La Leyna Müller Bonals, una noia de trenta-dos anys, metre seixanta-vuit d’alçada, ulls expressius de color marró verdós, pestanyes llargues, llavis prims, celles arquejades, cabellera rogenca i voluminosa i mirada tímida i provocativa, apareix sobtadament en escena, impacient i intranquil·la. Ha quedat al centre de Frankfurt, a l’Alte Main Brücke, a prop de l’Struwwelpeter Museum, amb una poetessa, traductora i crítica literària barcelonina amiga seva. El rellotge de la Catedral toca amb insistència les sis de la tarda. Ja fa més de mitja hora que la Leyna espera l’escriptora. L’avió provinent de Barcelona havia d’aterrar a un quart de cinc a la terminal 1 de l’aeroport de Frankfurt Rhein-Main-Flughafen, el segon aeroport més transitat d’Europa. La protagonista comença a sospitar que algun imprevist de rellevància ha provocat l’inusual retard. La noia, cada vegada més inquieta, decideix prolongar la seva espera al cafè Metropol del carrer Weckmarkt. L’aroma insinuant d’un cafè es confon, escassos minuts més tard, amb unes imatges que se li claven a la retina com pues d’eriçó: el presentador del canal de notícies de la televisió pública alemanya ARD comunica que hi ha hagut un atemptat bomba a l’aeroport de Frankfurt, amb quatre víctimes mortals i quinze ferits greus; l’alcaldessa de la ciutat, Petra Roth, informa des del mateix aeroport que els serveis de seguretat de l’estat estan fent tot el possible per investigar les causes concretes de l’explosió. Els ulls de la Leyna s’han omplert sobtadament de temor i de ràbia. Es beu d’un glop el mig cafè que encara descansa a la tassa, el paga al cambrer de la barra i surt rabent per buscar un taxi i anar cap a l’aeroport. El taxista, un home prim de cara pigada i ulls verds i petits, intenta oferir-li una conversa forçada sobre l’atemptat, però la jove, preocupada, decideix exiliar-se mentalment dins el vehicle. Mentre dura el trajecte de vint escassos minuts no pot evitar fer una retrospectiva de la seva família: les bombes també van marcar cruelment els seus avantpassats.
La Leyna va néixer a Frankfurt am Main el 20 de novembre de 1975, justament el dia que Carlos Arias Navarro, amb veu d’ultratomba, pronunciava per a la ràdio i la televisió espanyola la frase “Españoles, Franco ha muerto”, una sentència final esperada per a molts, entre ells, els avis materns, Quim Bonals i Rosa Mercadé. A finals de març de 1939, poc abans que el dictador s’autoimposés definitivament com a vencedor absolut, aquests havien fugit dels atroços i anihiladors bombardejos i de la ferum de mort. A Llançà, el matrimoni va iniciar el dur i llarg periple fins a Ginebra passant per França: Portbou, Banyuls, Port-Vendres, Argelès, Perpinyà, Arles, Avinyó i, finalment, a l’oest de Suïssa, Ginebra, on vivia una germana de l’avi, casada amb un farmacèutic suís. Durant el primer any, en Quim i la Rosa es van instal·lar a casa dels parents, a la Rue de l’Athénée, a prop del parc Promenade des Bastions, a la ribera dreta del riu Arve. En estabilitzar-se econòmicament, van poder llogar un pis de sostres alts amb increïbles vistes al llac Leman i a la desembocadura del Rhone. El 1942, any en què es llegia a la premsa de Ginebra i d’Europa l’esquela del conegut novel·lista Robert Musil, va néixer la primera i única filla del matrimoni, Àngela Bonals Mercadé. Vint-i-cinc anys més tard, el 1967, la família es va traslladar a Frankfurt am Main per motius laborals del pare, que exercia de metge. Àngela Bonals, llicenciada en traducció i interpretació a Ginebra, va començar a treballar poques setmanes més tard com a traductora i correctora en una editorial petita situada a prop del teatre Städtische Bühnen de Frankfurt, a la Neue Mainzer Straße, empresa on va conèixer l’alemany Bertran Müller, nascut en plena segona guerra mundial, el 1940, i amb qui el 1969 es casaria. El 1971 va néixer Aldous, que moriria amb només dos anys d’edat d’un neuroblastoma irreversible. Fins quatre anys més tard no naixeria el segon fill de la parella, una nena, la nostra protagonista, Leyna Müller Bonals.
Leyna Müller, llicenciada en filologia alemanya per la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt, actualment viu sola, independitzada dels seus pares, en un àtic molt lluminós del número 9 d’Eckenheimer Landstraße de la mateixa ciutat, a prop del von Bethmann Park. Els avis materns van morir a finals dels anys vuitanta. Treballa des de fa cinc anys com a redactora en la secció de cultura del diari Höchster Kreisblatt. La noia, de veu molt sensual i amb ànima d’autèntica escriptora, ja ha publicat, tot i la seva joventut, dues novel·les i algun conte. En aquests moments la Leyna està preparant un reportatge sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, motiu pel qual també havia concertat la trobada amb l’escriptora, de qui encara no tenim cap notícia. Aquesta darrera, nascuda a Terrassa l’any 1941, estudiant eterna de la llengua alemanya i enamorada de l’obra de Virginia Woolf i del cercle de Blomsbury, forma part del grup d’escriptors presents a la Fira. La intel·lectual ha estat convidada a passar quinze dies d’octubre a casa de la Leyna. Es van conèixer quatre anys enrere, arran de la presentació de la traducció a l’alemany d’un poemari de la barcelonina. La Leyna assistia llavors a l’acte en concepte de periodista per al Höchster Kreisblatt. Durant aquest temps d’amistat, les dues dones s’han pogut conèixer els gustos i les aficions: el conegut formatge de la comarca de Hessen acompanyat per les fines tires de ceba i pel típic vi de poma o sidra embogeix de plaer estomacal la catalana. La Leyna ho sap i sempre n’hi té preparat a la nevera. Alguns dels indrets que a totes les anteriors visites de l’escriptora a la ciutat alemanya han estat visitats tornen a ser escodrinyats de manera voluntàriament insistent: el barri de Sachsenhausen; la casa natal de Goethe; la Maintower; la zona de Messeviertel, amb la torre Messeturn; la plaça de l’Ajuntament antic, el Römer; el Museum für Moderne Kunst; el Güntersburg Park, al nord-est de la ciutat; el Jüdischer Friedhof o cementiri jueu, al Battonnstraße, on descansen les restes del psiquiatre alemany Alois Alzheimer i les de la seva dona; la Domplatz; la biblioteca Statdbücherei Frankfurt am Main, on en aquests moments hi ha la mostra Bibliothek Katalonien. Cada vegada que l’escriptora barcelonina torna a la Mainhattan europea de museus i de quietud a la riba esmaragda del riu Main, la Leyna li descobreix un racó nou, peculiar i curiós.
Tota aquesta fugacitat de pensaments i records que ara se’ns apareixen, de manera il·lògica, ordenats en la línia del temps és rebentada asfixiantment per la multitud de sirenes dels vehicles d’emergència. El taxi s’atura a uns cent metres de la terminal 1 de l’aeroport. Un cordó policial i tanques de seguretat impedeixen l’accés de qualsevol persona no autoritzada. La Leyna paga al taxista els vint euros del trajecte i s’acomiada d’ell amb veu tremolosa. L’home s’ha quedat de sobte sense veu davant la hiperbòlica visió. Estavellada contra l’accés principal de la terminal, una furgoneta blanca calcinada que encara desprèn una columna de fum. A prop del vehicle-bomba, a terra, enmig de bassals de sang, cossos immòbils coberts des del cap fins als peus amb mantes tèrmiques. Contínues corredisses dels serveis mèdics per atendre els ferits. La Leyna, aterrida, fixa la seva mirada en una nena d’uns tres anys que s’arrapa plorant, desconsoladament, al coll d’una noia amb bata blanca. S’imagina a ella mateixa al costat del cos fred de la seva amiga i una forta suor l’envaeix. Sent com la respiració se li va tallant per moments i com el món comença a girar descontroladament al seu voltant. Tanca els ulls, però el malestar no s’atura. Necessita recolzar l’esquena contra un Jeep Cherokee gris mal aparcat. Unes fastigoses ganes de vomitar li apedreguen l’estómac i no pot evitar expulsar el poc que li queda en ell. Li sembla sentir el so del seu mòbil. Les mans li tremolen i li resulta difícil obrir la bossa de mà. Miraculosament, la veu de l’amiga que li truca des de l’hospital de Frankfurt, on ha estat traslladada en ambulància dues hores enrere per cremades de primer grau als braços i a la cara. La noia deixa l’escena de l’horror. Estranyament, el mateix taxista, prim de cara pigada i ulls verds i petits, és novament qui la retorna, ara en un absolut silenci, a la ciutat. La Leyna només pensa en estrènyer fortament la seva amiga i oferir-li novament els racons més captivadors de la ciutat nafrada del Main.

Carme Ramilo i Martínez

El conte “Leyna Müller” ha estat publicat en el volum homilia 2008. Premis literaris Homilies d’Organyà, edicions Salòria, La Seu d’Urgell, agost 2009, pàg. 209-213