d’entendre la vida, a una actitud.
Concretament, les paraules ‘islam‘ i ‘muslim‘ (musulmà /musulmana) es formen a partir de l’arrel S L M, la qual té el significat principal de ‘Pau‘ o ‘estar en pau‘.
I amb aquesta arrel es forma el bell nom de Déu “Al-Salam” (la Pau), i és pronunciada en la salutació musulmana “la pau sigui amb vosaltres” (as-salamu alaykum).
Però l’arrel S L M vol dir també ‘salut’ (estar sa), ‘seguretat’ (estar segur), ‘compleció’ (estar sencer o complet) i ‘Escala’.
La paraula ‘islam’, doncs, es pot traduir com a “pacificació”, “salvació”, “sanació” o “compleció”.
Per tant islam es pot definir com una actitud que porta a la pau, que serveix d’escala per arribar a la pau, a la salut, a la seguretat i a la compleció. I la persona que adopta o posa en pràctica aquesta actitud s’anomena musulmà / na (muslim).
Els termes “islam” i “musulmà” es refereixen així a una actitud que és universal i que ha estat present en tots els fundadors de les grans religions.
Aquesta actitud consisteix en la auto-submissió voluntària a Déu (Al·là). Per això a l’Alcorà es diu que no només Muhàmmad, sinó també els profetes anteriors, com Abraham, Moisès o Jesús entre d’altres ja eren musulmans, perquè tots ells tenien aquesta actitud.
També es pot dir que l’actitud de l’islam consisteix en una “harmonització amb la realitat”.
El següent article ho explica molt bé:
Sobre el significado de la palabra islam, article de J. Bellver
Els musulmans creuen que Muhàmmad (570-632) és l’últim profeta, el que tanca el cicle o cadena profètica de la humanitat, i creuen que és enviat a tots els pobles del món. Per això una de les seves funcions principals és unir la diversitat (de pobles, de cultures…) en la Unitat del monoteisme pur abrahàmic.
En el següent enllaç hi trobareu articles amb informació sobre la vida del profeta Muhàmmad:
A països com Espanya o França, entre d’altres, s’ha generalitzat una traducció errònia del nom de l’últim profeta. Enlloc d’anomenar-lo pel seu nom correcte, “Muhàmmad”, se li diu “mahoma” a Espanya o “mahomet” a França.
Aquestes traduccions són incorrectes, ja que si mirem el seu significat filològic veiem que volen dir el contrari del significat de “Muhàmmad” com “el més alabat” (per les seves nobles qualitats).
“mahoma” o “mahomet” vindrien de la paraula àrab “mahomit”, que vol dir “el maleït” o “el menys alabat”, és a dir, exactament el contrari que el noble significat de “Muhàmmad”, nom que prové de l’arrel HAMD, que significa “alabar”.
Per això celebrem que als documents sobre l’islam que ofereixen les institucions catalanes, com la DGAR, l’Ajuntament de Barcelona o Audir entre d’altres ja trobem corregit l’error històric i s’esmenta el darrer profeta amb el seu nom veritable, Muhàmmad.
El sentit del patiment
Y ciertamente os pondremos a prueba por medio del peligro, del hambre, de la perdida de bienes, de vidas y de frutos [del trabajo]. Pero da buenas nuevas a los que son pacientes en la adversidad — que cuando les sucede una desgracia, dicen: “En verdad, de Dios somos y, ciertamente, a Él hemos de volver.” ¡Sobre ellos se derraman la gracia y las bendiciones de su Sustentador, y ellos son los que están en el camino recto!
(Alcorà 2:155 – 157) (traducció de M. Asad)