He pensat sempre que pertanyem a la terra, i no a la inversa,
tal com alguns il·lusos amb innocència voluntària, i irracional, volen fer creure.
Sempre he sentit passió per l’aroma encisadora de la vida.
I ho vaig descobrir quan et vaig tenir al davant, salvatgement:
la meva ànima es va desfer sota el desig roent de tocar la teva pell,
humida i fresca (més aviat gèlida), transparent, atractiva…
La meva ànima, amb cos, i tu… I el silenci de l’indret aïllat de ments asfixiants.
Només la meva ànima, amb cos, i tu… I la lluna que ens convida a passar
la nit amb ella, sota el jaç dels estels, sota el mantell de la quietud encisadora
d’una foscor tènue i càlida, alhora. I estiro els braços per abraçar-la,
però la distància, inabastablement contradictòria, em fa tornar a la realitat.
I t’acarono, i tu et remous amb subtilesa mentre gemegues sota la lluna.
Les teves aigües s’obren a mi. I introdueixo cada un dels dits amb serenor,
deixant-me endur pels forts desitjos que em guien a tu, gorga encantada.
I apropo els llavis al dolç plaer de veure’m reflectida en tu. I et sento a prop…
I t’acarono, ara amb els ulls i amb la mirada del fons del cor…
I t’acarono… gorga encantada…
A la gorga del Salt del Brull de Sadernes (Alta Garrotxa)
Poema: Carme Ramilo i Martínez
Foto: Pep Giménez
