CARME RAMILO MARTÍNEZ (mramilo@xtec.cat)

Quant a CARME RAMILO MARTÍNEZ (mramilo@xtec.cat)

Carme Ramilo Martínez (Campdevànol, 1971) Filologia Catalana, Universitat de Girona 1989-1994) Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) Societat Catalana de Llengua i Literatura Col·lectiu Pere Quart Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya

SILENCIÓS PASSEIG DE XIPRERS

A l’escultura Asleep (1987),
obra de l’escultor australià Peter Schipperheyn

Cap a l’infinit mena el silenciós passeig de xiprers.
I se’m despulla, insensible, per recordar, cruelment,
tot el que sento per tu. Les llàgrimes barren el pas
als meus mots, ara i aquí, i s’ofusca el pensament.
I el plor no atura el seu cant, mentre afaiçono el teclat
per tan sols poder oferir tot el que sent el meu cor.
Sé que un dia fugiràs, o potser fugiré jo,
entre l’estol d’orenetes i el crespó d’un fred dolor.
I em nego a perdre’t, Amor. I a que em perdis en el buit.
Però la dolça tramuntana ben segur que arribarà.
I, quan la meva carcassa s’hagi fos entre els estels
i les cendres del meu cos dansin amb les ones del mar,
besaré la teva galta perquè em sentis molt a prop.
Cap a l’infinit mena el silenciós passeig de xiprers.
I camino, amb pas segur, mentre ens mirem, tendrament.

Carme Ramilo i Martínez

Asleep, Peter Schipperheyn

I POETA T’ACLAMO

Perduda la mirada en camps sorians de guerra,
prems fort ploma i maleta i somnis alats,
i eixamples l’horitzó amb llàgrimes i fel.
T’aferres a un destí volàtil com la vida
i evites, nu, el cant dels àngels de la mort.
Avui restes en pau, cobert de rams de roses,
de versos manuscrits, que honoren el teu nom,
i la mare, tenaç, et somriu i t’abraça.
I, en silenci, t’observo i poeta t’aclamo.
I, amb gust dolç als llavis, a Numància et recordo,
recitant els teus mots, penetrant dins de tu.
I, en silenci, t’observo i poeta t’aclamo.
I, asseguda als teus peus, t’acarono amb la ment.

Al gran poeta Antonio Machado
(Sevilla, 26 juliol 1875 – Collioure, 22 febrer 1939)

Carme Ramilo i Martínez
Inspirat a Collioure (França) i escrit a Mollet del Vallès, 27 juliol 2011

MIRATGE

Creuo el temps i l’espai com una partícula sotmesa en l’aire.
No em sento ni del present, ni del passat ni del futur,
simplement em sento. Em sento viva, autèntica,
amb un cos farcit per una ànima que no deixa de murmurar
que vol absorbir cada instant, cada alè, cada respir.

Davant els meus ulls apareix el miratge:
un aparent mar rogenc, sensual i màgic.
Les onades s’acaronen suaument, bressolant-se…
com infants adormits en el somni d’un mag just.

A 120 quilòmetres per hora, deixo enrere el món i el temps.
Puc llegir: A7 Sortida 9: Costa Brava
I entro en la màgia de la imaginació
i de la sublim introspecció del jo poètic.

La torxa del nou dia crema amb fúria, captivant…
Núvols disfressats d’onades m’han besat.
He sentit dins cada racó del meu ésser
la misteriosa immensitat de l’infinit.

Carme Ramilo i Martínez

Un dia sobre quarts de set del matí del curs 2003-2004
Trajecte per asfalt entre Mollet del Vallès i Palafrugell

SANG A L’ÀNIMA

El so melangiós de l’oboè
em transporta al teu costat,
i sento, llavors, la necessitat vital
d’acaronar-te tendrament,
mentre recollim, amb sang a l’ànima,
els fragments mortífers
de les entranyes de la Terra.
El so melangiós de l’oboè
dibuixa en l’aire tot el meu dolor.

Dedicat a l’amiga Mami (i a tota la família),
perquè la meva ànima passeja amb ella per Tokio, a cada instant.

Carme Ramilo i Martínez
Llançà (Girona), 23 abril 2011

Com aquella mosca dins l’aigüera de la cuina plena d’aigua bruta

Ens trobem a només dotze quilòmetres de l’aeroport de Rygge. El vol FR 9369 cap a Girona surt a les 20.20 hores d’avui divendres 5 de febrer. Les set de la tarda. Sóc incapaç ara mateix d’assimilar res del que ha passat! No sé si el que sento és dolor o bé impotència… Només sé que em trobo immersa en una nebulosa anímica vomitiva. Sortosament, en Gunnar, un dels tres estudiants noruecs amb qui comparteixo pis al carrer Akersgata d’Oslo, m’ha acompanyat en el seu Ford Ka vermell fins a l’aeroport. Una pluja tímida, però constant i depriment (donades les circumstàncies del moment), ha mullat la meva ànima durant els poc més de quaranta minuts que portem de trajecte. La pal·lidesa de la meva cara ha fet prou evident que necessitava respirar aire, encara que fred i humit. En Gunnar ha obert uns quatre dits la seva finestra i la meva. Algunes gotes m’han acaronat amb fúria per recordar-me que encara existeixo… Sona “Kick Ass (We’re young)”, de Mika, a la ràdio. S’encén la meva ràbia i m’entren unes immenses ganes de saltar del cotxe, córrer i cridar sense control. Sento que tot és una veritable merda…!

Vaig arribar a la capital noruega ara fa quatre mesos per fer un curs d’Història de l’Art, centrat, sobretot, en l’obra d’Edvard Munch. Necessitava deslligar-me durant un temps prolongat del cordó umbilical, no sempre prou agraït ni reconfortant, de la docència. Una excedència per estudis durant un curs sencer m’oxigenaria per poder continuar creant. Necessito crear… Sempre he necessitat crear, des que tinc ús de raó… “Ruth, baixaràs a dinar, si us plau? T’estem esperant! Ja continuaràs després” – em cridava la mare sovint quan jo no tenia més de set o vuit anys i em tancava hores i hores a la meva habitació per dibuixar i escriure. Aquesta afició de recloure’m encara perdura. La Vegard i la Silje, les altres estudiants que viuen amb en Gunner i amb mi, m’han animat incansablement perquè exposi al Cafè Christiania, al carrer Nedre Vollgt, molt a prop del pis i de l’Stortinget. Una brusca i inesperada frenada de la furgoneta de davant m’ha rebentat el somni de l’exposició amb un brutal i visceral cop de maça…! Un gos que fugia vés a saber de què o de qui acaba de fer trontollar el dèbil fil que ens subjecta inqüestionablement al buit. En aquesta ocasió, el fil no s’ha trencat.

L’avió aterrarà a Girona a les 23.40 hores. Per una banda, ja hi voldria ser, però, per l’altra, no vull ni pensar en el que m’espera allà… Ara més que mai em repeteixo el tòpic clàssic carpe diem. Hòstia! Per què han de passar fets tan horribles i tan mancats de sentit? La Cati m’estarà esperant a l’aeroport i després baixarem a tot drap cap a l’hospital de Sant Pau. L’AP-7 a aquestes hores de la nit eixamplarà els seus pulmons per a nosaltres i acollirà tot el nostre dolor i la nostra ràbia continguda. Ahir dijous, quan la Roser em va trucar per dir-me el que li havia passat, a l’Elvira, vaig notar una onada de sal que em penetrava per la gola. M’ofegava, la meva ment s’ofegava amb un lent patiment, com aquella mosca dins l’aigüera de la cuina plena d’aigua bruta, i no podia escopir ni un d’aquells mortals grans de sal! La Vegard em va estirar al sofà i em va mantenir les cames aixecades sobre un parell de coixins, segons em va explicar, durant més de deu minuts. Jo no recordo absolutament res de tot això! D’aquí a dos mesos llargs, del 26 al 29 d’abril, l’Elvira tenia previst visitar Oslo en motiu del Freedom Forum 2010. Al Gunnar, a la Silje i a la Vegard, no els importava que es quedés uns dies amb nosaltres al pis. Li he parlat tantes vegades del parc de Vigeland, situat al Frognerparken… L’ha de veure… Totes les escultures humanes, completament despullades, de totes les edats, desprenen una expressivitat tan increïblement gran que tens la sensació de sentir abocat el teu interior més fosc i més nítid, alhora, en cada una d’elles. Els braços dels infants que volen arrapar l’infinit amb força i amb tendresa per fer-se’l tot seu, per sentirse únics, per sentir-se, per sentir… Quanta força en aquests éssers de bronze. Gustav Vigeland va aconseguir transmetre la bola de foc que duia a dins… Només un ésser gairebé sobrenatural és capaç de crear d’aquesta manera, amb tanta contundència i amb tant vigor… Només un veritable geni pot materialitzar la sensibilitat humana com ell ho va fer…

Han passat poc més de cinc minuts i continuo delirant… No he obert la boca en tot el viatge; només se m’ha sentit quan he cridat per la frenada de la furgoneta. En Gunnar em coneix bé i sap reconèixer en quins moments necessito tancar-me momentàniament en la meva esfera de vidre. I ara veu que és un d’aquests moments. Acabem de deixar enrere el rètol que indica la direcció de l’aeroport. Hi estem molt a prop. No em caldrà facturar la maleta. Ha aturat el Ford Ka davant de l’accés principal de Moss Lufthavn Rygge. Ens hem acomiadat d’una manera fugaç (la sensació de nebulosa continua asfixiant-me amb un somriure sarcàstic) i, després de mirar les pantalles, m’he dirigit, amb una estranya tremolor a les cames, cap a la meva porta d’embarcament. Són gairebé un quart de vuit del vespre. Truco a la Cati per avisar-la que estic a punt d’agafar l’avió. La seva veu se’m clava. He de penjar-li i anar corrents al lavabo per vomitar… Torno a tenir una forta sensació de mareig. Em mullo la cara i els cabells. No pot ser el que m’acaba de dir la Cati. Només demano a no sé qui que em permeti arribar abans que l’amiga Elvira no marxi per sempre! Els metges han dit que el vessament cerebral és completament irreversible. Sento que centenars de fragments punxeguts de vidre se’m claven per dins… Tot s’enfosqueix…

CARME RAMILO i MARTÍNEZ

Conte presentat l’any 2010 en el 14è Premi de narrativa curta per Internet TINET (Diputació de Tarragona)

FONT:

www.tinet.cat

Com aquella mosca dins l\'aigüera de la cuina plena d\'aigua bruta
Cliqueu sobre el pdf de la part inferior esquerre de la pantalla per obrir el relat

AL DIP DEY, UN ENAMORAT DELS ASTRES. BENVINGUT!

L’UNIVERS

L’univers és infinit i incomprensible,
tan sorprenent que encara que hi hagi foscor hi ha llum,
tan impressionant que tots ens el quedem mirant encisats.
Per a mi és la primera meravella del món.

L’univers és tranquil·litat,
inspiració, pau, llibertat, solitud,
és on regne el silenci,
és un espai perfecte per enamorar-se.

L’univers ho és tot:
el passat i el futur,
matèria, energia, vida.
Tot forma part de l’univers.

L’univers és bellesa,
un lloc d’inspiració,
on viuen estrelles, galàxies,
planetes, i molts més astres,
i qui sap si també extraterrestres.
L’univers és com un planeta on convivim tothom.

Autor: Barret de palla (Dip Dey)

Punt anacrònic

Després d’hora i mitja de resseguir la costa entre Llançà i Port de la Selva pel Camí de Ronda, deixem que ens penetri subtilment el gust intens d’un cafè en una taberna del Port. La fusió del temps ens pica l’ullet amb picardia: taules de marbre i ferro colat, cadires de fusta, ventiladors d’aspes, cortines amb estampats marrons dels anys seixanta, sostres alts, però, al lateral esquerre de l’entrada, en canvi, cinc ordinadors amb connexió a internet. Ens sentim llavors en un punt anacrònic molt especial.

Carme Ramilo Martínez
Port de la Selva, un diumenge d’agost del 2010, 12.39 hores

Com una tempesta salvatge

El soroll d’aquell petó va ressonar en el meu interior com una tempesta salvatge que acaronava amb fúria i amb tendresa, alhora, cada racó de la cala. Ens vam acomiadar a l’andana i com un llamp vaig pujar al metro que em portaria a Picadilly Circus. Amb les presses, se’m va esquerdar l’ungla del dit índex de la mà dreta. Sempre m’havia molestat molt que les ungles em desfilessin la roba.

Al vagó, no hi havia massa gent. Els diumenges al matí m’agradava voltar per Londres perquè podia sentir el batec del cor de la ciutat amb una nitidesa extraordinàriament tendra. Quan no portàvem més de cinc minuts en marxa, el metro va frenar de cop. Es va sentir un fort so de vidres trencats i el gos d’un noi que s’havia quedat embadalit mirant una actractiva jove de cabell ros va començar a bordar. L’animal, un setter irlandès, presentava clars signes de nerviosisme. Ni el seu propietari era prou capaç de calmar-lo. Una senyora d’avançada edat es va apropar al gos, sota la mirada astorada de tothom, li va acaronar suaument el llom i tota la fúria temible de pocs segons abans es va convertir en dolçor.

El revisor, un senyor alt, prim i d’ulls petits i foscos, ens va indicar que hauríem de baixar a la propera estació, perquè hi havia hagut una topada entre dos vagons. Justament en trepitjar novament l’andana, rebia un missatge al mòbil: “No puc oblidar el gust dolç dels teus llavis ni l’aroma sensual de la teva pell”. I el soroll d’aquell petó va tornar a ressonar en el meu interior com una tempesta salvatge.

Carme Ramilo Martínez