Camino en l’espai infinit d’horitzons sense llum.
Ressegueixo, amb la mirada perduda, la salvatge riba del riu,
amb decisió irrevocable de cometre els meus plans.
Una carta, entre els dits, i una bola roenta de plom, al cervell.
Boira espessa, a la ment. Tot és fosc dintre meu.
I un silenci punyent m’apedrega els budells fins a fer-los sagnar.
Se m‘esgota l’alè. Se m’entelen els ulls. Se’m segellen els mots.
No puc més. Només veig dintre meu un baf gèlid de dol
i un tel sòrdid de por i un batec alentit que s’esforça per ser.
Quant dolor causaré. I és llavors que per dins ja començo a morir
en pensar en el buit que potser deixaré. No puc més.
Per a tothom és millor que m’aboqui al no res.
Aturaré el cant tràgic del corb que em rosega els sentits.
Salto al buit i la bola roenta de plom s’engrandeix dintre meu.
Tot és fosc. Perdoneu aquest cor sense rumb.

Carme Ramilo i Martínez
6 maig 2013

(Poema integrant del volum Poesia en Acció 2013)