La pastora plora desconsoladament davant les peces de ceràmica / esmicolades a terra i engolides, amb fredor, per la mel que contenia l’atuell. / L’antiga dolçor s’ha confós ara, molt violentament, amb la sorra bruta / del jardí mig abandonat, buit, fosc i clos en el més cruel dels anímics silencis…
Carme Ramilo i Martínez
1 novembre 2009